FITXAR TARD

Els entrenadors tenim fama de rars, d’excèntrics, i d’alguns defectes imputables resultat de la nostre obsessió per aquest esport. Però d’entre tantes coses, tenim una virtut, o al menys la gran majoria. Una d’aquestes virtuts es la de saber els dèficits que tenen els nostres equips.

Quan a principi de temporada un entrenador diu a la seva directiva, director tècnic o mecenes de torn, quin es el dèficit del seu equip, o quin jugador caldria per fer front a la temporada, molt pocs son els que donen veracitat a aquesta opinió de l’entrenador. La majoria de directives opten per esperar els esdeveniments , es dir bàsicament als resultats, per fer front a una altre possible despesa addicional.

Si l’equip guanya (tan es com ho fa), la directiva li negarà sempre aquest fitxatge, malgrat l’entrenador, normalment en la seva valoració d’aquesta necessitat, ho fa pensant en mes que els resultats. Hi han les dinàmiques d’entrenament, i la qualitat d’aquests, les necessitats de competència per millorar rendiment, etc.

Però quan l’equip no guanya, quan hi han lesions, tothom es recorda que faria falta un jugador, aquell precisament que l’entrenador ja havia reclamat en el seu moment, preveient situacions com les que es puguin donar en algun moment de la temporada.

Quan això passa, hi han varies variables a tenir en compte:

1- No podràs fitxar al jugador que tu voldries.

2- El mercat està molt limitat, per tant altres equips que estiguin en la mateixa situació que tu, també s’abocaran al jugador. Si la teva capacitat econòmica no és bona, o en el cas de que no cobrin els jugadors, la teva alternativa de convenciment per que vingui al teu club i no a un altre, no es prou atractiva, les possibilitats de contractar un jugador seran limitades.

3- Per mi es el punt mes important. Introduir un element nou al vestidor, sempre es conflictiu i el missatge que envies a la resta de la plantilla es que com ells no son capaços de donar-te el que tu vols, fitxes un jugador. Un jugador que haurà de demostrar des de el primer moment, que es mes valuós que els que tu tens , per que sinó la situació de dinàmica de vestidor es pot complicar, produint l’efecte contrari. Quan es fitxa es vol rendiment immediat, i això sempre es difícil. Si això es produeix, ja saps, com diu el meu amic Salva Maldonado, que tens la llum vermella al cap (perill de destitució bàsicament) El semàfor ha passat d’un possible verd amb el fitxatge del jugador a vermell en un instant, ja que el temps ara ja no juga al teu favor. Tot es precipitat, i si les coses no funcionen, ara tothom mirarà la banqueta, la tècnica es clar.

Hauríem d’aconseguir evitar aquestes situacions, i per això caldria que la directiva confies sempre en la teva opinió des de el principi, per que sinó després tot es torna molt complicat.

No us deixeu seduir per frases com: “Son lluitadors, no et cal cap jugador, ells ho tiraran endavant”. “Pots confiar amb l’equip de sota, tenim bons jugadors i pots disposar d’ells quan vulguis” (segur??) “Amb aquest equip vàrem pujar de “x” fa tres anys ,o vam fer fases d’ascens, es coneixen molt i no fa falta ningú de fora”

Després el resultat es: Que potser son lluitadors (i en això també hi ha conflicte per que el nivell d’avaluació es diferent ), però els hi manca qualitat. Que quan vols disposar d’un jugador, resulta que l’entrenador posa excuses per que te’l quedis a entrenar, o resulta que el jugador no vol entrar en doble dinàmica, o que va molt cansat i no vol ver l’esforç d’entrenar si al final no saps si jugarà o no (us sona aquesta cançó?) o que els que havien fet pujar l’equip fa tres anys, la il·lusió no es la mateixa, l’edat tampoc, ni les circumstàncies son similars...

Bé, estic segur que això passa i passa molt, però hem de ser autocrítics i pensar que també es culpa nostre, per que la il·lusió inicial del projecte, d’entrenar, fa que no valoris les conseqüències de la decisió quan dius SI i obvies tot això.

Recordeu que quan un equip perd, o porta mala dinàmica de resultats, ningú recorda situacions dels jugadors individuals (lesions, problemes personals, mal estat de forma, etc...) ni col·lectives (entrenadors vinculats al club que no et deixen els jugadors, coordinadors que no ajuden a resoldre aquests problemes,...)però si que es recorda el nom de l’entrenador que dirigeix aquell equip.

QUE TINGUEU UN BON ANY 2011!!!

JUGAR CONTRA EL C.B.RIPOLLET

 

Aquest dissabte juguem contra el Ripollet. Jugar contra aquest equip, es recordar una etapa molt important tan personal com professional.

