"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2010/10/26

ENTRENAR...FINS QUAN

Fa pocs dies, un entrenador que havia entrenat al UE Mataró i que ara està al Premia, en Xavier Martín, em comentava i es preguntava, el perquè un entrenador que porta molts anys com ell entrenant, que te obligacions familiars, laborals, etc...segueix entrenant i dedicant part del seu temps lliure a fer d’entrenador.

Em va semblar una reflexió interessant, per que els entrenadors que portem molts anys entrenant, no ens fem prou aquesta pregunta,. Potser entrenem per inèrcia, per que fa molts anys que ho fem, però bàsicament ho fem per que hi estem “enganxats” al món del bàsquet i per que tenim por....por de la resposta.

Quan algun amic meu deixa d’entrenar, sempre li pregunto si es troba bé, si troba a faltar entrenar, la seva rutina setmanal, la competició del cap de setmana...Molts d’ells, la gran majoria, em diuen que experimenten una descompressió, un malestar o manca d’hàbit al inici, però que després, amb el temps, creuen que han encertat amb la decisió, per que noten menys estrès, , mes relaxament personal, però sobretot per que tornen a tenir “temps”. Un d’ells em deia: “he comprat temps per fer mes coses per mi, i per la meva família, per que quan entrenes, dediques temps, però no a tu ni al teu entorn més pròxim, sinó a l’equip, als jugadors, al club” Algú em dirà que per això hi tenim una compensació econòmica, i la meva resposta es la següent: Fem una operació matemàtica...dividiu tots els ingressos anuals que et dona el fet d’entrenar, entre les hores que hi dediques, no només als entrenaments, sinó en el temps que t’ocupa tan visiblement com invisiblement. (preparació d’entrenaments, entrenaments, partits, scouting, situacions personals dels jugadors, reunions directiva, etc...).La resposta us deixarà parats. No us semblarà real i repetireu l’operació un parell de vegades pensant que us heu equivocat.

Però malgrat això seguim entrenant, per que tenim por de no saber “viure” sense això, malgrat ja sabem que si creuem la línia, guanyarem aquests temps que tan enyorem nosaltres...però en canvi no sabem com respondrà la nostre ment davant aquest canvi dràstic vital.

Que serà dels nostres caps de setmana sempre ocupats, que serà dels nostres dia a dia d’entrenaments, anant a entrenar a altes hores de la nit, que serà no poder sopar amb la família per que et coincideix amb els entrenaments, que serà d’aquells post partit on el teu equip ha perdut i per tu es la fi del món i et flagel·les fins el proper entrenament, que serà de les vacances d’estiu preparant l’equip i escorçant els dies per tal de fer la pre-temporada...que serà de les mirades de la gent del teu entorn que et miren des de fora i es pensen que ets un malalt d’aquest esport ( que ho som, que ho som), preocupat i ocupat tantes hores pel bàsquet...i així podríem anar afegint a la nostre llista de prioritats.
 
Amics entrenadors, serà tot igual, uns entrenadors s’incorporaran a entrenar i d’altres ho anirem deixant. Tan sols la satisfacció dels records i dels moments viscuts serà el que ens emportarem deixant d’entrenar i la satisfacció d’haver fet allò que mes ens agrada. De fet res no canvia. Però reconec que deixar d’olorar la màgia d’un vestidor, una canxa de bàsquet, les sensacions d’un entrenament, d’un partit...son coses intangibles per alguns, però importants per nosaltres.
Però encara us diré mes, hi ha una cosa per damunt d’aquestes sensacions, i es veure com un jugador o jugadora que ha estat en el teu equip, dignifica aquest esport amb la seva posada en escena, i alguns i algunes perpetuen aquest esport, fent el mateix que fem nosaltres: entrenar, ensenyar, educar en valors mitjançant l’esport...hi ha alguna cosa mes plaent que això???