"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2009/12/14

FERRER. ELS "ANTICS" BASES

N.Ferrer defensant a un altre gran base. Els que em estat entrenadors des de fa anys, a la categoria EBA, recordem amb certa nostàlgia d’aquelles lligues. Recordem un sistema de competició que es va crear pels equips d’ACB, per fomentar als jugadors joves, i inclòs havien normatives per tenir obligatòriament jugadors de menys de 21 anys, i altres que ara no recordo. Si recordo que després d’aquesta categoria havia la LEB, i l’ACB. Per tant us podeu imaginar el nivell de jugadors que havien en aquesta competició: Mumbrú, C Marco, Lluch, Mario Aguado, Dueñas, V Holgado, P Vazquez,Gasol, Aranda, Juanjo Marin, Tombas, Ferrer, Alvarez,O Junyent, Ruf, Navarro, Mateo, Solsona, Canals, Triola, C Marcos, Montañez, Triguero... i tants d’altres que ara em seria difícil recordar-los a tots. Van ser lligues on hi havia molta competència: El Valls portat per en Rafael Layola, el Manresa portat pel Ricard Cases, Sant Josep portat per en Quim Costa, El Mataró portat per Quique Spa, el Mollet portat per l’Agustí Forner, El Cornellà portat per Tim Shea, el Tarragona portat per en Bonet, o el Montcada portat el primer any per Angel Martin Benito, i després per mi mateix... Hi ha encara jugadors que han tornat a jugar en aquesta categoria després d’haver fet el seu recorregut com jugador a mes alt nivell. Un d’aquests jugadors es en Nacho Ferrer, actualment jugador del Vilaseca de Tarragona. Jugador que es va formar al Cornellà, i que va ser fitxat pel Valls, ja fa 16 anys. L’altre dia, veient-lo jugar contra el Mollet, en la semifinal de la Lliga Catalana vaig recordar moltes anècdotes d’ell, del Valls...Sempre ha estat un jugador molt intuïtiu, amb caràcter, un líder dins de la pista i el vestuari. Quan l’altre dia deia que no quedaven jugadors així, volia dir, que evidentment hi han molt bons jugadors que juguin de bases, però pocs bases que facin millor jugadors als seus companys... En Nacho sabia a qui havia de passar una pilota en un moment determinat, sabia a qui no havia de pasar-la també, i sabia quan havia de tirar o no, i sabia evidentment, quin era el ritme mes adient en cada moment. Però hi ha una cosa intangible...sabia portar el vestuari com portava l’equip en pista i per això, i per altres coses l’equip de Valls va ser un grup guanyador.
En la semifinal de la lliga d’aquest any, el Vilaseca anava amb baixes importants i el seu estat anímic potser no era el més adient per afrontar-la. El Mollet va estar mes posat en pista, i les diferències van ser importants. Jo vaig observar en Nacho durant uns minuts. La seva reacció va ser espectacular, amb 38 anys va animar als companys, els va esbroncar en el minut de temps, va començar a discutir algunes decisions arbitrals, parlant amb ells, va presionar, va “jugar” amb qui havia de fer-ho, va anotar...i l’equip va tenir una reacció notable. Potser a nivell de resultat no va ser important, però l’equip “feia una altre cara”. Per un moment vaig pensar que havia retrocedit 15 anys, on els jugadors vivien el bàsquet d’una manera diferent, on els jugadors es posaven una samarreta i es convertien en gladiadors, Algun purista dirà, segurament, que no es fàcil de portar un jugador de les seves característiques. Potser no ho es de fàcil, però prefereixo un jugador tinent coronel d’un vestuari, a un altre que quan vinguin els problemes giri la cara i miri cap un altre costat, mentre els trets acaben matant a l’equip. A si, es veritat, ara alguns prefereixen bases alts, elegants, que tinguin “porte”, que facin “mates”, que puguin “postejar”. Jo prefereixo aquells que saben manar dins i fora la pista, aquells que amb una mirada teva marquen el sistema... i d’altres coses, i que poden fer 10 punts i repartir-ne 50. Si escric aquestes lineas, es per que t’ho devia Nacho. Durant molts anys has jugat contra mi, el temps passa inexorablement, però em gaudit d’enfrontaments èpics i sempre ens em respectat. És el que te l’esport, que competeixes, et formes com esportista i com persona i aprens que després de tants anys, tan es els partits que hagis perdut, mentre el que hagis guanyat sigui el respecta personal i professional, i tu ho has aconseguit amic Nacho. Fins aviat.