Porto molt anys entrenant i portant diferents equips, però d’uns t’emportes records difícils d’oblidar, com és el cas del C.B. Ripollet. Començant per el seu anterior president el Sr Mogues, un dels millors presidents que he conegut, o el seu delegat d’equip Sr Villegas, un home dur, però que estima el Ripollet per sobre de tot i de tothom. Els magnífics jugadors que vaig tenir la sort de compartir vestuari amb ells, durant les quatre temporades que vaig estar, i també l’extraordinària relació personal que vam aconseguir tenir per obtenir els objectius que ens havíem marcat. Però quan penso en Ripollet no em venent a la memòria els èxits que vàrem aconseguir en el seu 75è aniversari, em venen a la memòria moments especials viscuts i derivats de la convivència durant aquest temps. Recordo àpats realitzats conjuntament, celebracions, alguns flaixos de partits, el dia de l’ascens...en Toni Garzón i el “Placa” explicant acudits, les “gamberrades” del Marc Camins o l’autoritat en el vestidor d’en David Lloreda, amb molt de carinyo. Hi ha una persona que vull recordar especialment, el delegat que vaig tenir aquests anys que era en Joan Torres. En Joan Torres era quelcom més que un delegat. Molta gent, sobretot del món de l’arbitratge no estarà d’acord amb mi, però us puc assegurar que a nivell intern de l’equip es una persona que s’ha de tenir en un vestidor. Perquè fa la feina ben feta com delegat d’equip, però més enllà d’això, per la capacitat que te de compromís amb el grup i el que genera de positiu dins d’un vestidor. Mai he compartit amb un delegat tantes coses com amb ell i us puc assegurar que es fantàstic comunicar-se amb una persona sense llenguatge verbal, en teníem prou amb un gest o una mirada per saber que es el que jo volia i que es el que necessitava en cada moment.. Més enllà d’això, fruit de la seva experiència durant molts anys al costat del Josep Bordes, tenia una visió del bàsquet que fins i tot en els partits t’ajudava com un entrenador mes i no recordo en aquests quatre anys que no em comentés res i que no tingués raó.

Però aquella època ja va passar i no tornarà més, res es mai com abans o com ho vas deixar, les coses canvien, les persones també, i malgrat moltes vegades tendim a idealitzar els temps passats, us puc assegurar que es molt difícil que torni a sentir dins meu com persona i entrenador, les vibracions que es van donar en aquestes quatre temporades.

Teníem un crit de guerra que era: “Sufrir para ganar”, el vaig importar jo de la meva primera etapa a Mataró, però mai mes el tornaré a utilitzar, aquest crit ens va unir tant i identificar tan amb el compromís de grup, que es difícil tornar-lo a exportar.

La vida dona moltes voltes i ara tinc que jugar contra un ex equip que vaig dirigir com entrenador, cosa que sempre em costa molt de fer. Però defenso els colors del Club Bàsquet Gavà i intentaré aconseguir la victòria per el meu equip, però això no traurà mai la història viscuda ni personal ni professional a Ripollet.

.

REFLEXIONS

Fa dos dies s’ha mort la mare d’un jugador júnior del Club Bàsquet Gavà. Ha estat una mort molt sentida per tot el club. Les morts sobtades et distorsionen la realitat, fins que no s’assumeix una pèrdua com aquestes. Davant d’aquesta situació a tothom se l’obren interrogants, dubtes personals, enfront el que en realitat es important durant la nostre existència.

Quan veus un accident de trànsit, tothom treu el peu de l’accelerador durant uns quilometres, en aquest espai de temps, les preguntes que et fas son vinculades a si aquest estat emocional t’afectes a tu, com et sentiries, que passaria al teu entorn més immediat... després la majoria, portats per la inèrcia vital i ràpida que ens imposen les circumstàncies, torna a posar el peu a l’accelerador.

No reflexionem prou sobre que els moments que vivim no son eterns, ben el contrari, son efímers. La meva mare quan va morir el meu germà amb 33 anys, em va dir una frase que sempre l’he guardat dins meu: Quan ella plorava, deia “no ploro per ell (en Jordi), ploro per mi, per que no se com podré resistir tan dolor” ...i tenia raó, el dolor, aquest dolor que surt de dins, del fons, es tan insuportable que plores per que no saps com alliberar-te d’aquest sentiment, que es barreja amb els moments viscuts amb la persona que ja no hi es.

La Maria José, La mare de l’Enric, malauradament ja no hi es entre nosaltres. No podrà fer d’Esposa, de mare...No hi podem fer res davant d’aquesta realitat, però si en canvi cap els seus fills o el seu espòs Com entrenador del sènior tan sols conec l’Enric, el fill gran per que un dia a la setmana es queda entrenar amb l’equip que dirigeixo . No em cal conèixer detalls, per saber quin es el sentiment que te ara mateix. I tinc, tenim l’obligació tots el que el que l’envoltem, d’ajudar-lo en aquest procés de dol a que s’enfronta, sense caure en les paraules fàcils i retòriques de compassió. Ho sento Enric, aquest procés, aquest temps de dol , l’hauràs de passar. Es un camí llarg i difícil, però necessari per poder construir el teu present i el teu futur mes immediat.

De mentre i sense perdre la perspectiva vital, preguntem-nos com interactuem amb els altres, com ens relacionem amb el nostre entorn mes immediat, i si de veritat tot es tan important com ens sembla.

No vull perdre l’oportunitat de dir-vos a tots els entrenadors i jugadors que en la frase del meu blog “el bàsquet es el mes important de les coses menys importants”, avui te mes sentit que mai.

No pitgeu l’accelerador del temps, sense gaudir-lo. Ell ja corre per nosaltres, i mai el podrem recuperar.

Descansa en pau Maria José

ENTRENAR...FINS QUAN

Fa pocs dies, un entrenador que havia entrenat al UE Mataró i que ara està al Premia, en Xavier Martín, em comentava i es preguntava, el perquè un entrenador que porta molts anys com ell entrenant, que te obligacions familiars, laborals, etc...segueix entrenant i dedicant part del seu temps lliure a fer d’entrenador.

Em va semblar una reflexió interessant, per que els entrenadors que portem molts anys entrenant, no ens fem prou aquesta pregunta,. Potser entrenem per inèrcia, per que fa molts anys que ho fem, però bàsicament ho fem per que hi estem “enganxats” al món del bàsquet i per que tenim por....por de la resposta.

