"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2009/10/08

EL JUGADOR JOVE A SÈNIOR.

Qualsevol club d’EBA, de Copa... qualsevol jugador...les històries es repeteixen. Jugadors júniors, “bons jugadors” , amb projecció donen el salt qualitatiu de jugar amb el sènior del seu club, després d’haver passat per totes les categories del club, arriba el moment més esperat per tots, aquell jugador que va començar de petit, finalment s’ha fet jugador i puja amb el sènior...es la seva primera temporada. La il·lusió és màxima per part de tots. Juga, ho fa molt bé i es converteix en un jugador important...18 anys!!!... el conte no s’acaba aquí...es tan bon jugador que un altre equip el fitxa la temporada següent, li donen molt bones condicions econòmiques, se’n va... viu del bàsquet i el futur es seu... El conte es el que molts somien, però la realitat es molt diferent. Ara be la part mes complexa. Que espera el jugador? Un jugador que era un referent en el seu equip júnior? Que espera el seu entorn? El que esperen es que el noi es consolidi en aquest grup. Si es clar... Però el jugador es troba amb un entrenador obligat a guanyar, on l’exigència serà màxima. Troba uns companys amb anys de bàsquet , bons jugadors i que mentalment estan preparats (en la seva majoria) per suportar situacions d’estrès. S’adona que te pocs minuts quan en el júnior jugava 40 minuts. S’adona que aquí no pot cometre tantes errades, s’adona que hi ha competitivitat i que el company- jugador no li deixarà un pam de terreny per que li “robi” minuts. S’adona que ha de seguir uns rols tàctics, i que per davant d’ell hi han jugadors decisius. La realitat es que en la seva gran majoria se instal·len en la queixa. A veure si us sonen aquestes frases: “vull jugar de 3” (sempre ha jugat de 4, però no vol, treballar tècnica individual “pq es massa tard --- sóc sènior”). “ no em passen la pilota” (no tira prou). No s’adona de que ara ha de guanyar-se aquesta confiança dels companys. “Es que es clar, treballar tan per jugar tan poc” (manca de sacrifici, mai ho ha tingut que fer-ho per que sempre ha estat el millor en les categories inferiors). ...Podríem dir moltes frases mes els entrenadors que treballen amb sèniors. La conclusió es que tot es redueix (com diuen els entrenadors bàltics) a una actitud mental. El jugador que es capaç de suportar, de sacrificar-se, d’aixecar-se cada vegada que te una errada, de no estar en queixa perenne, de ser madur i entendre que aquest procés es inevitable, es el que tindrà opcions de ser un bon jugador. Però el que passa realment, es que en les categories inferiors no es treballa l’aspecte mental. Quantes vegades un entrenador de formació ha “castigat” a l’estrella per que aprengui a ser humil? I per castigar s’entén: no donar-li cap privilegi, controlar els seus egos, reduir els minuts sinó treballa prou, si no està prou concentrat, si es mostra insolidari...etc. Si aquest jugador no ha après això anteriorment, no pretenguem que quan sigui jugador sènior ho faci. En el meu equip tinc un exemple de jugador que ha après a ser fort mentalment. Es tracta de Jan Kalina, ha passat com formació de jugador unes etapes molt dures. Però ha tingut la sort de tenir alguns bons entrenadors, entre ells Josep Bordas (el millor entrenador de formació que es pot tenir) En la seva etapa de cadet, el Sr. Bordas havia “castigat” sense jugar ni un minut al Jan, per una raó tan fonamental, com no veure’l concentrat a la roda d’escalfament. I ell en podria explicar algunes mes. Era un dels millors jugadors del seu equip (possiblement el millor) però si no hagués estat per aquesta educació mental, ara no estaria jugant en EBA, ni tindria el caràcter guanyador que te. Realment està capacitat per aguantar qualsevol adversitat, i això el fa diferent d’altres joves. He volgut exempleritzar amb una realitat personal el que segur que es dona en molts altres equips. Ensenyar un jugador, es difícil, complexa, compromès, lo fàcil es deixar-se anar i conviure amb ell, pensant que l’any vinent el problema serà d’un altre, emparant-nos en els resultats esportius concrets (guanyar), i pensar que la solució vindrà sola. A qui acaba perjudicant aquest “deixar fer” i l'excesiva protecció del seu entorn es al propi jugador