2009/12/07

LES SEMIFINALS DE LA LLIGA CATALANA 09

LA LLIGA CATALANA EBA LES SEMIFINALS I LA FINAL QUE ENS ESPERA Aquest diumenge vàrem pugué veure les dues semifinals. La primera entre el Mollet i el Vilaseca, va ser desigual, bàsicament degut a les baixes que te l’equip de Tarragona i el bon fer de l’equip del Vallés. La reflexió es que l’equip de Mollet no nomes “el 17” posa els punts (J Ramírez, recordant a Iturriaga en els seus “palomeros” – permiteme la broma amigo Jonathan-), sinó que em de prestar molta atenció a jugadors con Palou, Dam que donen qualitat a l’equip, el treball fosc, però necessari de Viladomat, i el treball de Fernández i el meu amic Jordi Pons, anant a 19 de valoració i donant un exemple pels joves, en tots el sentits. En l’altre costat un Ferrer, que malgrat tot sempre va donar la cara i va treure l’orgull , avivant als seus companys i manant (D’aquests ja no en queden) en molts àmbits que només els entrenadors sabem apreciar. Quan acabi la lliga catalana vull fer un escrit sobre aquest gran jugador Torres molt sol a sota i en González amb molta presència en pintura però sense tenir bons percentatges sota cistella, una llàstima tenint en compte el seu esforç. Varem trobar a faltar alguna cosa mes de l’Aparicio, sempre un referent imprescindible en aquest grup davant la baixa d’Elvis que li desitjo una bona recuperació. Molt bé l’entrenador del Mollet (Alex Coma), que va preparar el partit molt acuradament i fent una sortida que deixava sense reacció al Vilaseca. Rotacions ben treballades i donant descans a homes importants que demà tindran feina extra amb el Vic. L’altre semifinal va ser de qualitat tàctica. El Vic, gràcies a 3 de 4 triples de Garrote en els primers minuts va obrir massa ràpid la distància en el marcador, però els dos equips van oferir moltes coses interessants portats, per dos dels millors entrenadors que podem veure a l’EBA en aquests moments, un per la seva experiència i aconseguint una dinàmica guanyadora difícil de mantenir (porta 9 victòries consecutives) i l’altre per que malgrat no va començar bé, demostra que amb treball de grup i coneixements alts de les dinàmiques, l’equip pot recuperar-se i situar-se on es mereix. Molt be els conceptes del Vic en el triangle exterior-interior (Garrote/Nualart/Riu o Garrotes/Soler/Roma), molt treballats i fent mal en les ajudes del Sant feliuenc, així com conceptes defensius individuals. I molt interessant els canvis defensius d’alternatives del SantFelienc davant sistemes concrets del VIC, creant dubtes sobre tot en els exteriors i ofegant als interiors, encara que des de el meu parer, abusant massa dels ajuts del costat fort, tenint en compte els percentatges que poden fer Nualart, Garrote, Soles i J Jordi, en el tir exterior. Cal destacar la qualitat de molts jugadors dels dos equips, però penso que la gran lluita va ser de banquetes, molt concentrats els dos i oferint un repertori esplèndid de solucions davant les accions del rival. Felicitats al Jordi Balaguer per la seva victòria i al Alex Teres, per forçar al màxim al seu equip tàcticament fins reduir el marcador a “res” a manca de pocs segons EL QUE ENS ESPERA. A nivell d’equip veure si el Vic podrà aturar la facilitat anotadora del Mollet i si aquest podrà amb la millor defensa de la lliga. A nivell individual, els duels Roma / L Fernández, Jonathan / Nualart J Jordi o Soler, Garrote/ Palou (Curto); Riu (Fradera)/ Jordi Pons seran interessants. L’aspecte psicològic també es important en aquestes finals i veurem com condiciona el partit que fa poc van jugar els dos equips en el mateix escenari i guanyant el Vic després de la prologa. Uns per que varen gunayar just i els altres per que van tenir el partit i no van puguer guanyar-lo. En qualsevol cas, gran final i moltes expectatives a nivell tàctic pels entrenador que gaudirem d’aquest partit. No desitjo sort a ningú, però si m'agradaria que els dos ens ofereixin el bon bàsquet que els equips ens poden oferir: Ho tenim tot, un esplèndid escenari, dos molts bons entrenadors i excel·lents jugadors en els dos equips.
A Gaudir