Quan algun amic meu deixa d’entrenar, sempre li pregunto si es troba bé, si troba a faltar entrenar, la seva rutina setmanal, la competició del cap de setmana...Molts d’ells, la gran majoria, em diuen que experimenten una descompressió, un malestar o manca d’hàbit al inici, però que després, amb el temps, creuen que han encertat amb la decisió, per que noten menys estrès, , mes relaxament personal, però sobretot per que tornen a tenir “temps”. Un d’ells em deia: “he comprat temps per fer mes coses per mi, i per la meva família, per que quan entrenes, dediques temps, però no a tu ni al teu entorn més pròxim, sinó a l’equip, als jugadors, al club” Algú em dirà que per això hi tenim una compensació econòmica, i la meva resposta es la següent: Fem una operació matemàtica...dividiu tots els ingressos anuals que et dona el fet d’entrenar, entre les hores que hi dediques, no només als entrenaments, sinó en el temps que t’ocupa tan visiblement com invisiblement. (preparació d’entrenaments, entrenaments, partits, scouting, situacions personals dels jugadors, reunions directiva, etc...).La resposta us deixarà parats. No us semblarà real i repetireu l’operació un parell de vegades pensant que us heu equivocat.

Però malgrat això seguim entrenant, per que tenim por de no saber “viure” sense això, malgrat ja sabem que si creuem la línia, guanyarem aquests temps que tan enyorem nosaltres...però en canvi no sabem com respondrà la nostre ment davant aquest canvi dràstic vital.

Que serà dels nostres caps de setmana sempre ocupats, que serà dels nostres dia a dia d’entrenaments, anant a entrenar a altes hores de la nit, que serà no poder sopar amb la família per que et coincideix amb els entrenaments, que serà d’aquells post partit on el teu equip ha perdut i per tu es la fi del món i et flagel·les fins el proper entrenament, que serà de les vacances d’estiu preparant l’equip i escorçant els dies per tal de fer la pre-temporada...que serà de les mirades de la gent del teu entorn que et miren des de fora i es pensen que ets un malalt d’aquest esport ( que ho som, que ho som), preocupat i ocupat tantes hores pel bàsquet...i així podríem anar afegint a la nostre llista de prioritats.

 

Amics entrenadors, serà tot igual, uns entrenadors s’incorporaran a entrenar i d’altres ho anirem deixant. Tan sols la satisfacció dels records i dels moments viscuts serà el que ens emportarem deixant d’entrenar i la satisfacció d’haver fet allò que mes ens agrada. De fet res no canvia. Però reconec que deixar d’olorar la màgia d’un vestidor, una canxa de bàsquet, les sensacions d’un entrenament, d’un partit...son coses intangibles per alguns, però importants per nosaltres.

Però encara us diré mes, hi ha una cosa per damunt d’aquestes sensacions, i es veure com un jugador o jugadora que ha estat en el teu equip, dignifica aquest esport amb la seva posada en escena, i alguns i algunes perpetuen aquest esport, fent el mateix que fem nosaltres: entrenar, ensenyar, educar en valors mitjançant l’esport...hi ha alguna cosa mes plaent que això???

LES JUSTIFICACIONS DEL RESULTAT

Les victòries no haurien de justificar res.

Aquest dissabte vàrem guanyar d’un punt a un conjunt potent, amb bons jugadors i ben entrenat, i dic ben entrenat, per que un entrenador que es capaç de jugar amb conceptes de joc, ja demostra quin tipus de bàsquet vol invertir en la seva metodologia de treball, i l’entrenador del Valls, va se valent apostant per aquests tipus de moviments

Però dit això voldria fer una reflexió a tots els que entrenem equips i treballem cada dia en la millora dels nostres equips.

 

Guanyar d’un, no hauria de fer-nos dir, un discurs diferent a perdre d’1. Si en l’última possessió de pilota que va tenir el Valls per guanyar el partit, hagués fet la cistella, haguéssim perdut i la decepció hagués estat evident i a més lògica. Però el discurs que ha de fer l’entrenador, ha de ser el mateix que si has guanyat. Les errades i encerts han estat els mateixos durant 39 minuts i 35 segons (que es el que quedava quan guanyàvem d’1 punt), no pots valorar un partit per l’última possessió de pilota. El que ha de fer un entrenador guany o perdi , es treballar les errades que han portat a la situació fins els últims segons. Es natural que el treball d’aquestes errades, se introdueixen millor amb la victòria com presentació, però l’entrenador no ha de fer el mateix procés reduccionista que fan aficionats o inclòs els mateixos jugadors.

 

Aquí hi ha una bona part de l’èxit que puguis aconseguir amb un grup de treball, i es fer creure que malgrat es perdi o es guany, la línia de treball ha de ser la mateixa, malgrat es evident, que has de treballar amb les emocions tant de la pèrdua com del guany.

 

També l’entrenador ha de saber treballar sobre les emocions de la victòria, per que aquestes porten a errors a l’entorn del jugador i al propi jugador, quan es creu que la victòria justifica un treball, es al revés, el treball ha d’estar per sobre de la derrota i...la victòria.

L'ADAPTACIÓ DELS ENTRENADORS

Com he dit en anteriors articles , els entrenadors em d’estar amb formació i adaptació constants.

No podem entendre un treball cap els jugadors sense una formació que ens permeti donar el millor de nosaltres mateixos i exportar-ho al nostre grup de treball, als nostres jugadors.

