"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2008/12/22

LES JOVES PROMESES I ELS ENTRENADORS.REFLEXIONS

Tenim la sort que a l'UEM, tenim uns júniors femení (A-B) que conten en el seu planter amb jugadores de gran nivell. Però aquest nivell va en consonància amb els entrenadors que dirigeixen aquests equips, en Jordi Vizcaino i en Xavi Martín...I dic sort per que es difícil trobar un club que pugui tenir el nostre nivell, en els dos sentits. Veig amb satisfacció com també en les categories mes inferiors s'està fent un gran treball, per que aquest nivell es perpetuï encara més temps, i també amb entrenadors de molt bon tallatge. La sensació que tinc es que malgrat totes les errades que puguem fer, l’estructura està ben consolidada amb els coordinadors que treballen per aquest projecte, com l’Albert Illa, i en Cèsar Aneas.

Tinc el plaer de ser el responsable de l'equip sènior femení de l'entitat, i per tan també es una satisfacció veure com algunes d'aquestes jugadores van assumint entrenaments i també responsabilitats en l'equip sènior. Fins aquí em sento amb plenitud davant aquestes circumstàncies. La reflexió que vull fer és que aquestes jugadores, malgrat tinguin un nivell ja de sènior de copa i potser alguna de mes categoria, han d'assumir aquesta circumstància també mentalment. Fa poc parlava amb un entrenador prestigiós, i em deia que havia, per part del club on treballa, moltes ànsies de que jugadors de nivell arribessin a la màxima categoria. Ell em comentava que efectivament tenien el nivell per ser-hi, però també m'explicava que portant un equip de màxim nivell amb professionals, s'havia d'anar en conte de no cremar aquests jugadors, alhora de no alterar un vestuari consolidat, i amb rols establerts. A la fí els entrenadors (deia) depenem d’aquestes dinàmiques internes. Per una júnior si surt en un partit i ho fa bé es fantàstic, i si ho fa no tan bé se li perdona per l'edat, per que és júnior, per que s'està formant, etc... Els entrenadors (deia aquest entrenador) tenim l'obligació també de apretar mentalment aquestes jugadores i exigir-lis el màxim del seu nivell. "Si són forts (fortes) per assumir estar en un vestuari sènior, també ho han de ser per assumir les seves responsabilitats, malgrat aquestes poden ser discutibles fins quin punt han de ser". El problema és quan l'entorn, quan els propis entrenadors d'aquestes jugadores, o quan ella mateixa veu, observa i es nota amb el mateix nivell de les jugadores que estan en l'equip "gran". En veritat això no és un problema, ho es quan aquest entorn volen el minutatge per aquestes jugadores, però no volen que se les tracti com sèniors des de el punt de vista d'exigència en la forma d'expressió de l'entrenador/a. Els entrenadors hem de portar un grup durant 10 mesos i el dia a dia d'un entrenador davant un equip no es fàcil. Totes les jugadores creuen (i es molt normal) que poden jugar mes minuts, que poden aportar mes ...ara a més han de competir amb júniors on el seu nivell és alt. Es mèrit de l'entrenador que no es trenqui l’harmonia en el vestuari i es visqui l'aportació d'aquestes jugadores com un aspecte positiu, a i alhora aconsegueixis que aquestes creixin poc a poc però amb seguretat. No ajuda, però, la sobrevaloració que es fa desde diferents àmbits respecte d’aquestes jugadores, ni les expectatives altes que es formen al voltant d’elles, tinguin l’edat que tinguin, i bo seria formar en el currículum individual d'aquesta jugadora o jugadores, una assignatura d’autocrítica, per incitar a l'auto-ajuda quan les situacions més endavant no li siguin tan favorables.

La vida està plena de frustracions i surt endavant qui te mes elements per combatre les situacions contraries que se li puguin presentar.

