LA INJUSTÍCIA DE LES FASES PER PREFERENT.

Aquest cap de setmana hi han hagut les fases per preferent. He seguit especialment les de la categoria cadet, per una qüestió òbvia com es el fet que competia la UEMATARO i també per que en aquest equip hi juga l’Adrià, el meu fill petit. De totes maneres, malgrat el nostre equip ha aconseguit l’objectiu, ens hem hagut de desplaçar per dues vegades a les terres de Tarragona, mentre els equips d’allà no han tingut cap desgast de desplaçament. No es podria haver jugat en un pavelló a mig camí??? Veient els diferents grups per classificar-se, hi han hagut varies sorpreses, com el fet de que aquest any, l’equip de l’Ademar, que sembla ser tenia un bon equip, ha quedat fora d’aquesta competició i no podrà competir a preferent. Però em podríem anomenar-ne d’altres que els ha passat el mateix. Son nois de 15 anys que porten entrenant des de mitjans d’agost, amb el que suposa d’esforç en aquestes dates, a nivell personal i familiar . Molts d’aquests equips han fet l’esforç i s’han quedat a les portes d’una competició molt interessant. Ara hauran d’anar a una altre competició, i els entrenadors i pares faran bé de reforçar al grup psicològicament per que puguin seguir competint amb qualitat i amb motivació d’aprenentatge, després de la frustració i pèrdua d’accés a la preferent. I es que en dos o tres partits, aquests clubs s’han jugat la temporada qualitativament parlant. Però el que sap mes greu d’aquesta circumstància, es que d’altres equips sense nivell per estar a preferent, han optat a aquesta competició sense passar per les fases d’ascens. Sense voler entrar en valoracions de qui ho permet, qui ho fa, etc, la meva pregunta es la següent: Si tan interès tenim en l’educació dels nostres esportistes, treballant des de els clubs, per la formació integral dels jugadors... com expliquem a uns adolescents, aprenents de joves i d’adults , que uns han fet les fases i d’altres no, però que malgrat no estar en aquesta competició prèvia, estaran en la preferent? Com volem després que aquests jugadors i persones, creguin en els nostres institucions oficials?? Som nosaltres, els adults, els que organitzem les competicions des d’un estament oficial esportiu, els que hem de donar aquesta confiança, els que hem de fer creure que les coses no s’aconsegueixen sense el valor de l’esforç, els que hem de treballar per que aquests jugadors, creixin sabent que la picaresca no es possible en un país com el nostre i que hi han unes passes que s’han de seguir escrupolosament, com així passa, per exemple, en l’àmbit educatiu. Amb això no vull criminalitzar als equips que han optat a la preferent per una via diferent, si han trobat un “forat legal” es “normal” que l’utilitzin. Només demano transparència i sobre totes les coses, que els nostres fills, puguin desenvolupar-se sabent que estan emparats per un món adult, capaç de donar sortida i solucions a situacions, sense tenir la sensació que qui es mes “llest” s’emporta el gat a l’aigua, sinó que qui compleix amb la norma, es qui te la porta oberta... Això que ha passat, es un “bloc cec” a la bona imatge institucional.