Aquest any, que estic entrenant al Club Bàsquet Gavà, suposa un repte per mi per varis motius. Però el motiu en que tinc posades mes expectatives, es si seré capaç d’aconseguir una bona dinàmica de treball, de progressió constant dels jugadors, i sobretot que entenguin la meva filosofia de treball, mentre m’adapto a una categoria que feia molts anys que no entrenava.

He de dir, que de moment, no estic aconseguint una adaptació a aquesta categoria. Com es pot saber això??? Doncs es fàcil.

Quan tu estàs en una categoria i estàs adaptada a ella, domines quins tipus d’equips hi ha, quina tipologia de jugadors tenen aquests equips, en funció d’aquesta comparativa, pots intuir com es mourà el teu vaixell en aquest mar concret. Coneixes també els àrbitres i com es desenvolupen en els partits. Tots aquests aspectes, ajuden a complementar el teu tipus de treball. I el mes important, tens la sensació que domines “l’espai”

Malgrat estem fent vídeos dels partits, em costa reconèixer jugadors, i per tant la preparació es més complexa. Em costa saber com juga un equip o un altre, i malgrat això es tasca meva, l’adaptació es mes lenta del que pensava.

Tinc la sort que el grup de jugadors que tinc a Gavà, em permeten realitzar bones sessions de treball i millorar cada dia. Si els resultats no acompanyen no serà culpa d’ells, sinó meva, per no saber adaptar la categoria on estic ara, a les pautes de treball que s’han de dur a terme i específicament al tipus d’exercicis de millora.

Per tant, els entrenadors davant d’aquestes situacions, em de ser molt autocrítics amb la nostre evolució, i sobretot observar als jugadors i escoltar-los, per tal de que ens donin referències, que ens puguin ajudar a realitzar la nostra preparació.

Es clar que per això has de tenir uns responsables de club, que tinguin la mateixa visió que tu, com es el meu cas en el club que represento.. Així doncs, jo només m’he de preocupar d’adaptar-me el mes ràpid possible, entrenar sobre els criteris que estableixo, sense preocupar-me d’aspectes externs, per que d’aquests tinc la confiança plena que es portaran a terme amb els paràmetres que vàrem acordar.

Es això el que han de buscar els entrenadors quan entren en un club, per que el dia a dia ha de cansar però no desgastar.

Sort a tots

VÍDEO REALITZAT PER EN JOAN VENTURA EN AGRAÏMENT A LA TEMPORADA 09/10 REALITZADA PER L'EQUIP EBA DE L'UE MATARO

Gràcies per aquestes imatges.

http://www.youtube.com/watch?v=tmLwVIUqCZI&feature=fvst

EL PLAER DE FORMAR UN GRUP

Els entrenadors tenim l’obligació de situar-nos ràpidament en un altre pla en funció de les circumstàncies. Mai saps on entrenaràs, ni quin grup de treball tindràs, i a més hi ha moltes variables difícils de controlar.

Canviem de ciutat, de club, de categoria i transportem els nostres arguments de bàsquet, dissenyem noves planificacions i intentem que els clubs que representem, casin les expectatives amb els resultats.

Normalment els divorcis entre entrenador i club venen bàsicament per que aquesta equació no es dona, malgrat n’hi ha moltes d’altres intangibles per un nombrós públic i que es donen durant la temporada.. Son aquestes variables que em de assumir si ens agrada ser entrenadors.

Entre aquest moment idíl·lic i l’altre moment dolorós, hi ha un camí que els entrenadors no hauríem d’oblidar i que hauríem de recordar malgrat totes les circumstàncies. Es el plaer de formar un grup de treball. No hi ha res mes satisfactori, ni els propis resultats, que el de agafar un grup de jugadors i modelar aquest grup, fent-lo teu i intentar que el teu segell identitari, aquest que tu t’has anat formant durant tots els teus anys com experiència, es visualitzi en aquests jugadors, alhora que paral·lelament, intentes aconseguir els resultats que el club t’exigeix.

Els entrenadors hauríem de ser conscients del privilegi que tenim entre les mans, així com de la responsabilitat que significa aquest plaer. Dotze jugadors son la teva matèria prima, la canxa , les pilotes i d’altres... els teus recursos tangibles. Posar a la disposició dels teus jugadors tot el teu saber, la teva experiència, i treballar per formar un grup humà i de treball que sigui competitiu, es quelcom mes que un privilegi, es per nosaltres una necessitat vital, i això malgrat entrenis minis, cadets, júniors o sèniors i les seves diferents categories, no ens ho podrà treure mai ningú.

Gaudiu d’aquest plaer, el divorci mai es lluny, tan sols queda caminar fins que la cruïlla ens obligui a canviar de direcció i ens demostri que mirant enrera, un s’ha de sentir satisfet d’haver donat tot pels jugadors que has format i per l’esport a qui has representat.

Molta sort a tots.

DE VACANCES AMB UN CRAK

Per fi em pogut estar junts en Carles i jo. Després d'un any complicat per en Carles a nivell personal, ens hem tornat a retrobar a Llafranc, poble de grans records viscuts, junt amb la seva dona Ester i el seu fill Marc, on sempre ens veiem i fem un bon sopar junts.

Fins molt aviat... Carles

XERRADA A L'STAGE D'ÀRBITRES EN EL CAR DE SANT CUGAT

Aquest dissabte he tingut l'oportunitat de fer una xerrada, sobre “les protestes i les relacions d’empatia”, entre el col·lectiu d'àrbitres i el d'entrenadors.

Ha estat una experiència realment interessant, per que m’ha permès veure els àrbitres en un espai propi de formació, conèixer la seva organització del stage i, el mes important per mi, poder compartir molts moments de comunicació que m’ajuden a entendre molt mes, aquest apassionat món de l’arbitratge.