2009/11/07

QUELCOM MES QUE AJUDANTS

En el bàsquet d’avui, la imatge dels entrenadors-ajudants ha canviat...o així hauria d’haver estat. Sempre he mantingut que el bàsquet ha estat sempre, un exemple, en les seves innumerables propostes per avançar. Només hem de veure aquest esport i comparar-lo amb d’altres mes propers, per saber, que des de el bàsquet s’han copiat la majoria de coses. Per exemple en el futbol fa poc relativament que parlen d’estadístiques, i fins i tot en el món del tenis ara ja es fan estadístiques bastant sofisticades. La tasca arbitral i el respecta dels jugadors a la tasca arbitral no te ni punt de comparació amb d’altres (segurament el rugbi estaria mes desenvolupat en aquest sentit). Una de les coses que la majoria d’esports començant a importar del nostre bàsquet es la figura d’entrenadors - ajudants (que no la de segon entrenador). En la nostre lliga d’èlit l’ACB, els ajudants no son simplement espectadors, sinó que tenen tasques concretes a realitzar, responsabilitats específiques, determinants, per la informació i desenvolupament dels partits. No tinc tan clar, però, que aquest tipus de tasques, es facin en la majoria d’equips de les altres lligues de LEB o de la lliga EBA. Si els que esteu llegint això i sou entrenadors – ajudants, us faig la proposta de que us pregunteu si l’entrenador principal de l’equip, per exemple, us te en compte per la preparació del partit, si teniu tasques concretes en l’entrenament, si teniu reunions de treball amb ell, quin pes específic teniu dins els vostre grup...quines respostes obtindríeu?? Quantes vegades em vist entrenadors (ENTRENADORS), que en les sesions de treball, estan a la banda observant sense cap tipus de participació? Que no intervé en cap exercici, sinó es el de xiular els entrenaments de 5 x 5, que es la tasca mes desagradable per un entrenador – ajudant? Com li podem exigir a un jugador que tingui respecta a un entrenador que sap que no te cap pes específic dins del staff tècnic?. En el nostre equip tècnic de la lliga EBA de l’UEM Mataró, som quatre entrenadors i un preparador físic (amb elements tècnics importants). Dins d’aquest quatre entrenadors, està l’Ester González , que executa tasques de Delegada, però que incluim en la nostre tasca diària com entrenadora i te un pes específic igualitari amb els altres companys. Es eficient i molt responsable. L’Ester González es entrenadora, executa tasques en la FCBQ, i coneix be la xarxa d’entrenadors. En Jacob Raurell, es el responsable de la faceta defensiva de l’equip, evidentment consesuada per tots, però ell te aquesta responsabilitat i quan l’equip respon o no davant d’aquesta situació, ell es part important d’aquest desenvolupament. Es constant, treballador i molt intel·ligent en les seves aportacions sempre oportunes. Paral·lelament està vinculat a la FCBQ, està en la selecció cadet masculina i porta un PDP. En Miguel Gimémez es el responsable de l’scouting de l’equip contrari conjuntament amb mi, i te experiència com entrenador sènior en distints equips. La tasca de “scout” no es agradable, ens tirem moltes hores de treball, visionar el DVD, treballar-lo i buscar les solucions adients per el partit. Es una feina “fosca” però imprescindible. Porta també la coordinació amb l’entrenador del Sènior B, Albert Asens (gran entrenador que està demostrant la seva tasca enfront del nostre Sènior B), respecta dels jugadors que han d’ajudar en entrenaments i/o partits del nostre equip. En Miguel te un caràcter molt contraposat al meu i em dona molt d’equilibri, per que sap “agafar distància” en les seves decisions i sempre aporta molta serenor en moments crítics. Finalment en Carles Abajo, que es el preparador físic, és el responsable directa de la “salut” física del nostre equip, però més enllà, també te elements que poden ajudar-nos quan ens trobem davant una situació que hem de resoldre. Porta tants anys en el bàsquet, que sap aportar en el moment just aspectes que son determinants en algunes decisions. No cal dir, la gran tasca que realitzen tots quatre, però també heu de saber que qualsevol estructura d’aquest tipus, es important que l’entrenador, anomenat principal, delegui responsabilitats, i això no vol dir desentendrats d’aquestes, sinó supervisar-les i coordinar-les a fi de que siguin operatives i executables. Això comporta discussions sanes per posar-nos d’acord i escollir la millor via davant de qualsevol situació, significa temps, però considero que aquest espai es mes important que no les decisions ràpides i individualment. Però us he de dir que no tan sols enriqueix la pròpia dinàmica de grup de treball, sinó que genera un poder real, evidentment diferenciat, a tots els entrenadors davant del grup de jugadors. Nosaltres davant un partit, tenim converses setmanals, però sobretot la reunió de pre-partit es molt important, per que consensuar una disposició tàctica, el cinc inicial, les possibles variants defensives i ofensives, l’estat anímic dels jugadors, etc...fa que notis com l’engranatge tècnic funciona i el que es mes important, confies en els teus ajudants com ells confien en tu, i això es transmet al grup de treball. En la direcció del bàsquet, però també en la de qualsevol estructura empresarial on tinguis un grup de treball com responsabilitat, no s’entén treballar d’una altre forma que no sigui la co-responsabilitat, la delegació de funcions, la repartició de quotes de poder, com elements per créixer i per tenir el concepte d’eficàcia i eficiència com objectiu principal davant de qui et contracte. Es demostra que el bàsquet es molt ric, molt complexa en moltes facetes i que intervenen multitud de paràmetres a treballar, que només es poden abordar des de la implicació conjunta i el treball d’equip.

