"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2009/10/20

LES "FALTES" DE REMON VAN DE HARE

4 partits jugats. 15.5 punts de mitjana, tira 7 vegades de 2 punts per partit i fa 3,5 faltes de mitjana. Dues vegades expulsat (de 4 partits) per 5 faltes personals. Sempre dues faltes en els 10 primers minuts. De les 14 faltes que ha fet. La meitat en atac. Aquesta no hauria de ser la presentació del jugador interior mes determinant de la lliga EBA. En Remon Van de Hare Darrera aquesta fredor dels números hi ha un jugador, extraordinàriament professional, solidari amb els companys, compromès amb el club. Es un jugador molt respectuós amb el contrari i molt educat amb els àrbitres. Una persona que fa 220cms d’alçada, i que aporta un valor plus al joc de “pintura” del nostre equip. La nostre sorpresa ha estat veure com l’arbitratge, al meu entendre, ha respectat tan poc aquest “center”, amb les faltes personals, fins el punt que sempre ha fet dues faltes en el primer quart i sempre una d’elles en atac. Preguntat a dos àrbitres d’EBA, que podria fer com entrenador, per pal·liar aquesta situació, em comentàvem la dificultat de “pitar-lo” ja que es molt gran i quan es mou es difícil determinar la falta, (totalment d’acord) però m’asseguraven que quan agafa la posició en la pintura, balanceja el tronc excessivament (treu el cul per protecció) i envaeix el tan anomenat “cilindre” . Jo em pregunto Quin interior no flexiona el tronc enrera, per protegir-se del defensor? Absolutament tots els interiors (i així ha de ser) flexionan el cos, per protegir-se del defensor i treuen el braç per demanar la pilota. Es clar, en Remon Van de Hare quan ho fa, deixa al seu defensor a dos metros de la seva mà de recepció. Es en aquest moment que es produeix un “forceig” per determinar la posició: Un que ja la té i l’altre que vol rodejar com sigui, per tal de posar en dificultats a l’atacant. Però en aquesta lluita davant d’un jugador de 220cms qui te les de perdre es el defensor. Però es ara quan el defensor castiga al Remon i aquest no es deixa. Davant d’aquesta situació, he visionat els DVDs dels partits, i de les 7 faltes d’atac, només una era clara, i quan dic clara, es que ell cansat de que “el peguin” respon, i es clar... els seus quilos i alçada, el denoten davant de qualsevol acció punible. En totes les demés no ha estat així i fins i tot en algun cas, hi ha hagut simulació. Per que es pita doncs???? Per que en molts dels casos els àrbitres, piten per reacció del defensor i no per l’acció. Amb això no estic dient que els arbitratges siguin desfavorables per els nostres interessos, ni que no tinguin qualitat, ni molt menys, però en aquesta circumstància concreta i amb aquest jugador concret, els àrbitres potser haurien de visionar (no per rectificar) sinó per conèixer com un jugador únic de 220cms, es desplaça per la pista, busca les seves posicions, etc...per tal de ser justos amb un jugador, que mai protesta les accions i que busca els diàlegs constantment. Cap àrbitre d’EBA ha xiulat abans un altre jugador amb tanta alçada i velocitat alhora, i això també hauria de ser un estímul per els nostres àrbitres, en el camí de la formació constant i la recerca de situacions diferents en el nostre mon del bàsquet. Jo tinc el privilegi d’entrenar-lo i rectificar-li aspectes que el poden fer millor jugador, els entrenadors contraris tenen l’obligació de treballar per contrarestar aquesta situació, i els àrbitres han de saber com jutjar un jugador diferencial que no especial, que està en els parquets i que dona qualitat a la nostre lliga EBA. Vagi aquí la meva reflexió.

2009/10/08

EL JUGADOR JOVE A SÈNIOR.