EL DESIG DE SER ENTRENADOR

Fa uns dies que em acabat el curs de primer nivell d’entrenadors de bàsquet a Mataró. Si alguna cosa anima a fer els cursos, després d’haver estat enganxat al bàsquet tota la temporada, es donar classes a entrenadors que tenen el desig de ser-ho oficialment, de tenir la titulació corresponent per que puguin exercir com entrenadors. Aquesta motivació que tinc per donar cursos, no es per dotar a aquests alumnes d’una titulació que la nostre Federació Catalana de Bàsquet, ara conjuntament amb el Departament d’Educació, els expedirà, sinó pel fet del desig que tenen tots ells i elles de formar jugadors i jugadores en aquest esport que tan estimem. Veure alumnes que estudien i treballen tot l’any i troben tres setmanes per dedicar-se a treure una titulació i fer un esforç, també econòmic, vol dir que mes enllà del desig, hi ha una veritable motivació per fer de nexe d’aprenentatge, entre les estructures tècniques, tàctiques i de grup d’aquest esport, amb el potencial d’esportistes que practiquen el bàsquet. No estic segur però, que aquesta motivació sigui per tothom igual. Els professors intuïm, més enllà del nivell d’aptituds i també de la sort, que alguns entrenadors no aguantaran el pas del temps, on s’acumularan també, les frustracions d’uns desitjos un dia il·lusoris i que potser amb el temps no es tradueixin en realitat. I això no te a veure només amb resultats esportius, sinó amb la cada vegada menys valoració que tenen per part dels diferents estaments d’influència , els entrenadors. Com deia el meu estimat Josep Bordas, (mestre de mestres) l’entrenador ha deixat de ser un referent educacional a la canxa, i tothom s’atreveix a qüestionar-lo, per que en el fons som un reflexa dels mateixos problemes que pateix l’educació en el nostre país. Potser molts d’aquests entrenadors, no podran aguantar la pressió que representa estar permanentment en entredit, per part de qui envolta al jugador i/o l’equip. En mig d’aquesta jungla d’interessos, només ens serveix la formació constant, creure en nosaltres mateixos i ser permeables a influencies externes positives, que cal adaptar a les nostres ensenyances, per posar-les en pràctica i millorar. Desitjo a tots els entrenadors/res que s’acaben de treure la titulació, que mirin i mimin el present, que gaudeixin del que fan i que es sentin orgullosos de pertànyer al club d’entrenadors de bàsquet.

Que tenen la gran responsabilitat, de formar jugadors, però encara mes important, el de crear valors, hàbits personals i elements als jugadors, que els ajudin a superar els diferents obstacles que la vida els posarà ... i que seran molt mes importants, que superar un 1 x 1, un bloc directe, etc...

"la vida no es un joc, però el joc et pot ensenyar a viure" (Joan Glez.)

EL CADET “B” MASCULÍ: L’APRENENTATGE COM OBJECTIU

Quan a l’Adrià, al meu fill petit, li van plantejar el fet de venir a UEMataró, per incorporar-se al Cadet “B”, sabíem que era una aposta que comportava sacrifici per ell, per que hauria d’assumir el fet de viure a 40kms i la despesa de temps que suposa venir a entrenar tres cops per setmana, condicionant estudis i també un canvi d’amistats esportives que durant anys havia tingut. Però a l’Adrià li motivava el fet de tenir referents esportius i reptes esportius nous i millors. Passat un any d’aquesta decisió, la nostre valoració, no pel que fa a l’Adrià sinó vers tot l’equip es extraordinària. Des de el punt de vista de joc: L’entrenador, en Jordi Ventura, i el seu ajudant Moisès han aconseguit criteris defensius que ha anat millorant partit darrera partit, o millor dit, entrenament darrera entrenament. Veure equips cadets que fan pressió es habitual, però veure pressions estructurades i que els jugadors saben en la seva majoria com han de realitzar la pressió i com l’han de recuperar i una intensitat elevada continuada no es tan senzill. La millora des el meu punt de vista ha estat espectacular. M’ha agradat veure com hi han jugadors que comencen a identificar situacions de joc, el que els entrenadors anomenen “conceptes de joc”. I això es molt interessant per que vol dir que el jugador reconeix una situació i l’adjudica uns moviments determinats sense que l’entrenador intervingui en aquell moment, es dir, “resolt la situació”. Com ja vaig dir en un anterior article encara manca veure mes millora en el concepte d’una “passada més” i segueixo veient, no només en aquest equip, sinó en formació, excessiu bot de conducció, poca obertura visual, i excés d’acció individual, coses per altre part lògiques en una fase d’aprenentatge com es l’etapa cadet. Des de el punt de vista de grup: M’ha agradat veure com l’entrenador “exportava al grup” els seus criteris sense cap manca de respecta al jugador. Els jugadors han après tots els conceptes , tècnics i tàctics d’una forma relaxant, natural amb treball i confiant en el seu entrenador i treien el millor que tenien dins seu com jugadors però també com persones. Només cal veure el campionat que brillantment van guanyar a França o la tercera posició en la fase interterritorial que han aconseguit. Però mes enllà de les posicions esportives, el que cal mirar es la posició com jugador i com persona. I en això també els dos entrenadors han estat un exemple. Han aconseguit un grup homogeni, desenvolupant els valors que la nostre entitat desitja com el de crear esportistes i alhora millorant competitivament. Ha estat satisfactori veure com els jugadors assumien els canvis, la banqueta, el minutatge, d’una forma disciplinada però empàtica i de respecta amb els seus companys de grup...això es compromís amb l’equip i els seus objectius. Per això quan nosaltres, els pares de l’Adrià, fem la valoració de la temporada les expectatives han estat superades amb escreix, el sacrifici que ha hagut de fer l’Adrià per comptabilitzar els estudis, l’esport i les amistats. Donem gràcies als seus entrenadors, però també al magnífic grup que s’ha trobat, desenvolupant tots junts una gran temporada. Moltes felicitats a tots.

