"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2009/03/04

L’arbitratge decideix....?

Cada cop estic mes convençut de la importància d’un bon àrbitre , d’uns bons arbitres en un partit de bàsquet. Segueixo esports diversos i es cert, que d’una manera o altre, els àrbitres tenen incidència en el desenvolupament del match.. Però es dona la circumstància que en el bàsquet aquest te una importància que a molts entrenadors se’ls hi escapa. A mida que passen els anys, cada cop mes m’apassiona l’anàlisi de l’arbitratge: la seva col·locació, la seva manera de xiular , la forma de “conduir” un partit, la forma de relacionar-se amb els jugadors i amb els tècnics, la dificultat, de vegades, de reconèixer en l’instant una acció (no la reacció), fins i tot per els amants com jo del llenguatge no verbal, de les seves postures davant situacions, de les seves actituds... etc... No es menys cert, però, que al bon àrbitre l’haurien d’acompanyar unes certes qualitats que no poden passar desapercebudes, per qui cada dia professionalment analitzen els arbitratges dels nostres àrbitres setmana a setmana. Els entrenadors i jugadors estem sotmesos a pressió constant durant 9 mesos l’any, la nostre forma de treballar te unes pautes de treball setmanals i esperant resultats mes o menys immediats, segons sigui la categoria, o si es formació o no. No dubto de que els arbitres tinguin una pressió per que el seu bon desenvolupament pot acabar per ascendir o no de categoria, i això evidentment te un cost psicològic, que no se m’escapa. Partint d’aquesta base, la meva pregunta es si ells pensen amb aquesta pressió a que estem sotmesos els jugadors i els entrenadors. Nosaltres, analitzem els partits més enllà del resultat i del tipus d’arbitratge, però no estic segur que els àrbitres portin un registre personal amb coses que han de millorar, com bé fem nosaltres amb els nostres equips i amb nosaltres mateixos. En una reunió recent entre àrbitres i entrenadors (que continuen sent molt pocs els qui assisteixen) en Juan Carles Mitjana, de tots conegut pel seu bagatge en el món de l’arbitratge, i evidentment per les seves responsabilitats en el tema arbitral, va dir una frase que em va fer meditar: “vosaltres (referint-se als àrbitres) no teniu que mostrar o utilitzar el poder, senzillament per que ja el teniu”. Aquesta frase tan ben estructurada te molts components de discussió, però en aquell moment el nostre amic Juan Carles volia dir que l’abús de poder no fa falta, reiterar el poder amb certes accions autoritàries no fa falta, per que en realitat l’àrbitre te el poder en les seves mans, i correspon a la seva responsabilitat el fet d’executar-lo. La dubte que tenim els entrenadors vers certs arbitratges, es saber si aquesta responsabilitat no variarà en funció d’aspectes personals, en funció del moment de l’àrbitre, en funció molts aspectes que poden influenciar un partit, abans i durant!. Com podem saber que aquest poder serà administrat justament? Mes que justament (que la justícia es suposa)... adientment, correctament, adequadament?. No ho sabem. Hem de confiar amb l’àrbitre. Però la confiança sempre ve donada mitjanament un “feet-back” entre els entrenadors i arbitres, o arbitres i entrenadors. Mentre l’àrbitre no sàpiga veure en l’entrenador, com aquell professional, que setmana darrera setmana, està treballant amb el seu equip, per treure uns objectius determinats i que la seva tasca s’ha de valorar més enllà d’una protesta, una gesticulació , i entenen la resposta de l’entrenador en cada moment del partit, serà difícil apostar per aquesta anomenada i reiterada “empatia” que es vol inculcar des de el comitè, per que precisament l’empatia, al meu entendre, es això, saber valorar en cada moment quina situació es dona, quina resposta te l’entrenador, i valorar en funció d’aquestes circumstàncies, i no tan sols valorar l’acció com acció aïllada, sinó vinculada a unes respostes emocionals i de joc que fan de l’art de l’arbitratge una riquesa, per saber determinar precisament aquest “moment“. Es aquí on considero l’arbitratge un art, i com a tal de vegades va més enllà del procés racional.