Sessions com aquestes haurien de ser més habituals, a fí, d’aprofundir en la recerca de les relacions entre aquests dos estaments, així com en la millora del coneixement mutu

Vull agrair especialment a Joan Carles Mitjana la seva invitació així com la seva atenció durant la jornada

Els entrenadors hauríem de ser conscients de la difícil tasca que representa ser i fer d’àrbitre.

DESTÍ: CLUB BÀSQUET GAVÀ.

Després de Mataró...vaig cap a Gavà. Un equip de Primera Catalana, que m'ha ofert el que buscava: Un projecte a mig termini, que em permetrà entrenar un altre tipus de bàsquet, amb altres inquietuds i motivacions.


Per mi serà tot un repte, i espero gaudir d’aquesta nova experiència, fent el que més m’agrada, que es entrenar i gaudir d’un grup de treball.

ÚLTIMA ENTREVISTA - TV MATARÓ

http://maresmedigital.xiptv.cat/programa/50/lentrevista?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

GRÀCIES PRESIDENT PER LES TEVES PARAULES.

http://joanventura.blogspot.com/


Adéu Joan, Gràcies Joan.

Adéu Joan, te'n vas, tu ho has decidit per que creus que es el millor per tu i pel teu equip i club que tan has demostrat estimar, ens varem conèixer quan jo començava aquesta etapa en la meva vida com a president d'aquesta entitat, es a dir fa uns dotze anys i sempre em tingut una més que bona i cordial relació, relació que encara que sembli que avui s'hagi pogut acabar et prometo que no deixaré que pugui ser així. He perdut un gran entrenador i col·laborador, però a partir d'avui he guanyat per sempre més a un gran amic; son moltes coses les que ens uneixen, la forma d'entendre la vida així com dels nostres gustos i afeccions comunes, poder per això sempre ens hem entès a la perfecció.



I ahir, escoltant-te els teus raonaments, no puc més que dir-te que estic amb tu i al teu costat, que em sap greu que, segons tu, no hagis pogut connectar amb gent del Club, que després de la gran temporada duta a terme, la millor de la història d'aquest Club, no t'hagis sentit suficientment estimat, qüestions que sempre has valorat per sobre d'altres condicionants.

Adéu Joan, te'n vas, tu així ho has decidit i respectem la teva decisió, ens a sap greu, però per sempre més la U.E. Mataró serà casa teva i amb mi sempre hi trobaràs a un fidel i estimat amic.

http://joanventura.blogspot.com/

ADÉU I FINS SEMPRE MATARÓ

Ahir vaig posar fi a la meva etapa a Mataró. Va ser una decisió presa amb el cap i no amb el cor, per que aquest ha estat un club molt especial en la meva vida esportiva.

Vull agrair al Joan Ventura, president de l'entitat, així com a la seva junta directiva, la seva confiança en mi. Entre en Joan i jo hi ha una relació d'amistat que ha estat possible gràcies a aquest esport i que conservarem per sempre mes.

Agrair al Leandre, que en tots els partits jugats a casa sempre rebia els seus ànims i el seu suport, i son coses que no s'obliden. Als magnifics jugadors i persones que he tingut, i al meu equip tècnic (Jacob, Miguel, Ester i Carles)que ha estat tan competent com comprensiu, per estar al meu costat. Agraïments al Pepo per tots aquests anys i saber que les persones i l'amistat, malgrat tot, estan per damunt de l'esport. I un record especial per  César Aneas, a qui envio una gran abraçada, una per l'acompanyament en la seva tristor per la mor de la seva mare i l'altre per tot el que m'ha ajudat quan els moments han estat difícils.

Podria dir molts noms... però només vull donar-vos les gràcies a tots i totes per aquests anys al vostre costat  Espero gaudir en la distància dels èxits esportius del club...del bàsquet masculí  i del femení , per que aquesta entitat necessita de tots dos per seguir endavant i demostrar que som el millor club de Catalunya.

Fins sempre.

Joan González

ORGULLÓS DELS MEUS JUGADORS I FELICITACIONS AL CLUB BÀSQUET SANTFELIUENC.

Vull agrair l’esforç dels meus jugadors durant tota la temporada aconseguint un primer lloc a la lliga EBA C i arribant fins la segona ronda de les fases d’ascens.

La derrota en aquesta fase, malgrat la victòria del partit, no pot amagar la gran temporada realitzada.Els tècnics ens sentim molt orgullosos de tots els jugadors.

Només em resta felicitar al Club Bàsquet Santfeliuenc per aquesta classificació, i que tingui molta sort en els quarts de final com representant d’aquest grup C. Els desitjo el millor.

SEGÜENT PARADA: SANT FELIUENC ENINTER – PLATGES DE MATARÓ.

Segona eliminatòria d’ascens a LEB PLATA. Ens toca jugar contra el Sant Feliuenc!!

 

Si algun equip em fa treure el son, aquest es el SantFeliuenc Eninter. Mes que el son, em treu les hores pel que suposa estudiar un equip amb tants aspectes positius.

 

Em perdut dos partits a casa en tota la temporada un ha estat el dia de la presentació contra La Seu i l’altre d’un punt contra el Santfeliuenc en un partit molt dur en tots els sentits.