Qualsevol club d’EBA, de Copa... qualsevol jugador...les històries es repeteixen. Jugadors júniors, “bons jugadors” , amb projecció donen el salt qualitatiu de jugar amb el sènior del seu club, després d’haver passat per totes les categories del club, arriba el moment més esperat per tots, aquell jugador que va començar de petit, finalment s’ha fet jugador i puja amb el sènior...es la seva primera temporada. La il·lusió és màxima per part de tots. Juga, ho fa molt bé i es converteix en un jugador important...18 anys!!!... el conte no s’acaba aquí...es tan bon jugador que un altre equip el fitxa la temporada següent, li donen molt bones condicions econòmiques, se’n va... viu del bàsquet i el futur es seu... El conte es el que molts somien, però la realitat es molt diferent. Ara be la part mes complexa. Que espera el jugador? Un jugador que era un referent en el seu equip júnior? Que espera el seu entorn? El que esperen es que el noi es consolidi en aquest grup. Si es clar... Però el jugador es troba amb un entrenador obligat a guanyar, on l’exigència serà màxima. Troba uns companys amb anys de bàsquet , bons jugadors i que mentalment estan preparats (en la seva majoria) per suportar situacions d’estrès. S’adona que te pocs minuts quan en el júnior jugava 40 minuts. S’adona que aquí no pot cometre tantes errades, s’adona que hi ha competitivitat i que el company- jugador no li deixarà un pam de terreny per que li “robi” minuts. S’adona que ha de seguir uns rols tàctics, i que per davant d’ell hi han jugadors decisius. La realitat es que en la seva gran majoria se instal·len en la queixa. A veure si us sonen aquestes frases: “vull jugar de 3” (sempre ha jugat de 4, però no vol, treballar tècnica individual “pq es massa tard --- sóc sènior”). “ no em passen la pilota” (no tira prou). No s’adona de que ara ha de guanyar-se aquesta confiança dels companys. “Es que es clar, treballar tan per jugar tan poc” (manca de sacrifici, mai ho ha tingut que fer-ho per que sempre ha estat el millor en les categories inferiors). ...Podríem dir moltes frases mes els entrenadors que treballen amb sèniors. La conclusió es que tot es redueix (com diuen els entrenadors bàltics) a una actitud mental. El jugador que es capaç de suportar, de sacrificar-se, d’aixecar-se cada vegada que te una errada, de no estar en queixa perenne, de ser madur i entendre que aquest procés es inevitable, es el que tindrà opcions de ser un bon jugador. Però el que passa realment, es que en les categories inferiors no es treballa l’aspecte mental. Quantes vegades un entrenador de formació ha “castigat” a l’estrella per que aprengui a ser humil? I per castigar s’entén: no donar-li cap privilegi, controlar els seus egos, reduir els minuts sinó treballa prou, si no està prou concentrat, si es mostra insolidari...etc. Si aquest jugador no ha après això anteriorment, no pretenguem que quan sigui jugador sènior ho faci. En el meu equip tinc un exemple de jugador que ha après a ser fort mentalment. Es tracta de Jan Kalina, ha passat com formació de jugador unes etapes molt dures. Però ha tingut la sort de tenir alguns bons entrenadors, entre ells Josep Bordas (el millor entrenador de formació que es pot tenir) En la seva etapa de cadet, el Sr. Bordas havia “castigat” sense jugar ni un minut al Jan, per una raó tan fonamental, com no veure’l concentrat a la roda d’escalfament. I ell en podria explicar algunes mes. Era un dels millors jugadors del seu equip (possiblement el millor) però si no hagués estat per aquesta educació mental, ara no estaria jugant en EBA, ni tindria el caràcter guanyador que te. Realment està capacitat per aguantar qualsevol adversitat, i això el fa diferent d’altres joves. He volgut exempleritzar amb una realitat personal el que segur que es dona en molts altres equips. Ensenyar un jugador, es difícil, complexa, compromès, lo fàcil es deixar-se anar i conviure amb ell, pensant que l’any vinent el problema serà d’un altre, emparant-nos en els resultats esportius concrets (guanyar), i pensar que la solució vindrà sola. A qui acaba perjudicant aquest “deixar fer” i l'excesiva protecció del seu entorn es al propi jugador