"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2010/02/16

EL TREBALL COM GENERADOR D'OBJECTIUS

Que fa que de vegades els entrenadors dediquem mes temps a la motivació individual i/o col·lectiva, que a entrenaments tàctics o d’altres circumstàncies que entendríem mes a prop del treball específic del bàsquet? Amb els anys, la relació entre jugador i entrenador ha anat variant. Pocs pensaven fa 20 anys enrera, que les situacions i intervencions de l’entrenador també s’orientarien cap el reforç d’estímuls del jugador, per incidir el seu rendiment individual i que generessin canvis o modificacions en les situacions de grup. Quan ara, ens queden pocs partits per saber si serem capaços de situar-nos entre els “top-six” de la lliga EBA C, que ens donaria el dret de jugar la fase d’ascens, em pregunto quin percentatge em de dedicar a treballar aquests estímuls, per que els jugadors donin el millor de si mateixos, vers la tasca diària d’entrenament tècnic i tàctic del grup. En el meu recorregut com entrenador, he observat delicadament, com els jugadors han anat evolucionant en els entrenaments, moltes vegades en contraposició al que els entrenadors pensaven. El jugador ara es mes crític amb els seus entrenadors, bàsicament per la evolució de la societat també ha afavorit que els reconeixements individuals passessin per damunt dels col·lectius. En la meva etapa a Ripollet, havia un jugador, en David Lloreda, un pivot corpulent, rocós, dels interiors d’abans, gens versàtil. En 25 anys no he conegut cap jugador amb el seu sentit col·lectiu (amb permís de Mario Aguado, excel·lent persona i excel·lent jugador de bàsquet). Quan va venir a Ripollet, va estar dos anys jugant molts pocs minuts, però sempre vaig admirar l’amor que tenia per aquest esport, la conducta exemplar vers els entrenadors, la gestió que feia de grup per positivar-lo, i una cosa mes important encara...la capacitat de treball i de millora que tenia en cada sessió d’entrenament. Recordo quan vam aconseguir que el Ripollet ascendís a la lliga EBA, davant del molt bon equip que era. El Sant Andreu De Natzaret de Badalona, en David només acabar el partit, va venir a abraçar-me i em va dir “gràcies per haver-me fet “disfrutar” del bàsquet i gràcies per haver ascendit abans de retirar-me”. Ell no ho deia en clau individual. Sinó que era tanta la satisfacció de veure el grup tan content i unit, que l’emoció que li va produir això, anava més enllà d’haver jugat tants pocs minuts durant tota la lliga, sense una espurna de protesta ni de queixa. Ell havia aconseguit la satisfacció a través del èxit de l’equip. La conclusió a que vaig arribar després d’uns dies de pensar molt en el grup, en els seus components i en ell, va ser que, l’única cosa que genera plaer de veritat quan estats en un grup, es el treball, es la satisfacció de treballar diàriament i sense descans per l’obtenció d’un objectiu que es planteja un grup humà. Només això dona sentit a les derrotes i minimitza les victòries.. Però la realitat es que els jugadors (no voldria generalitzar) necessiten mes suport psicològic, mes treball de motivació per que no troben plaer en el treball, en el sacrifici, en la cultura de l’esforç. I sense aquests elements no hi ha millora, i es per això que l’entrenador, habitualment, ha de fer mes de motivador que d’ensenyament tècnic i tàctic, en una proporció no equilibrada. Em de tornar a incentivar la cultura de la superació i de l’esforç, i que els jugadors assumeixin, que per aconseguir objectius, s’ha de posar tota la seva capacitat al servei del company, per que només així , els èxits col·lectius podran gaudir-se com si fossin èxits individuals. Mentre això no sigui així, l’entrenador haurà de seguint motivant, no per el que implica el treball, que ho ha de fer, sinó per la manca d’esforç en realitzar-lo...i això no es motivació...es resignació