 

Aquest equip que comença per un excel·lent tècnic, te com a proposta una defensa espectacular i una agressivitat en totes les accions tan ofensives com defensives que el fan un equip temible, especialment en la seva faceta defensiva que posen el llistó molt alt, i juguen al límit de la falta. No estem parlant d’un equip on hagis de vigilar dos o tres jugadors per curar la ferida, estem parlant de deu jugadors amb competitivitat i que formen un EQUIP amb lletres majúscules.

 

Exteriorment en Cairó, en Molina, (aquests dos... quin gran final de temporada) en Balboa o en León demostren una gran vocació defensiva i alhora uns molt bons números exteriors. Si això li sumem el 3 alt com D.Ausina, que pot trepitjar pintura o fer-te un estrip des de fora, completen una de les millors líneas exteriors del campionat.

Interiorment en Bayo (tros de jugador) pot fer mal per dins i la linea de 6.25, amb complement perfecte de Mañes i Navarro que es deixen la pell sobre el parquet en qualsevol acció, acompanyats per Porto que ja en la seva època del Grup Barna era el millor 4 de la categoria de Copa.

 

Estem en una bona dinàmica, l’Alfons Albert últimament s’ha adaptat molt be a la competició d’EBA, que per les seves característiques, no era fàcil per ell. En Remon segueix marcant diferencies i en Pakil i en Jaume poden i tenen que complementar la tasca interior.

Espero que en Jordi segueixi demostrant el gran base que es, que en Mons pugui seguir aportant puntuació i que en “jobi” no em faci quedar malament quan afirmo que es el millor “3” de la categoria i en Nacho exprimeixi la seva fama de bon defensor.

Nosaltres treballarem per competir al màxim en aquests dos partits i els meus jugadors deixaran les samarretes mullades per aconseguir passar a la següent eliminatòria.

 

Esperem que es vegi un gran Bàsquet i que els aficionats puguin gaudir de dos grans duels entre dos grans equips. Esperem guanyar nosaltres, però sinó és així, un aplaudiment per el Santfeliuenc i que tinguin molta sort en la propera eliminatòria. Al final, desprès dels anys, reviurem aquests duels com una petita part de la nostre historia personal i professional, i quan s’enfronten dos amics de banqueta sempre ens quedarà un àpat amb un bon vi per compartir-la.

 

Sort...al Mataró

SITO...COMO YA DIJE

Como ya dije en su momento la destitución de Sito fue un error. Dejó al equipo en el núm 11 de la clasificación, y la Penya sigue ahi y no se ha clasificado para los play-of al título, tal como se pretendia con el cambio de entrenador.

Entiendo que la situación económica de la Penya es difícil y que esto condiciona mucho los resultados, pero no conseguiras aumetar el rendimiento de tu equipo,  destituyendo a un gran entrenador por otro, donde se buscava un perfil mas psicológico y terapeutico que no técnico. Y digo ademas que si has de hacer un cambio, este tiene que ser de un perfil muy diferente, como el de Pepu,  pero la pregunta es... si el equipo necesitava esto.

Las causas hay que buscarlas en otro horizonte, y con mano firme se podria haber evitado el cambio de entrenador, y dar un aviso para los  navegantes, de que no por donde sopla el viento va el barco, sinó por donde tu pones el timón. Ese es el único que puede marcarte la ruta. Cuando dejas que manden mas el viento, las aguas o el palo mayor, el barco no puede hacer linea recta en su camino marcado.

Nada que reprochar a Pepu ni muchísimo menos, pero si a los que decidieron el cambio con la mejor de las intenciones, como amantes del club que son, pero que no supieron dar respuesta antes (ya a principios de temporada) yendo a donde realmente estava el problema...ellos lo saben.

VIDEO REALITZAT PER L'ESTER GONZÁLEZ

L'Ester, que fa les funcions de delgada de l'equip EBA de Mataró, ens ha fet dos vídeos molt simpatics. Un d'ells el penjo ara i l'altre he de tenir el permis d'ella per fer-ho.
Moltes gràcies Ester per el teu treball durant tot l'any, però mes encara per la teva dedicació per que tot fos més fàcil, i sobretot per la teva empatia constant amb el grup.
Una abraçada de tot l'equip.

CAMPIONS DE LA LLIGA EBA GRUP "C"

Finalment em pogut complir el somni de quedar primers de la lliga EBA grup C, malgrat el Granollers, Vic i Santfeliu, han fet una temporada com la nostre, però els basquetaverage, han permés que nosaltres ocupèssim aquest primer lloc. Felicitacions doncs. també aquests tres equips .

Felicitacions a la nostre entitat, al nostre públic. als "meus" jugadors i tècnics ajudants per l'esforç que han fet tota la temporada i per que tots junts gaudisim ahir, d'una diada per recordar sempre, aconseguint amb molt d'esforç i patiment, una victòria davant un gran equip com el Granollers.

Per fi, després de molts anys, em aconseguit aquesta fita.

Intentarem seguir amb aquesta dinàmica, que ara serà molt mes complicada, pèr que jugar eliminatòries pràcticament no et deixa marge d'error i serà complexe passar les tres rondes. Però els jugadors donaran tot per seguir amb aquesta il·lussió.

Una dedicatòria especial al meu germà Jordi ( que en pau descansi), per que sé, que a ell li feia il·lussió veurem com gaudia treballant per aquest esport.