Està en el júnior, jugar en el sènior, a LF1 o ACB a la selecció Autonòmica o l’Espanyola es una gran fita, però la pregunta d’aquest entrenador era: “I quan arribin, i quan ho aconsegueixin, que?, quin serà el proper repte?, han lluitat sempre per això, s’han preparat mentalment per els altres reptes? Per assumir la baixada? per assumir que un dia una júnior també li traurà minutatge? I si arribes... podràs contentar sempre aquest entorn?

S’ha de tenir el cap ben moblat, però si us plau deixin que elles comprin els mobles, les seves cadires, a la fi estant construint el seu pis, i siguin els professionals dels mobles que aconsellin si es millor un estil rústic, clàssic modern o minimalista ...no creuen????

2008/12/11

REFLEXIONS DE LA FINAL DE LA LLIGA CATALANA

Ja han passat uns dies des de la final de la lliga Catalana, que el nostre sènior va disputar contra l’Olesa, en un pavelló amb una entrada esplèndida. Vaig tenir la sort de pogué retransmetre la semifinal i la final, conjuntament amb el Sergi Ventura (Jugador del Júnior de l’UEM Mataró). Això et permet situar-te des d’un punt de vista més tècnic alhora de reflexionar sobre el que vam veure en el parquet. Certament l’Olesa es un gran equip, amb jugadors experimentats, un bon equilibri interior-exterior, que aquest factor unit al fet del poc encert en atac per part del Mataró, va fer que la diferència fos més àmplia que la que marca la realitat dels dos equips. Si analitzem els dos partits, per part del Mataró no es van jugar molt diferent un de l’altre. Malgrat en el primer partit l’Albert Illa i en Pere Chico van introduir la variant defensiva de “math-up” (defensa d’ajustaments) i contra l’Olesa, només ho va fer com últim recurs, ja que va introduir prèviament una defensa clàssica 2-3, la diferència va ser l’atac. L’encert del primer partit va ser excepcional tenint en compte els percentatges obtinguts. Es aquí on ve la meva reflexió, no respecta al sènior, sinó respecta a molts dels equips de categories inferiors del nostre club i per extensió també de molts equips que veig d’altres entitats. Tenir un bon encert d’atac, no vol dir tan sols tenir un bon percentatge de tir. Veig amb massa freqüència accions excessivament individuals en els equips quan juguen, veig excessius treballs de 1x1 oblidant el joc col·lectiu. Segurament ja comencen a veure els primeres efectes del bàsquet “made in USA”. Els entrenadors “tenim l’obligació” de treballar el concepte “una passada mes”. Es la nostra responsabilitat ensenyar als jugadors i jugadores que això segueix sent un esport en equip, per que hi ha un motiu quelcom mes important que el treball d’equip en el joc, i es que estem formant persones que hauran de formar part de xarxes col·lectives, amb les seves relacions laborals, socials o familiars i per tant ensenyar a un jugador que la cistella individual es mes important que el joc d’equip i el grup, es invitar-lo a pensar que el individualisme es mes important i li donarà mes fruits que la posada en escena d’una manera col·lectiva. Podem fer entendre a un jugador/a que el sacrifici, el treball grupal, la feina fosca, ha de ser un valor en alça?... Podem!!! Sempre i quan sapiguem rectificar i no lloar excessivament al jugador que anota molts punts en benefici de qui pensa pel seu equip, i pel seu grup en l’objectiu d’aconseguir els mateixos reptes.
L'equip sènior de la nostre entitat ha estat sotscampió de la Lliga Catalana 2008. Ho hem de mirar com un èxit esportiu, pel que representa el bàsquet a la ciutat de Mataró, per que feia molts anys que no estavem en una final, per que ho hem pogut organitzar a casa nostre, per molts motius em d'estar contents. Però els professionals em d'anar molt més enllà, hem de fer un pas mes, i saber que son un mirall tan pels jugadors com pels entrenadors ...podem reflexionar si va haver-hi moltes accions individuals en la primera semifinal que van quedar soterrades pel gran percentatge, però que aquestes es van convertit en un defecte quan les anotacions van ser minses?
Fer-nos reflexions es avançar en els objectius, però aquestes no només han de venir de la directiva i dels entrenadors. Els jugadors (tots/es) han de fer un esforç d'entendre que no només juguen per la victòria, tot i que aquesta es meritòria en si mateixa,i si tan sols és així, es que la reflexió ha de ser més amplia.