EN RECORD DEL BÀSQUET FEMENÍ.

EN RECORD DEL BÀSQUET FEMENÍ. Quan fa unes setmanes , el president de la Unió Bàsquet Mataró, em va comunicar que em semblaria portar l’equip sènior masculí de la seva entitat, vaig tenir la sensació que tornava... “tornava”. Durant aquests dos anys portant el femení de l’entitat i malgrat les dificultats, he conegut un tipus de bàsquet, molt enriquidor com entrenador. La conclusió que he tret durant aquests dos anys, es que el bàsquet femení està discriminat respecta el masculí. I no ho dic per la nostre entitat, sinó en general. Quan un pensa en les discriminacions que te la dona respecta l’home, veu com també això es trasllada a l’àmbit esportiu, per que aquest no deixa de ser un àmbit de desenvolupament social. Recordo un dia que un àrbitre, un bon àrbitre, em va dir que ell preferia “pitar” nois, però no pel tipus de bàsquet, (que em va reconèixer a que han d’estar mes actius per que hi han mes contactes de braços, mans, etc,) sinó per que es cobrava menys “pitan” a noies que a nois, fent el mateix esforç físic i mental.Jo vaig pensar que era bastant absurd, donat que s’hauria de tenir la mateixa remuneració en la mateixa categoria tant pel masculí com pel femení. Quan un entrena a noies, es cert que hi han coses diferents, aspectes que has de modificar respecta als nois, però m’ha sorprès molt positivament el compromís grupal. Es genera un sentiment de pertinença que en els nois es difícil de viureu. Per exemple, el nostre equip tenia establert celebrar tots els aniversaris dels components de l’equip i fer un regal (de fet en el nostre equip eren sempre mes). Doncs bé, no recordo cap moment on les components de l’equip no volguessin assumir la responsabilitat de la compra, o la recollida de diners per aquests regals. Es més hi havia molt sentiment en aquests moments. Això vol dir...respecta...al compromís de lo establert pel grup. Les absències per entrenament han estat minses, i fins i tot tres jugadores que venien des de Cornellà a entrenar, han tingut (com totes les altres) un comportament exquisit en aquest sentit, tenint en compte la distància. Amb aquesta reflexió, vull dir, que pel meu aprenentatge com entrenador ha estat fantàstic haver fet aquest “impàs” pel femení, haver estat entrenador del Femení i aprendre més bàsquet, no un altre bàsquet, sinó BASQUET. Espero incorporar coses que he après del bàsquet femení a la meva trajectòria com entrenador, per que estic segur que el coneixement es canviant i que les coses no son tan diferents, som nosaltres les que les fem diferents. Així doncs, demano disculpes per errors comesos en el femení i també les gràcies per ensenyar-me a veurel’s. Molta sort al femení, Molta sort al femení del nostre club UEMataró, en el gran futur que l'espera

L’arbitratge decideix....?