2009/10/20

LES "FALTES" DE REMON VAN DE HARE

4 partits jugats. 15.5 punts de mitjana, tira 7 vegades de 2 punts per partit i fa 3,5 faltes de mitjana. Dues vegades expulsat (de 4 partits) per 5 faltes personals. Sempre dues faltes en els 10 primers minuts. De les 14 faltes que ha fet. La meitat en atac. Aquesta no hauria de ser la presentació del jugador interior mes determinant de la lliga EBA. En Remon Van de Hare Darrera aquesta fredor dels números hi ha un jugador, extraordinàriament professional, solidari amb els companys, compromès amb el club. Es un jugador molt respectuós amb el contrari i molt educat amb els àrbitres. Una persona que fa 220cms d’alçada, i que aporta un valor plus al joc de “pintura” del nostre equip. La nostre sorpresa ha estat veure com l’arbitratge, al meu entendre, ha respectat tan poc aquest “center”, amb les faltes personals, fins el punt que sempre ha fet dues faltes en el primer quart i sempre una d’elles en atac. Preguntat a dos àrbitres d’EBA, que podria fer com entrenador, per pal·liar aquesta situació, em comentàvem la dificultat de “pitar-lo” ja que es molt gran i quan es mou es difícil determinar la falta, (totalment d’acord) però m’asseguraven que quan agafa la posició en la pintura, balanceja el tronc excessivament (treu el cul per protecció) i envaeix el tan anomenat “cilindre” . Jo em pregunto Quin interior no flexiona el tronc enrera, per protegir-se del defensor? Absolutament tots els interiors (i així ha de ser) flexionan el cos, per protegir-se del defensor i treuen el braç per demanar la pilota. Es clar, en Remon Van de Hare quan ho fa, deixa al seu defensor a dos metros de la seva mà de recepció. Es en aquest moment que es produeix un “forceig” per determinar la posició: Un que ja la té i l’altre que vol rodejar com sigui, per tal de posar en dificultats a l’atacant. Però en aquesta lluita davant d’un jugador de 220cms qui te les de perdre es el defensor. Però es ara quan el defensor castiga al Remon i aquest no es deixa. Davant d’aquesta situació, he visionat els DVDs dels partits, i de les 7 faltes d’atac, només una era clara, i quan dic clara, es que ell cansat de que “el peguin” respon, i es clar... els seus quilos i alçada, el denoten davant de qualsevol acció punible. En totes les demés no ha estat així i fins i tot en algun cas, hi ha hagut simulació. Per que es pita doncs???? Per que en molts dels casos els àrbitres, piten per reacció del defensor i no per l’acció. Amb això no estic dient que els arbitratges siguin desfavorables per els nostres interessos, ni que no tinguin qualitat, ni molt menys, però en aquesta circumstància concreta i amb aquest jugador concret, els àrbitres potser haurien de visionar (no per rectificar) sinó per conèixer com un jugador únic de 220cms, es desplaça per la pista, busca les seves posicions, etc...per tal de ser justos amb un jugador, que mai protesta les accions i que busca els diàlegs constantment. Cap àrbitre d’EBA ha xiulat abans un altre jugador amb tanta alçada i velocitat alhora, i això també hauria de ser un estímul per els nostres àrbitres, en el camí de la formació constant i la recerca de situacions diferents en el nostre mon del bàsquet. Jo tinc el privilegi d’entrenar-lo i rectificar-li aspectes que el poden fer millor jugador, els entrenadors contraris tenen l’obligació de treballar per contrarestar aquesta situació, i els àrbitres han de saber com jutjar un jugador diferencial que no especial, que està en els parquets i que dona qualitat a la nostre lliga EBA. Vagi aquí la meva reflexió.

2009/10/08

EL JUGADOR JOVE A SÈNIOR.

Qualsevol club d’EBA, de Copa... qualsevol jugador...les històries es repeteixen. Jugadors júniors, “bons jugadors” , amb projecció donen el salt qualitatiu de jugar amb el sènior del seu club, després d’haver passat per totes les categories del club, arriba el moment més esperat per tots, aquell jugador que va començar de petit, finalment s’ha fet jugador i puja amb el sènior...es la seva primera temporada. La il·lusió és màxima per part de tots. Juga, ho fa molt bé i es converteix en un jugador important...18 anys!!!... el conte no s’acaba aquí...es tan bon jugador que un altre equip el fitxa la temporada següent, li donen molt bones condicions econòmiques, se’n va... viu del bàsquet i el futur es seu... El conte es el que molts somien, però la realitat es molt diferent. Ara be la part mes complexa. Que espera el jugador? Un jugador que era un referent en el seu equip júnior? Que espera el seu entorn? El que esperen es que el noi es consolidi en aquest grup. Si es clar... Però el jugador es troba amb un entrenador obligat a guanyar, on l’exigència serà màxima. Troba uns companys amb anys de bàsquet , bons jugadors i que mentalment estan preparats (en la seva majoria) per suportar situacions d’estrès. S’adona que te pocs minuts quan en el júnior jugava 40 minuts. S’adona que aquí no pot cometre tantes errades, s’adona que hi ha competitivitat i que el company- jugador no li deixarà un pam de terreny per que li “robi” minuts. S’adona que ha de seguir uns rols tàctics, i que per davant d’ell hi han jugadors decisius. La realitat es que en la seva gran majoria se instal·len en la queixa. A veure si us sonen aquestes frases: “vull jugar de 3” (sempre ha jugat de 4, però no vol, treballar tècnica individual “pq es massa tard --- sóc sènior”). “ no em passen la pilota” (no tira prou). No s’adona de que ara ha de guanyar-se aquesta confiança dels companys. “Es que es clar, treballar tan per jugar tan poc” (manca de sacrifici, mai ho ha tingut que fer-ho per que sempre ha estat el millor en les categories inferiors). ...Podríem dir moltes frases mes els entrenadors que treballen amb sèniors. La conclusió es que tot es redueix (com diuen els entrenadors bàltics) a una actitud mental. El jugador que es capaç de suportar, de sacrificar-se, d’aixecar-se cada vegada que te una errada, de no estar en queixa perenne, de ser madur i entendre que aquest procés es inevitable, es el que tindrà opcions de ser un bon jugador. Però el que passa realment, es que en les categories inferiors no es treballa l’aspecte mental. Quantes vegades un entrenador de formació ha “castigat” a l’estrella per que aprengui a ser humil? I per castigar s’entén: no donar-li cap privilegi, controlar els seus egos, reduir els minuts sinó treballa prou, si no està prou concentrat, si es mostra insolidari...etc. Si aquest jugador no ha après això anteriorment, no pretenguem que quan sigui jugador sènior ho faci. En el meu equip tinc un exemple de jugador que ha après a ser fort mentalment. Es tracta de Jan Kalina, ha passat com formació de jugador unes etapes molt dures. Però ha tingut la sort de tenir alguns bons entrenadors, entre ells Josep Bordas (el millor entrenador de formació que es pot tenir) En la seva etapa de cadet, el Sr. Bordas havia “castigat” sense jugar ni un minut al Jan, per una raó tan fonamental, com no veure’l concentrat a la roda d’escalfament. I ell en podria explicar algunes mes. Era un dels millors jugadors del seu equip (possiblement el millor) però si no hagués estat per aquesta educació mental, ara no estaria jugant en EBA, ni tindria el caràcter guanyador que te. Realment està capacitat per aguantar qualsevol adversitat, i això el fa diferent d’altres joves. He volgut exempleritzar amb una realitat personal el que segur que es dona en molts altres equips. Ensenyar un jugador, es difícil, complexa, compromès, lo fàcil es deixar-se anar i conviure amb ell, pensant que l’any vinent el problema serà d’un altre, emparant-nos en els resultats esportius concrets (guanyar), i pensar que la solució vindrà sola. A qui acaba perjudicant aquest “deixar fer” i l'excesiva protecció del seu entorn es al propi jugador