2008/12/09

CARLES ABAJO: EL VALOR D'UN PROFESSIONAL

Quan parlem dels equips, quasi sempre ho fem en dos direccions, la dels jugadors i l'àrea tècnica. Diuen que es la primera qui marca el desenvolupament d'un equip, però els que portem anys en el bàsquet sabem que no només les jugadores o els jugadors son els protagonistes a la canxa. Hi ha una tasca invisible que pertany a professionals molt visibles pels entrenadors. Son els preparadors físics.
A l'UEM tenim la gran sort de tenir en Carles Abajo com preparador físic dels equips seniors de l'entitat.
Es dificil entendre una tasca tècnica sense la figura del nostre preparador físic. Però en Carles va més enllà de la professionalitat. Es una persona compromesa amb la entitat i els seus valors. Un professional que sempre suma en qualsevol responssabilitat que desenvolupi. Però el que es realment complexe de trobar es l'optimisme, la motivació, la predisposició que sempre te per desenvolupar la seva tasca.
Diuen que no hi ha ningú imprecindible...potser, però de ben segur que la història de l'UEM sense en Carles, s'escriuria diferent. Esperem que estigui en l'entitat molts anys, pel bé dels entrenadors, dels jugadors i dels qui el coneixen.
Sempre diem gràcies a la gent quan no hi es, jo vull gaudir d'aquestes línees per dir-li ara: Gràcies per la teva tasca Carles!!

EL MEU EQUIP, EL NOSTRE EQUIP, EL VOSTRE EQUIP SENIOR FEMENI PLATGES MATARÓ

Aquest es l'equip sènior femení de la temporada 08/09.
Les seves components son: Maria Massuet, Laia Prat, Nora Brito, Geo Graupera, Lorena del Moral, Teresa Gómez, Silvia Martí, Roser Cuquet "Cuqui", Sandra Adriàn i La Neus Baga.
L'Equip Tècnic: En Jordi Vizcaino, l'Ester González, En Carles Abajo y en Joan González
El club te molta sort d'haver reunit aquest equip jove, i amb moltes ganes de treballar. Son jugadores que malgrat moltes d'elles no son de Mataró, han assumit el repte i tenen un compromis molt alt amb l'entitat. Esperem molt d'elles, i malgrat els resultats esportius no son els que desitjariem, seguim apostant per un grup de jugadores que fan del bàsquet, la seva passió i que volen demostrar la seva vàlua com jugadores. Estem orgullosos de tenir-les en el nostre club i són un exemple per les generacions que vinguin darrera d'elles.