Cada cop estic mes convençut de la importància d’un bon àrbitre , d’uns bons arbitres en un partit de bàsquet. Segueixo esports diversos i es cert, que d’una manera o altre, els àrbitres tenen incidència en el desenvolupament del match.. Però es dona la circumstància que en el bàsquet aquest te una importància que a molts entrenadors se’ls hi escapa. A mida que passen els anys, cada cop mes m’apassiona l’anàlisi de l’arbitratge: la seva col·locació, la seva manera de xiular , la forma de “conduir” un partit, la forma de relacionar-se amb els jugadors i amb els tècnics, la dificultat, de vegades, de reconèixer en l’instant una acció (no la reacció), fins i tot per els amants com jo del llenguatge no verbal, de les seves postures davant situacions, de les seves actituds... etc... No es menys cert, però, que al bon àrbitre l’haurien d’acompanyar unes certes qualitats que no poden passar desapercebudes, per qui cada dia professionalment analitzen els arbitratges dels nostres àrbitres setmana a setmana. Els entrenadors i jugadors estem sotmesos a pressió constant durant 9 mesos l’any, la nostre forma de treballar te unes pautes de treball setmanals i esperant resultats mes o menys immediats, segons sigui la categoria, o si es formació o no. No dubto de que els arbitres tinguin una pressió per que el seu bon desenvolupament pot acabar per ascendir o no de categoria, i això evidentment te un cost psicològic, que no se m’escapa. Partint d’aquesta base, la meva pregunta es si ells pensen amb aquesta pressió a que estem sotmesos els jugadors i els entrenadors. Nosaltres, analitzem els partits més enllà del resultat i del tipus d’arbitratge, però no estic segur que els àrbitres portin un registre personal amb coses que han de millorar, com bé fem nosaltres amb els nostres equips i amb nosaltres mateixos. En una reunió recent entre àrbitres i entrenadors (que continuen sent molt pocs els qui assisteixen) en Juan Carles Mitjana, de tots conegut pel seu bagatge en el món de l’arbitratge, i evidentment per les seves responsabilitats en el tema arbitral, va dir una frase que em va fer meditar: “vosaltres (referint-se als àrbitres) no teniu que mostrar o utilitzar el poder, senzillament per que ja el teniu”. Aquesta frase tan ben estructurada te molts components de discussió, però en aquell moment el nostre amic Juan Carles volia dir que l’abús de poder no fa falta, reiterar el poder amb certes accions autoritàries no fa falta, per que en realitat l’àrbitre te el poder en les seves mans, i correspon a la seva responsabilitat el fet d’executar-lo. La dubte que tenim els entrenadors vers certs arbitratges, es saber si aquesta responsabilitat no variarà en funció d’aspectes personals, en funció del moment de l’àrbitre, en funció molts aspectes que poden influenciar un partit, abans i durant!. Com podem saber que aquest poder serà administrat justament? Mes que justament (que la justícia es suposa)... adientment, correctament, adequadament?. No ho sabem. Hem de confiar amb l’àrbitre. Però la confiança sempre ve donada mitjanament un “feet-back” entre els entrenadors i arbitres, o arbitres i entrenadors. Mentre l’àrbitre no sàpiga veure en l’entrenador, com aquell professional, que setmana darrera setmana, està treballant amb el seu equip, per treure uns objectius determinats i que la seva tasca s’ha de valorar més enllà d’una protesta, una gesticulació , i entenen la resposta de l’entrenador en cada moment del partit, serà difícil apostar per aquesta anomenada i reiterada “empatia” que es vol inculcar des de el comitè, per que precisament l’empatia, al meu entendre, es això, saber valorar en cada moment quina situació es dona, quina resposta te l’entrenador, i valorar en funció d’aquestes circumstàncies, i no tan sols valorar l’acció com acció aïllada, sinó vinculada a unes respostes emocionals i de joc que fan de l’art de l’arbitratge una riquesa, per saber determinar precisament aquest “moment“. Es aquí on considero l’arbitratge un art, i com a tal de vegades va més enllà del procés racional.

LA DISTÀNCIA

Molt es parla de la distància entre entrenador i jugador/a, del tipus d'aproximació que ha d'haver-hi entre dos mons tan diferents però que es necessiten molt un a l'altre.

