"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2010/11/30

REFLEXIONS

Fa dos dies s’ha mort la mare d’un jugador júnior del Club Bàsquet Gavà. Ha estat una mort molt sentida per tot el club. Les morts sobtades et distorsionen la realitat, fins que no s’assumeix una pèrdua com aquestes. Davant d’aquesta situació a tothom se l’obren interrogants, dubtes personals, enfront el que en realitat es important durant la nostre existència.

Quan veus un accident de trànsit, tothom treu el peu de l’accelerador durant uns quilometres, en aquest espai de temps, les preguntes que et fas son vinculades a si aquest estat emocional t’afectes a tu, com et sentiries, que passaria al teu entorn més immediat... després la majoria, portats per la inèrcia vital i ràpida que ens imposen les circumstàncies, torna a posar el peu a l’accelerador.

No reflexionem prou sobre que els moments que vivim no son eterns, ben el contrari, son efímers. La meva mare quan va morir el meu germà amb 33 anys, em va dir una frase que sempre l’he guardat dins meu: Quan ella plorava, deia “no ploro per ell (en Jordi), ploro per mi, per que no se com podré resistir tan dolor” ...i tenia raó, el dolor, aquest dolor que surt de dins, del fons, es tan insuportable que plores per que no saps com alliberar-te d’aquest sentiment, que es barreja amb els moments viscuts amb la persona que ja no hi es.

La Maria José, La mare de l’Enric, malauradament ja no hi es entre nosaltres. No podrà fer d’Esposa, de mare...No hi podem fer res davant d’aquesta realitat, però si en canvi cap els seus fills o el seu espòs Com entrenador del sènior tan sols conec l’Enric, el fill gran per que un dia a la setmana es queda entrenar amb l’equip que dirigeixo . No em cal conèixer detalls, per saber quin es el sentiment que te ara mateix. I tinc, tenim l’obligació tots el que el que l’envoltem, d’ajudar-lo en aquest procés de dol a que s’enfronta, sense caure en les paraules fàcils i retòriques de compassió. Ho sento Enric, aquest procés, aquest temps de dol , l’hauràs de passar. Es un camí llarg i difícil, però necessari per poder construir el teu present i el teu futur mes immediat.

De mentre i sense perdre la perspectiva vital, preguntem-nos com interactuem amb els altres, com ens relacionem amb el nostre entorn mes immediat, i si de veritat tot es tan important com ens sembla.

No vull perdre l’oportunitat de dir-vos a tots els entrenadors i jugadors que en la frase del meu blog “el bàsquet es el mes important de les coses menys importants”, avui te mes sentit que mai.
No pitgeu l’accelerador del temps, sense gaudir-lo. Ell ja corre per nosaltres, i mai el podrem recuperar.

Descansa en pau Maria José