LAS DINAMICAS

Las dinámicas. Muchas veces nos preguntamos que aspectos llevan a un equipo a generar dinámicas de resultados tanto positivas como negativas. Que hace que un equipo, que un grupo humano deportivo entre en una espiral determinada u otra. Es una eterna pregunta, y digo que es una pregunta, por que si supiéramos la respuesta, seriamos capaces siempre de generar la positiva…y esto es evidente que no siempre es así. Mucho se ha hablado del condicionante psicológico que puede aportar un entrenador o un director de grupo deportivo, mucho se ha hablado también, del poder de sugestión que puede tener este profesional, en un momento determinado, para generar esta dinámica que haga que une quipo gane 10, 12 o 15 partidos seguidos por ejemplo. Seguramente y sin ánimo de polemizar, se habrán juntado factores determinantes como falta de lesiones, rivales en situaciones muy concretas, estados de ánimo de los jugadores en su mayoría y óptimas en aquella fase de juego y evidentemente un trabajo bien hecho por parte del entrenador de este grupo de jugadores. Pero yo no quiero analizar esta dinámica, quiero explicar desde mi humilde aportación como entrenador y profesional de la psicología grupal, por que precisamente se cae en la dinámica contraria, en la negativa, en aquellas situaciones que todos los entrenadores hemos tenido y sufrido cuando eres incapaz de generar la dinámica contraria y vas abocado a un fracaso profesional propio (que es lo que la mayoría piensa en su interior) al no saber reconducir a tu equipo por donde tu desearías. Y es aquí, en esta palabra (del deseo) donde precisamente esta la respuesta o una parte importante de la respuesta. Generalmente nuestra expectativa del grupo no es la misma que la de los jugadores, nuestros deseos no son los mismos que las de ellos/as. Siento decir esto, pero el gran error es pensar que alguna vez nuestro deseo y el suyo han coincidido. Caemos en el error de pensar que cuando ganábamos es que íbamos “todos a una”, que pensábamos lo mismo, que soñábamos lo mismo, que trabajábamos igual. Nunca un deseo de perspectiva individual como la del jugador podrá casarse con una perspectiva grupal como la que tienen los entrenadores (aunque algunos quizás en algún momento sobrepongan su ego por delante del grupo…que también). Pregunten a un jugador por los sistemas y que les identifiquen la estructura global del mismo y no lo que tiene que desarrollar el o ella. Pregunten que media de rebotes, balones perdidos o porcentaje de tiro tiene el equipo y no él o ella. Pregunten si serian capaces de subordinar sus minutos de juego a un éxito colectivo a medio o largo plazo. Podríamos poner muchos ejemplos, pero lo importante y fundamental es que cuando se entra en dinámica negativa no cambia nada respecto a la positiva, solo… los resultados. Por que realmente ni cuando había lo que nosotros podemos definir como situaciones adecuadas, se pensaba diferente a cuando ahora aflora lo que nosotros definimos como mala dinámica. Intrínsicamente no cambia nada. Lo que cambia es el envoltorio…el ganar, y por tanto la confianza de la directiva en su entrenador, la del entrenador con los jugadores, la de los socios con su equipo. Pero el envoltorio se gasta, se arruga, se rompe y al final se ve el caramelo, y este, con el tiempo se ha vuelto agrio. Mientras vas ganando y generando esta aureola, los vicios del equipo, las relaciones entre los jugadores y entrenador, el desgaste profesional y personal, el estrés que genera una competición, siguen su curso, en mi opinión solo es cuestión de tiempo. El entrenador que es capaz durante este tiempo, de adivinar posibles desgastes y modificar cosas, es el que mas le tardaran en abrir su caramelo, pero…hay que ser conscientes de que siempre el envoltorio se acabara deteriorando, no hay vuelta atrás, es la ley de la relación. Piensen en entrenadores no solo de baloncesto y sus ciclos de entrenamiento…algunos quizás nos sorprendan y estén muchos años, a costa de cambiar constantemente a jugadores y modificar situaciones muy a menudo. Pero en la gran mayoría, ustedes saben lo de los ciclos de entrenamiento, y normalmente como acabamos los entrenadores…con destituciones pactadas, con despidos, o con entrenadores que abandonan cuando se sienten “quemados”. Que diferencia había hace tres o cuatro años cuando existía una dinámica positiva con respecto ahora donde la negativa pesa mas?...el balances de victorias? …absolutamente nada. Por eso les pongo una frase de un amigo mio des de hace muchos años “Cuando entres en un club…piensa que te queda un dia menos para salir” (Rafael Layola) Esta frase resume lo que he dicho, nada de lo que hagas o dejes de hacer evitara tu marcha, por lo tanto trabaja y aporta todo lo que sabes, por que las dinámicas no son controlables. Al fin y al cabo que te recuerden por lo que has aportado y/o ganado, por que todos los entrenadores hemos perdido tarde o temprano. Joan Gonzalez Quesada Entrenador Superior (Entrenador Platges Mataró femenino)