2009/09/09

LA INJUSTÍCIA DE LES FASES PER PREFERENT.

Aquest cap de setmana hi han hagut les fases per preferent. He seguit especialment les de la categoria cadet, per una qüestió òbvia com es el fet que competia la UEMATARO i també per que en aquest equip hi juga l’Adrià, el meu fill petit. De totes maneres, malgrat el nostre equip ha aconseguit l’objectiu, ens hem hagut de desplaçar per dues vegades a les terres de Tarragona, mentre els equips d’allà no han tingut cap desgast de desplaçament. No es podria haver jugat en un pavelló a mig camí??? Veient els diferents grups per classificar-se, hi han hagut varies sorpreses, com el fet de que aquest any, l’equip de l’Ademar, que sembla ser tenia un bon equip, ha quedat fora d’aquesta competició i no podrà competir a preferent. Però em podríem anomenar-ne d’altres que els ha passat el mateix. Son nois de 15 anys que porten entrenant des de mitjans d’agost, amb el que suposa d’esforç en aquestes dates, a nivell personal i familiar . Molts d’aquests equips han fet l’esforç i s’han quedat a les portes d’una competició molt interessant. Ara hauran d’anar a una altre competició, i els entrenadors i pares faran bé de reforçar al grup psicològicament per que puguin seguir competint amb qualitat i amb motivació d’aprenentatge, després de la frustració i pèrdua d’accés a la preferent. I es que en dos o tres partits, aquests clubs s’han jugat la temporada qualitativament parlant. Però el que sap mes greu d’aquesta circumstància, es que d’altres equips sense nivell per estar a preferent, han optat a aquesta competició sense passar per les fases d’ascens. Sense voler entrar en valoracions de qui ho permet, qui ho fa, etc, la meva pregunta es la següent: Si tan interès tenim en l’educació dels nostres esportistes, treballant des de els clubs, per la formació integral dels jugadors... com expliquem a uns adolescents, aprenents de joves i d’adults , que uns han fet les fases i d’altres no, però que malgrat no estar en aquesta competició prèvia, estaran en la preferent? Com volem després que aquests jugadors i persones, creguin en els nostres institucions oficials?? Som nosaltres, els adults, els que organitzem les competicions des d’un estament oficial esportiu, els que hem de donar aquesta confiança, els que hem de fer creure que les coses no s’aconsegueixen sense el valor de l’esforç, els que hem de treballar per que aquests jugadors, creixin sabent que la picaresca no es possible en un país com el nostre i que hi han unes passes que s’han de seguir escrupolosament, com així passa, per exemple, en l’àmbit educatiu. Amb això no vull criminalitzar als equips que han optat a la preferent per una via diferent, si han trobat un “forat legal” es “normal” que l’utilitzin. Només demano transparència i sobre totes les coses, que els nostres fills, puguin desenvolupar-se sabent que estan emparats per un món adult, capaç de donar sortida i solucions a situacions, sense tenir la sensació que qui es mes “llest” s’emporta el gat a l’aigua, sinó que qui compleix amb la norma, es qui te la porta oberta... Això que ha passat, es un “bloc cec” a la bona imatge institucional.