La distància la podríem establir entre molts paràmetres, però jo voldría fer incidència amb la visió que te un entrenador i un jugador/a després d'un partit. Que ens separa en aquesta gestió de la valoració post-partit:

En principi hi ha una evidència i és que la visió és molt diferent, tant, que la lectura del partit moltes vegades es totalment oposada. I es que la visió de l'entrenador comença sent una reflexió global, mentra que la del jugador comença sent individual. Si es perd un partit, la majoria dels entrenadors, busquem entre els nostres racons més profunds, uns motius que ens permetin seguir treballant per corregir alló que ens ha portat a la derrota o a les derrotes. El martiri d'imatges, sensacions, gestos, situacions concretes,en les primeres hores després del partit es brutal, que es difumina a mida que va pasant la setmana i evidentment t'has de situar en l'altre plànol, el de la preparació del partit següent. Es un cansament anímic progressiu, incomprés molts cops per la majoria de qui envolta a l'entrenador. Sempre estàs sol, sempre estaras sol i quan et sentis acompanyat, segurament es que el teu equip ha guanyat. No pots ser entrenador sense entendre que això no es revertirà mai, malgrat lluitem per que no sigui així.

Els jugadors analitzen el partit en clau de la seva participació. Si aquesta ha estat positiva, pensen que la cosa no va amb ells, si ha estat negativa la justificació es fa evident. Per això quan s'analitzen partits entre entrenadors i jugadors es dificil el bon enteniment entre les dues parts, per que es dificil comunicar-se en dos diàlegs diferents: el de grup i l'individual. Només els jugadors o jugadores que entenen el bàsquet com un esport totalment col·lectiu, entenent això, com englobar la respossabilitat d'entrenament , de participació, de tenir cura de les lesions, de tenir cura de l'entrenament anomenat invisible, d'entendre l'equip, com això com un equip, on hi han rols establerts, on s'enten que l'entrenador te l'autoritat en aspectes tècnics i tàctic.etc....podran fer una valoració més aproximada.

Però alerta per que si la resta de jugadors/es no tenen una vertent autocrítica individual i col·lectiva, els entrenadors no podrem seguir treballant amb eficàcia les errades del grup, simplement per que aquestes no han estat reconegudes ni interioritzades pels components de l'equip.

Es així quan s'entra en l'espiral del treball sense objectiu clar. Un entrenador ha de tenir clar en que ha de millorar l'equip, quins aspectes son els que no estan a l'alçada, però son els jugadors/es qui han d'assumir això i posar la intensitat mental, física i tècnica adient per conseguir les millores desitjades.

Però aqui hi tornen a jugar factors inherents als d'un grup de joc: les jugadores acomodades a una situació, les que es queixen constantment de que tot va malament quan son incapaçes de reconèixer les seves errades, les que es queixen per la manca de minuts i per tant la pérdua de confiança de l'entrenador, les que no saben llegir situacions de partit, etc podriem anomerar totes les que vosaltres volgueu, però a la fí haurem de treballar amb això, es dir, amb els inconvenients.

Els entrenadors només demanariem que els jugadors/es fossin valents per asumir les pròpies mancançes i posar-les al servei de l'entrenador i aquest treballes aquests dèficits durant la temporada per posar-los al servei de l'equip en forma de correcció.

La distància es retallaria i l'evident millora seria notable amb menys temps....Si es cert, nosaltres, els entrenadors i tenim molta part de responsabilitat, però no podem agafar aspectes que no ens pertanyin a la nostra àrea d'influència professional, per que sinó acabem sent un tot i un no res.

LES JOVES PROMESES I ELS ENTRENADORS.REFLEXIONS

Tenim la sort que a l'UEM, tenim uns júniors femení (A-B) que conten en el seu planter amb jugadores de gran nivell. Però aquest nivell va en consonància amb els entrenadors que dirigeixen aquests equips, en Jordi Vizcaino i en Xavi Martín...I dic sort per que es difícil trobar un club que pugui tenir el nostre nivell, en els dos sentits. Veig amb satisfacció com també en les categories mes inferiors s'està fent un gran treball, per que aquest nivell es perpetuï encara més temps, i també amb entrenadors de molt bon tallatge. La sensació que tinc es que malgrat totes les errades que puguem fer, l’estructura està ben consolidada amb els coordinadors que treballen per aquest projecte, com l’Albert Illa, i en Cèsar Aneas.

