"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2009/02/24

LA DISTÀNCIA

Molt es parla de la distància entre entrenador i jugador/a, del tipus d'aproximació que ha d'haver-hi entre dos mons tan diferents però que es necessiten molt un a l'altre.
La distància la podríem establir entre molts paràmetres, però jo voldría fer incidència amb la visió que te un entrenador i un jugador/a després d'un partit. Que ens separa en aquesta gestió de la valoració post-partit:
En principi hi ha una evidència i és que la visió és molt diferent, tant, que la lectura del partit moltes vegades es totalment oposada. I es que la visió de l'entrenador comença sent una reflexió global, mentra que la del jugador comença sent individual. Si es perd un partit, la majoria dels entrenadors, busquem entre els nostres racons més profunds, uns motius que ens permetin seguir treballant per corregir alló que ens ha portat a la derrota o a les derrotes. El martiri d'imatges, sensacions, gestos, situacions concretes,en les primeres hores després del partit es brutal, que es difumina a mida que va pasant la setmana i evidentment t'has de situar en l'altre plànol, el de la preparació del partit següent. Es un cansament anímic progressiu, incomprés molts cops per la majoria de qui envolta a l'entrenador. Sempre estàs sol, sempre estaras sol i quan et sentis acompanyat, segurament es que el teu equip ha guanyat. No pots ser entrenador sense entendre que això no es revertirà mai, malgrat lluitem per que no sigui així.
Els jugadors analitzen el partit en clau de la seva participació. Si aquesta ha estat positiva, pensen que la cosa no va amb ells, si ha estat negativa la justificació es fa evident. Per això quan s'analitzen partits entre entrenadors i jugadors es dificil el bon enteniment entre les dues parts, per que es dificil comunicar-se en dos diàlegs diferents: el de grup i l'individual. Només els jugadors o jugadores que entenen el bàsquet com un esport totalment col·lectiu, entenent això, com englobar la respossabilitat d'entrenament , de participació, de tenir cura de les lesions, de tenir cura de l'entrenament anomenat invisible, d'entendre l'equip, com això com un equip, on hi han rols establerts, on s'enten que l'entrenador te l'autoritat en aspectes tècnics i tàctic.etc....podran fer una valoració més aproximada.
Però alerta per que si la resta de jugadors/es no tenen una vertent autocrítica individual i col·lectiva, els entrenadors no podrem seguir treballant amb eficàcia les errades del grup, simplement per que aquestes no han estat reconegudes ni interioritzades pels components de l'equip.
Es així quan s'entra en l'espiral del treball sense objectiu clar. Un entrenador ha de tenir clar en que ha de millorar l'equip, quins aspectes son els que no estan a l'alçada, però son els jugadors/es qui han d'assumir això i posar la intensitat mental, física i tècnica adient per conseguir les millores desitjades.
Però aqui hi tornen a jugar factors inherents als d'un grup de joc: les jugadores acomodades a una situació, les que es queixen constantment de que tot va malament quan son incapaçes de reconèixer les seves errades, les que es queixen per la manca de minuts i per tant la pérdua de confiança de l'entrenador, les que no saben llegir situacions de partit, etc podriem anomerar totes les que vosaltres volgueu, però a la fí haurem de treballar amb això, es dir, amb els inconvenients.
Els entrenadors només demanariem que els jugadors/es fossin valents per asumir les pròpies mancançes i posar-les al servei de l'entrenador i aquest treballes aquests dèficits durant la temporada per posar-los al servei de l'equip en forma de correcció.
La distància es retallaria i l'evident millora seria notable amb menys temps....Si es cert, nosaltres, els entrenadors i tenim molta part de responsabilitat, però no podem agafar aspectes que no ens pertanyin a la nostra àrea d'influència professional, per que sinó acabem sent un tot i un no res.