2009/07/21

EL DESIG DE SER ENTRENADOR

Fa uns dies que em acabat el curs de primer nivell d’entrenadors de bàsquet a Mataró. Si alguna cosa anima a fer els cursos, després d’haver estat enganxat al bàsquet tota la temporada, es donar classes a entrenadors que tenen el desig de ser-ho oficialment, de tenir la titulació corresponent per que puguin exercir com entrenadors. Aquesta motivació que tinc per donar cursos, no es per dotar a aquests alumnes d’una titulació que la nostre Federació Catalana de Bàsquet, ara conjuntament amb el Departament d’Educació, els expedirà, sinó pel fet del desig que tenen tots ells i elles de formar jugadors i jugadores en aquest esport que tan estimem. Veure alumnes que estudien i treballen tot l’any i troben tres setmanes per dedicar-se a treure una titulació i fer un esforç, també econòmic, vol dir que mes enllà del desig, hi ha una veritable motivació per fer de nexe d’aprenentatge, entre les estructures tècniques, tàctiques i de grup d’aquest esport, amb el potencial d’esportistes que practiquen el bàsquet. No estic segur però, que aquesta motivació sigui per tothom igual. Els professors intuïm, més enllà del nivell d’aptituds i també de la sort, que alguns entrenadors no aguantaran el pas del temps, on s’acumularan també, les frustracions d’uns desitjos un dia il·lusoris i que potser amb el temps no es tradueixin en realitat. I això no te a veure només amb resultats esportius, sinó amb la cada vegada menys valoració que tenen per part dels diferents estaments d’influència , els entrenadors. Com deia el meu estimat Josep Bordas, (mestre de mestres) l’entrenador ha deixat de ser un referent educacional a la canxa, i tothom s’atreveix a qüestionar-lo, per que en el fons som un reflexa dels mateixos problemes que pateix l’educació en el nostre país. Potser molts d’aquests entrenadors, no podran aguantar la pressió que representa estar permanentment en entredit, per part de qui envolta al jugador i/o l’equip. En mig d’aquesta jungla d’interessos, només ens serveix la formació constant, creure en nosaltres mateixos i ser permeables a influencies externes positives, que cal adaptar a les nostres ensenyances, per posar-les en pràctica i millorar. Desitjo a tots els entrenadors/res que s’acaben de treure la titulació, que mirin i mimin el present, que gaudeixin del que fan i que es sentin orgullosos de pertànyer al club d’entrenadors de bàsquet.
Que tenen la gran responsabilitat, de formar jugadors, però encara mes important, el de crear valors, hàbits personals i elements als jugadors, que els ajudin a superar els diferents obstacles que la vida els posarà ... i que seran molt mes importants, que superar un 1 x 1, un bloc directe, etc...
"la vida no es un joc, però el joc et pot ensenyar a viure" (Joan Glez.)

2009/06/01

EL CADET “B” MASCULÍ: L’APRENENTATGE COM OBJECTIU

Quan a l’Adrià, al meu fill petit, li van plantejar el fet de venir a UEMataró, per incorporar-se al Cadet “B”, sabíem que era una aposta que comportava sacrifici per ell, per que hauria d’assumir el fet de viure a 40kms i la despesa de temps que suposa venir a entrenar tres cops per setmana, condicionant estudis i també un canvi d’amistats esportives que durant anys havia tingut. Però a l’Adrià li motivava el fet de tenir referents esportius i reptes esportius nous i millors. Passat un any d’aquesta decisió, la nostre valoració, no pel que fa a l’Adrià sinó vers tot l’equip es extraordinària. Des de el punt de vista de joc: L’entrenador, en Jordi Ventura, i el seu ajudant Moisès han aconseguit criteris defensius que ha anat millorant partit darrera partit, o millor dit, entrenament darrera entrenament. Veure equips cadets que fan pressió es habitual, però veure pressions estructurades i que els jugadors saben en la seva majoria com han de realitzar la pressió i com l’han de recuperar i una intensitat elevada continuada no es tan senzill. La millora des el meu punt de vista ha estat espectacular. M’ha agradat veure com hi han jugadors que comencen a identificar situacions de joc, el que els entrenadors anomenen “conceptes de joc”. I això es molt interessant per que vol dir que el jugador reconeix una situació i l’adjudica uns moviments determinats sense que l’entrenador intervingui en aquell moment, es dir, “resolt la situació”. Com ja vaig dir en un anterior article encara manca veure mes millora en el concepte d’una “passada més” i segueixo veient, no només en aquest equip, sinó en formació, excessiu bot de conducció, poca obertura visual, i excés d’acció individual, coses per altre part lògiques en una fase d’aprenentatge com es l’etapa cadet. Des de el punt de vista de grup: M’ha agradat veure com l’entrenador “exportava al grup” els seus criteris sense cap manca de respecta al jugador. Els jugadors han après tots els conceptes , tècnics i tàctics d’una forma relaxant, natural amb treball i confiant en el seu entrenador i treien el millor que tenien dins seu com jugadors però també com persones. Només cal veure el campionat que brillantment van guanyar a França o la tercera posició en la fase interterritorial que han aconseguit. Però mes enllà de les posicions esportives, el que cal mirar es la posició com jugador i com persona. I en això també els dos entrenadors han estat un exemple. Han aconseguit un grup homogeni, desenvolupant els valors que la nostre entitat desitja com el de crear esportistes i alhora millorant competitivament. Ha estat satisfactori veure com els jugadors assumien els canvis, la banqueta, el minutatge, d’una forma disciplinada però empàtica i de respecta amb els seus companys de grup...això es compromís amb l’equip i els seus objectius. Per això quan nosaltres, els pares de l’Adrià, fem la valoració de la temporada les expectatives han estat superades amb escreix, el sacrifici que ha hagut de fer l’Adrià per comptabilitzar els estudis, l’esport i les amistats. Donem gràcies als seus entrenadors, però també al magnífic grup que s’ha trobat, desenvolupant tots junts una gran temporada. Moltes felicitats a tots.

EN RECORD DEL BÀSQUET FEMENÍ.