ESTAMOS EN FASES DE ASCENSO

Antes de hacer la valoración de esta temporada, quiero agradecer a todos los entrenadores de la base, el esfuerzo que hacen para que el club siga sacando valores para el futuro, tanto deportivos como de formación personal. Esta clasificación para las fases de ascenso a LEB también es un homenaje a estos profesionales que dia a dia, con vocación y sacrificio, son capaces de mantener esta entidad viva y con ilusión.
Ayer tras un duro trabajo frente a un gran equipo como Vic, conseguimos una victoria que nos deja matemáticamente en fases de ascenso. El Palau, que registraba una gran entrada y un público excelente, vio un partido duro, muy táctico y que se vio a los equipos en algunos momentos atenazados por la presión y la tensión. Detrás de este partido quedan 23 jornadas de trabajo y mas de 100 sesiones de entrenamiento. Hemos de dar las gracias a los jugadores por este esfuerzo que han realizado y por esta ilusión que han demostrado en cada jornada incluso en los momentos (como todos los equipos) donde los resultados no han sido como se esperaban. Para muchos Van de Hare habrá sido el hombre mas importante del parquet por lo que significa sus 220cms, pero para los entrenadores tiene que existir otros elementos para que jugadores importantes realmente lo sean. Es decir, el grupo de trabajo, el conjunto, la solidaridad, el compromiso común, es lo que hace a los buenos jugadores que brillen en un equipo.
Me gustaría realizar un comentario individual de todos los jugadores por que creo que desde el primero hasta el último, han sido importantes en facetas distintas, para que el equipo esté en fases y además tenga algunas opciones de conseguir mejor clasificación, con el respeto a todos los equipos implicados, que están realizando una temporada ejemplar (Granollers, Vic, Sanfeliuenc).
Jordi Ventura: Este base ha sido el responsable de la dirección del equipo y ha demostrado que pese a su estatura, es un base de clasificación A. Gran tirador i manejador de balón, ha sido mi mano derecha en el campo y fuera de el. Fantástica su temporada.

“Nacho” Ariño: Este jugador que empezó con algún titubeo, ha sabido aceptar su rol, estar en la sombra y trabajar para el equipo. Sin jugadores como él, que de tono en los entrenamientos no se puede ganar.

Llorens Mons: El artillero de la línea de 3 de nuestro equipo, paso una crisis de juego importante, pero ha sabido sobreponerse y además ha trabajado otras facetas que le valen ser un “2” de los mejores de la liga. Un valor que siempre hay que tener.

“Jobi” Jobacho: El mejor “3” de la categoría sin duda, des de mi punto de vista, buen penetrador, buen tirador, reboteador y además esta temporada ha mejorado en defensa. Es jugador de otro nivel con la suerte que lo tenemos nosotros.

Jaume Sole: Nuestra esperanza. Jugador de altísimo nivel técnico y táctico. Esperamos pueda desarrollar su vida deportiva en Mataró. Cada vez asumiendo mas minutos y demostrando que es un “EBA” sin dudas.

Jan Kalina “el serbio”: Jugador espectacular, con gran condición física que ha notado que es su primer año en un club diferente a donde estaba anteriormente. Si trabaja su progresión puede ser importante. Ha sabido dar minutos de calidad en posiciones de 3 i de 4.

Paco Hernández “pakil”: Su temporada ha estado brillante, comprometido con el grupo y con el club. Un 4 importante que ha estado a la altura de lo que le pedíamos.

Jaume Solans: Trabajador y disciplinado como nadie. Sus pocos minutos no se deben a su falta de calidad, sino a la gran competencia en su puesto. Será un jugador importante en el futuro inmediato del Mataró.

Alfons Albert: Vino a mitad de temporada y eso es un handicap para cualquiera, pero su enorme calidad le ha bastado para ser un grande de esta liga. Muy necesario en los últimos partidos para el equipo por su intimidación y poder reboteador.

Remon Van de Hare: extraordinaria la temporada de este jugador que “ha cambiado la liga”. Excelente profesional, gran intimidador y muy comprometido desde el principio con la filosofía del club y el grupo de trabajo. Su juego interior ha determinado en parte nuestra clasificación.

Jacob Molina: Jugador del B, pero que en la primera parte de la liga aporto mucho en el juego del equipo. Gran jugador, persona y profesional, es un valor que hay que mantener, por que jugadores como estos, escasean en la jungla individualista que inunda nuestro deporte.

Sergi Ventura “ La ardilla”: Jugador del B Hermano de Jordi Ventura, tiene los mismos movimientos que el pero con mas velocidad por su edad. Aunque bajo, es un jugador en progresión, excelente trabajador, incansable en su perfeccionamiento, que busca su sitio en el futuro del Mataró.

Conrad: Jugador del B: este jugador ha ayudado en la progresión de los interiores. Identificado con el club des de pequeño, es importante como ejemplo de las generaciones que vienen como espejo y reflejo de lo que es un jugador de club.

A todos ellos mi agradecimiento por hacerme disfrutar como entrenador, por superar los fantasmas del pasado y por esta magnifica temporada pase lo que pase. Suerte en las fases.

PESEM PER LA MORT DEL PARE D'EN CARLES BUFARULL

Avui he rebut la notícia pel mateix Carles Bufarull, que el seu pare havia mort ahir per la tarda. Tots els que em conegut el seu pare, sabem com l'agradava l'esport del bàsquet i com sempre, havia seguit la tasca del seu fill Carles, a les banquetes, sobretot al CB Andorra. Recordo com si fos ara, les llargues xerrades a Andorra parlant de bàsquet i algunes nits d'estiu a Llafranc, on sovint pasaven dies compartint-los amb el seu estimat net. Des d'aquí un record i un sentiment d'acompanyament per en Carles Bufarull, així com a la seva mare i germana tot esperant puguin superar aquests moments tan dolorosos i emotius. DESCANSI EN PAU

CARTA PARA “SITO”

