"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2010/12/23

FITXAR TARD

Els entrenadors tenim fama de rars, d’excèntrics, i d’alguns defectes imputables resultat de la nostre obsessió per aquest esport. Però d’entre tantes coses, tenim una virtut, o al menys la gran majoria. Una d’aquestes virtuts es la de saber els dèficits que tenen els nostres equips.

Quan a principi de temporada un entrenador diu a la seva directiva, director tècnic o mecenes de torn, quin es el dèficit del seu equip, o quin jugador caldria per fer front a la temporada, molt pocs son els que donen veracitat a aquesta opinió de l’entrenador. La majoria de directives opten per esperar els esdeveniments , es dir bàsicament als resultats, per fer front a una altre possible despesa addicional.

Si l’equip guanya (tan es com ho fa), la directiva li negarà sempre aquest fitxatge, malgrat l’entrenador, normalment en la seva valoració d’aquesta necessitat, ho fa pensant en mes que els resultats. Hi han les dinàmiques d’entrenament, i la qualitat d’aquests, les necessitats de competència per millorar rendiment, etc.

Però quan l’equip no guanya, quan hi han lesions, tothom es recorda que faria falta un jugador, aquell precisament que l’entrenador ja havia reclamat en el seu moment, preveient situacions com les que es puguin donar en algun moment de la temporada.

Quan això passa, hi han varies variables a tenir en compte:

1- No podràs fitxar al jugador que tu voldries.

2- El mercat està molt limitat, per tant altres equips que estiguin en la mateixa situació que tu, també s’abocaran al jugador. Si la teva capacitat econòmica no és bona, o en el cas de que no cobrin els jugadors, la teva alternativa de convenciment per que vingui al teu club i no a un altre, no es prou atractiva, les possibilitats de contractar un jugador seran limitades.

3- Per mi es el punt mes important. Introduir un element nou al vestidor, sempre es conflictiu i el missatge que envies a la resta de la plantilla es que com ells no son capaços de donar-te el que tu vols, fitxes un jugador. Un jugador que haurà de demostrar des de el primer moment, que es mes valuós que els que tu tens , per que sinó la situació de dinàmica de vestidor es pot complicar, produint l’efecte contrari. Quan es fitxa es vol rendiment immediat, i això sempre es difícil. Si això es produeix, ja saps, com diu el meu amic Salva Maldonado, que tens la llum vermella al cap (perill de destitució bàsicament) El semàfor ha passat d’un possible verd amb el fitxatge del jugador a vermell en un instant, ja que el temps ara ja no juga al teu favor. Tot es precipitat, i si les coses no funcionen, ara tothom mirarà la banqueta, la tècnica es clar.

Hauríem d’aconseguir evitar aquestes situacions, i per això caldria que la directiva confies sempre en la teva opinió des de el principi, per que sinó després tot es torna molt complicat.

No us deixeu seduir per frases com: “Son lluitadors, no et cal cap jugador, ells ho tiraran endavant”. “Pots confiar amb l’equip de sota, tenim bons jugadors i pots disposar d’ells quan vulguis” (segur??) “Amb aquest equip vàrem pujar de “x” fa tres anys ,o vam fer fases d’ascens, es coneixen molt i no fa falta ningú de fora”

Després el resultat es: Que potser son lluitadors (i en això també hi ha conflicte per que el nivell d’avaluació es diferent ), però els hi manca qualitat. Que quan vols disposar d’un jugador, resulta que l’entrenador posa excuses per que te’l quedis a entrenar, o resulta que el jugador no vol entrar en doble dinàmica, o que va molt cansat i no vol ver l’esforç d’entrenar si al final no saps si jugarà o no (us sona aquesta cançó?) o que els que havien fet pujar l’equip fa tres anys, la il·lusió no es la mateixa, l’edat tampoc, ni les circumstàncies son similars...