EN RECORD DEL BÀSQUET FEMENÍ. Quan fa unes setmanes , el president de la Unió Bàsquet Mataró, em va comunicar que em semblaria portar l’equip sènior masculí de la seva entitat, vaig tenir la sensació que tornava... “tornava”. Durant aquests dos anys portant el femení de l’entitat i malgrat les dificultats, he conegut un tipus de bàsquet, molt enriquidor com entrenador. La conclusió que he tret durant aquests dos anys, es que el bàsquet femení està discriminat respecta el masculí. I no ho dic per la nostre entitat, sinó en general. Quan un pensa en les discriminacions que te la dona respecta l’home, veu com també això es trasllada a l’àmbit esportiu, per que aquest no deixa de ser un àmbit de desenvolupament social. Recordo un dia que un àrbitre, un bon àrbitre, em va dir que ell preferia “pitar” nois, però no pel tipus de bàsquet, (que em va reconèixer a que han d’estar mes actius per que hi han mes contactes de braços, mans, etc,) sinó per que es cobrava menys “pitan” a noies que a nois, fent el mateix esforç físic i mental.Jo vaig pensar que era bastant absurd, donat que s’hauria de tenir la mateixa remuneració en la mateixa categoria tant pel masculí com pel femení. Quan un entrena a noies, es cert que hi han coses diferents, aspectes que has de modificar respecta als nois, però m’ha sorprès molt positivament el compromís grupal. Es genera un sentiment de pertinença que en els nois es difícil de viureu. Per exemple, el nostre equip tenia establert celebrar tots els aniversaris dels components de l’equip i fer un regal (de fet en el nostre equip eren sempre mes). Doncs bé, no recordo cap moment on les components de l’equip no volguessin assumir la responsabilitat de la compra, o la recollida de diners per aquests regals. Es més hi havia molt sentiment en aquests moments. Això vol dir...respecta...al compromís de lo establert pel grup. Les absències per entrenament han estat minses, i fins i tot tres jugadores que venien des de Cornellà a entrenar, han tingut (com totes les altres) un comportament exquisit en aquest sentit, tenint en compte la distància. Amb aquesta reflexió, vull dir, que pel meu aprenentatge com entrenador ha estat fantàstic haver fet aquest “impàs” pel femení, haver estat entrenador del Femení i aprendre més bàsquet, no un altre bàsquet, sinó BASQUET. Espero incorporar coses que he après del bàsquet femení a la meva trajectòria com entrenador, per que estic segur que el coneixement es canviant i que les coses no son tan diferents, som nosaltres les que les fem diferents. Així doncs, demano disculpes per errors comesos en el femení i també les gràcies per ensenyar-me a veurel’s. Molta sort al femení, Molta sort al femení del nostre club UEMataró, en el gran futur que l'espera

2009/03/04

L’arbitratge decideix....?

Cada cop estic mes convençut de la importància d’un bon àrbitre , d’uns bons arbitres en un partit de bàsquet. Segueixo esports diversos i es cert, que d’una manera o altre, els àrbitres tenen incidència en el desenvolupament del match.. Però es dona la circumstància que en el bàsquet aquest te una importància que a molts entrenadors se’ls hi escapa. A mida que passen els anys, cada cop mes m’apassiona l’anàlisi de l’arbitratge: la seva col·locació, la seva manera de xiular , la forma de “conduir” un partit, la forma de relacionar-se amb els jugadors i amb els tècnics, la dificultat, de vegades, de reconèixer en l’instant una acció (no la reacció), fins i tot per els amants com jo del llenguatge no verbal, de les seves postures davant situacions, de les seves actituds... etc... No es menys cert, però, que al bon àrbitre l’haurien d’acompanyar unes certes qualitats que no poden passar desapercebudes, per qui cada dia professionalment analitzen els arbitratges dels nostres àrbitres setmana a setmana. Els entrenadors i jugadors estem sotmesos a pressió constant durant 9 mesos l’any, la nostre forma de treballar te unes pautes de treball setmanals i esperant resultats mes o menys immediats, segons sigui la categoria, o si es formació o no. No dubto de que els arbitres tinguin una pressió per que el seu bon desenvolupament pot acabar per ascendir o no de categoria, i això evidentment te un cost psicològic, que no se m’escapa. Partint d’aquesta base, la meva pregunta es si ells pensen amb aquesta pressió a que estem sotmesos els jugadors i els entrenadors. Nosaltres, analitzem els partits més enllà del resultat i del tipus d’arbitratge, però no estic segur que els àrbitres portin un registre personal amb coses que han de millorar, com bé fem nosaltres amb els nostres equips i amb nosaltres mateixos. En una reunió recent entre àrbitres i entrenadors (que continuen sent molt pocs els qui assisteixen) en Juan Carles Mitjana, de tots conegut pel seu bagatge en el món de l’arbitratge, i evidentment per les seves responsabilitats en el tema arbitral, va dir una frase que em va fer meditar: “vosaltres (referint-se als àrbitres) no teniu que mostrar o utilitzar el poder, senzillament per que ja el teniu”. Aquesta frase tan ben estructurada te molts components de discussió, però en aquell moment el nostre amic Juan Carles volia dir que l’abús de poder no fa falta, reiterar el poder amb certes accions autoritàries no fa falta, per que en realitat l’àrbitre te el poder en les seves mans, i correspon a la seva responsabilitat el fet d’executar-lo. La dubte que tenim els entrenadors vers certs arbitratges, es saber si aquesta responsabilitat no variarà en funció d’aspectes personals, en funció del moment de l’àrbitre, en funció molts aspectes que poden influenciar un partit, abans i durant!. Com podem saber que aquest poder serà administrat justament? Mes que justament (que la justícia es suposa)... adientment, correctament, adequadament?. No ho sabem. Hem de confiar amb l’àrbitre. Però la confiança sempre ve donada mitjanament un “feet-back” entre els entrenadors i arbitres, o arbitres i entrenadors. Mentre l’àrbitre no sàpiga veure en l’entrenador, com aquell professional, que setmana darrera setmana, està treballant amb el seu equip, per treure uns objectius determinats i que la seva tasca s’ha de valorar més enllà d’una protesta, una gesticulació , i entenen la resposta de l’entrenador en cada moment del partit, serà difícil apostar per aquesta anomenada i reiterada “empatia” que es vol inculcar des de el comitè, per que precisament l’empatia, al meu entendre, es això, saber valorar en cada moment quina situació es dona, quina resposta te l’entrenador, i valorar en funció d’aquestes circumstàncies, i no tan sols valorar l’acció com acció aïllada, sinó vinculada a unes respostes emocionals i de joc que fan de l’art de l’arbitratge una riquesa, per saber determinar precisament aquest “moment“. Es aquí on considero l’arbitratge un art, i com a tal de vegades va més enllà del procés racional.