Tinc el plaer de ser el responsable de l'equip sènior femení de l'entitat, i per tan també es una satisfacció veure com algunes d'aquestes jugadores van assumint entrenaments i també responsabilitats en l'equip sènior. Fins aquí em sento amb plenitud davant aquestes circumstàncies. La reflexió que vull fer és que aquestes jugadores, malgrat tinguin un nivell ja de sènior de copa i potser alguna de mes categoria, han d'assumir aquesta circumstància també mentalment. Fa poc parlava amb un entrenador prestigiós, i em deia que havia, per part del club on treballa, moltes ànsies de que jugadors de nivell arribessin a la màxima categoria. Ell em comentava que efectivament tenien el nivell per ser-hi, però també m'explicava que portant un equip de màxim nivell amb professionals, s'havia d'anar en conte de no cremar aquests jugadors, alhora de no alterar un vestuari consolidat, i amb rols establerts. A la fí els entrenadors (deia) depenem d’aquestes dinàmiques internes. Per una júnior si surt en un partit i ho fa bé es fantàstic, i si ho fa no tan bé se li perdona per l'edat, per que és júnior, per que s'està formant, etc... Els entrenadors (deia aquest entrenador) tenim l'obligació també de apretar mentalment aquestes jugadores i exigir-lis el màxim del seu nivell. "Si són forts (fortes) per assumir estar en un vestuari sènior, també ho han de ser per assumir les seves responsabilitats, malgrat aquestes poden ser discutibles fins quin punt han de ser". El problema és quan l'entorn, quan els propis entrenadors d'aquestes jugadores, o quan ella mateixa veu, observa i es nota amb el mateix nivell de les jugadores que estan en l'equip "gran". En veritat això no és un problema, ho es quan aquest entorn volen el minutatge per aquestes jugadores, però no volen que se les tracti com sèniors des de el punt de vista d'exigència en la forma d'expressió de l'entrenador/a. Els entrenadors hem de portar un grup durant 10 mesos i el dia a dia d'un entrenador davant un equip no es fàcil. Totes les jugadores creuen (i es molt normal) que poden jugar mes minuts, que poden aportar mes ...ara a més han de competir amb júniors on el seu nivell és alt. Es mèrit de l'entrenador que no es trenqui l’harmonia en el vestuari i es visqui l'aportació d'aquestes jugadores com un aspecte positiu, a i alhora aconsegueixis que aquestes creixin poc a poc però amb seguretat. No ajuda, però, la sobrevaloració que es fa desde diferents àmbits respecte d’aquestes jugadores, ni les expectatives altes que es formen al voltant d’elles, tinguin l’edat que tinguin, i bo seria formar en el currículum individual d'aquesta jugadora o jugadores, una assignatura d’autocrítica, per incitar a l'auto-ajuda quan les situacions més endavant no li siguin tan favorables.

La vida està plena de frustracions i surt endavant qui te mes elements per combatre les situacions contraries que se li puguin presentar.

Està en el júnior, jugar en el sènior, a LF1 o ACB a la selecció Autonòmica o l’Espanyola es una gran fita, però la pregunta d’aquest entrenador era: “I quan arribin, i quan ho aconsegueixin, que?, quin serà el proper repte?, han lluitat sempre per això, s’han preparat mentalment per els altres reptes? Per assumir la baixada? per assumir que un dia una júnior també li traurà minutatge? I si arribes... podràs contentar sempre aquest entorn?

S’ha de tenir el cap ben moblat, però si us plau deixin que elles comprin els mobles, les seves cadires, a la fi estant construint el seu pis, i siguin els professionals dels mobles que aconsellin si es millor un estil rústic, clàssic modern o minimalista ...no creuen????