Bé, estic segur que això passa i passa molt, però hem de ser autocrítics i pensar que també es culpa nostre, per que la il·lusió inicial del projecte, d’entrenar, fa que no valoris les conseqüències de la decisió quan dius SI i obvies tot això.

Recordeu que quan un equip perd, o porta mala dinàmica de resultats, ningú recorda situacions dels jugadors individuals (lesions, problemes personals, mal estat de forma, etc...) ni col·lectives (entrenadors vinculats al club que no et deixen els jugadors, coordinadors que no ajuden a resoldre aquests problemes,...)però si que es recorda el nom de l’entrenador que dirigeix aquell equip.

QUE TINGUEU UN BON ANY 2011!!!



















2010/12/09

JUGAR CONTRA EL C.B.RIPOLLET


 



Aquest dissabte juguem contra el Ripollet. Jugar contra aquest equip, es recordar una etapa molt important tan personal com professional.

Porto molt anys entrenant i portant diferents equips, però d’uns t’emportes records difícils d’oblidar, com és el cas del C.B. Ripollet. Començant per el seu anterior president el Sr Mogues, un dels millors presidents que he conegut, o el seu delegat d’equip Sr Villegas, un home dur, però que estima el Ripollet per sobre de tot i de tothom. Els magnífics jugadors que vaig tenir la sort de compartir vestuari amb ells, durant les quatre temporades que vaig estar, i també l’extraordinària relació personal que vam aconseguir tenir per obtenir els objectius que ens havíem marcat. Però quan penso en Ripollet no em venent a la memòria els èxits que vàrem aconseguir en el seu 75è aniversari, em venen a la memòria moments especials viscuts i derivats de la convivència durant aquest temps. Recordo àpats realitzats conjuntament, celebracions, alguns flaixos de partits, el dia de l’ascens...en Toni Garzón i el “Placa” explicant acudits, les “gamberrades” del Marc Camins o l’autoritat en el vestidor d’en David Lloreda, amb molt de carinyo. Hi ha una persona que vull recordar especialment, el delegat que vaig tenir aquests anys que era en Joan Torres. En Joan Torres era quelcom més que un delegat. Molta gent, sobretot del món de l’arbitratge no estarà d’acord amb mi, però us puc assegurar que a nivell intern de l’equip es una persona que s’ha de tenir en un vestidor. Perquè fa la feina ben feta com delegat d’equip, però més enllà d’això, per la capacitat que te de compromís amb el grup i el que genera de positiu dins d’un vestidor. Mai he compartit amb un delegat tantes coses com amb ell i us puc assegurar que es fantàstic comunicar-se amb una persona sense llenguatge verbal, en teníem prou amb un gest o una mirada per saber que es el que jo volia i que es el que necessitava en cada moment.. Més enllà d’això, fruit de la seva experiència durant molts anys al costat del Josep Bordes, tenia una visió del bàsquet que fins i tot en els partits t’ajudava com un entrenador mes i no recordo en aquests quatre anys que no em comentés res i que no tingués raó.


Però aquella època ja va passar i no tornarà més, res es mai com abans o com ho vas deixar, les coses canvien, les persones també, i malgrat moltes vegades tendim a idealitzar els temps passats, us puc assegurar que es molt difícil que torni a sentir dins meu com persona i entrenador, les vibracions que es van donar en aquestes quatre temporades.
Teníem un crit de guerra que era: “Sufrir para ganar”, el vaig importar jo de la meva primera etapa a Mataró, però mai mes el tornaré a utilitzar, aquest crit ens va unir tant i identificar tan amb el compromís de grup, que es difícil tornar-lo a exportar.
La vida dona moltes voltes i ara tinc que jugar contra un ex equip que vaig dirigir com entrenador, cosa que sempre em costa molt de fer. Però defenso els colors del Club Bàsquet Gavà i intentaré aconseguir la victòria per el meu equip, però això no traurà mai la història viscuda ni personal ni professional a Ripollet.
.