2009/02/24

LA DISTÀNCIA

Molt es parla de la distància entre entrenador i jugador/a, del tipus d'aproximació que ha d'haver-hi entre dos mons tan diferents però que es necessiten molt un a l'altre.
La distància la podríem establir entre molts paràmetres, però jo voldría fer incidència amb la visió que te un entrenador i un jugador/a després d'un partit. Que ens separa en aquesta gestió de la valoració post-partit:
En principi hi ha una evidència i és que la visió és molt diferent, tant, que la lectura del partit moltes vegades es totalment oposada. I es que la visió de l'entrenador comença sent una reflexió global, mentra que la del jugador comença sent individual. Si es perd un partit, la majoria dels entrenadors, busquem entre els nostres racons més profunds, uns motius que ens permetin seguir treballant per corregir alló que ens ha portat a la derrota o a les derrotes. El martiri d'imatges, sensacions, gestos, situacions concretes,en les primeres hores després del partit es brutal, que es difumina a mida que va pasant la setmana i evidentment t'has de situar en l'altre plànol, el de la preparació del partit següent. Es un cansament anímic progressiu, incomprés molts cops per la majoria de qui envolta a l'entrenador. Sempre estàs sol, sempre estaras sol i quan et sentis acompanyat, segurament es que el teu equip ha guanyat. No pots ser entrenador sense entendre que això no es revertirà mai, malgrat lluitem per que no sigui així.
Els jugadors analitzen el partit en clau de la seva participació. Si aquesta ha estat positiva, pensen que la cosa no va amb ells, si ha estat negativa la justificació es fa evident. Per això quan s'analitzen partits entre entrenadors i jugadors es dificil el bon enteniment entre les dues parts, per que es dificil comunicar-se en dos diàlegs diferents: el de grup i l'individual. Només els jugadors o jugadores que entenen el bàsquet com un esport totalment col·lectiu, entenent això, com englobar la respossabilitat d'entrenament , de participació, de tenir cura de les lesions, de tenir cura de l'entrenament anomenat invisible, d'entendre l'equip, com això com un equip, on hi han rols establerts, on s'enten que l'entrenador te l'autoritat en aspectes tècnics i tàctic.etc....podran fer una valoració més aproximada.
Però alerta per que si la resta de jugadors/es no tenen una vertent autocrítica individual i col·lectiva, els entrenadors no podrem seguir treballant amb eficàcia les errades del grup, simplement per que aquestes no han estat reconegudes ni interioritzades pels components de l'equip.
Es així quan s'entra en l'espiral del treball sense objectiu clar. Un entrenador ha de tenir clar en que ha de millorar l'equip, quins aspectes son els que no estan a l'alçada, però son els jugadors/es qui han d'assumir això i posar la intensitat mental, física i tècnica adient per conseguir les millores desitjades.
Però aqui hi tornen a jugar factors inherents als d'un grup de joc: les jugadores acomodades a una situació, les que es queixen constantment de que tot va malament quan son incapaçes de reconèixer les seves errades, les que es queixen per la manca de minuts i per tant la pérdua de confiança de l'entrenador, les que no saben llegir situacions de partit, etc podriem anomerar totes les que vosaltres volgueu, però a la fí haurem de treballar amb això, es dir, amb els inconvenients.
Els entrenadors només demanariem que els jugadors/es fossin valents per asumir les pròpies mancançes i posar-les al servei de l'entrenador i aquest treballes aquests dèficits durant la temporada per posar-los al servei de l'equip en forma de correcció.
La distància es retallaria i l'evident millora seria notable amb menys temps....Si es cert, nosaltres, els entrenadors i tenim molta part de responsabilitat, però no podem agafar aspectes que no ens pertanyin a la nostra àrea d'influència professional, per que sinó acabem sent un tot i un no res.