Ayer por la noche cuando escuche la noticia de que Sito Alonso havia sido destituido, encontré en mis recuerdos la figura de este gran entrenador. Hace ya algunos años cuando yo dirigía al CB Montcada en la liga EBA, uno de los equipos que teníamos que visitar y que eran mas duros, era el Monzón (Huesca), Previamente el había sido jugador del Monzón y en la cancha antigua, donde se reunía muchísima gente para ver los partidos, era muy complicado ganar a aquel equipo. Primero fue mi amigo Joaquin Arnal, quien dirigió aquel equipo y después cogió la batuta Sito Alonso. Recuerdo los enfrentamientos duros, de calidad, que había en aquella época en la liga EBA. Y recuerdo especialmente la figura de los dos entrenadores que marcaron este club como Arnal y Sito. Del primero guardo una gran amistad y del segundo sin haber tenido esta relación, le guardo un gran respeto como entrenador. Era humilde, trabajador como pocos y perfeccionista en su trabajo. Ahora que ha estado en un grande como La Penya, algunos se han dado cuenta de lo gran entrenador que es, pero los que lo conocíamos de antes en Monzón y el Prat y ayudante de Aíto. sabemos que es un gran técnico. Al final la cuerda se ha roto por donde siempre.... Leo los periódicos, la prensa digital, miro la TV y todos hablan de su relación tirante con algún núcleo del vestuario, como el desencadenante a su destitución como técnico. Los resultados positivos del principio se ve que han sido una tapadera, a una problemática que venia de lejos, quizás incluso de su etapa como segundo entrenador. Ahora estos mismos jugadores que al parecer han acumulado sanciones por varios conceptos y tal como dicen los periódicos deportivos, la cúpula de la entidad ha realizado reuniones con los jugadores, unas mas inquisidoras y otras mas pactadoras, esos mismos jugadores, se ve, que realizaran un cambio con la llegada del nuevo entrenador, trabajaran mas, defenderán mas y anotaran mas, por que como dicen, todo es cuestión de dinámicas. Todos hablan de los resultados del equipo, de que habían perdido fuelle en este último mes. Estoy segurísimo que Sito no había perdido su afán de trabajo, su concepto del baloncesto que se basa en trabajar, trabajar, y trabajar, mientras “otros” , no asumen sus responsabilidades y se dejan ir hasta que la gota malaya sea capaz de hacer un agujero por donde se escapa todo este trabajo. Otra vez hemos perdido la oportunidad de que el baloncesto sea diferente a otros deportes, donde el resultado es el primer factor de despido del técnico sin ser capaces de ir al núcleo del problema real y valorar los elementos que puedan impedir una buena dinámica de grupo y por tanto de trabajo. Estos mismos jugadores le dirán las gracias al técnico, educadamente, mientras saludan al que viene, y vuelta a empezar. Quizás, y solo quizás, hubiera sido mejor saludar a los ojos antes, asumir tu papel en el equipo y trabajar al máximo dentro y fuera de la pista para que los acontecimientos hubieran sido distintos. Que no me vengan con el discurso de que es más fácil echar a un entrenador que a uno, dos o tres jugadores, por que ya veréis como el tiempo dará la razón a Sito y a los que pensamos que sin trabajar, sin cuidarse y sin disciplina no se puede estar en un grupo humano deportivo o no. Des de aquí mi reconocimiento como técnico a Sito Alonso, y si parezco corporativista, lo asumo, porque los que mas trabajan, los que más horas dedican, los que más sufren en el baloncesto son los entrenadores, no tengáis la mas mínima duda. Suerte Sito en tu próximo destino.

EL TREBALL COM GENERADOR D'OBJECTIUS

Que fa que de vegades els entrenadors dediquem mes temps a la motivació individual i/o col·lectiva, que a entrenaments tàctics o d’altres circumstàncies que entendríem mes a prop del treball específic del bàsquet? Amb els anys, la relació entre jugador i entrenador ha anat variant. Pocs pensaven fa 20 anys enrera, que les situacions i intervencions de l’entrenador també s’orientarien cap el reforç d’estímuls del jugador, per incidir el seu rendiment individual i que generessin canvis o modificacions en les situacions de grup. Quan ara, ens queden pocs partits per saber si serem capaços de situar-nos entre els “top-six” de la lliga EBA C, que ens donaria el dret de jugar la fase d’ascens, em pregunto quin percentatge em de dedicar a treballar aquests estímuls, per que els jugadors donin el millor de si mateixos, vers la tasca diària d’entrenament tècnic i tàctic del grup. En el meu recorregut com entrenador, he observat delicadament, com els jugadors han anat evolucionant en els entrenaments, moltes vegades en contraposició al que els entrenadors pensaven. El jugador ara es mes crític amb els seus entrenadors, bàsicament per la evolució de la societat també ha afavorit que els reconeixements individuals passessin per damunt dels col·lectius. En la meva etapa a Ripollet, havia un jugador, en David Lloreda, un pivot corpulent, rocós, dels interiors d’abans, gens versàtil. En 25 anys no he conegut cap jugador amb el seu sentit col·lectiu (amb permís de Mario Aguado, excel·lent persona i excel·lent jugador de bàsquet). Quan va venir a Ripollet, va estar dos anys jugant molts pocs minuts, però sempre vaig admirar l’amor que tenia per aquest esport, la conducta exemplar vers els entrenadors, la gestió que feia de grup per positivar-lo, i una cosa mes important encara...la capacitat de treball i de millora que tenia en cada sessió d’entrenament. Recordo quan vam aconseguir que el Ripollet ascendís a la lliga EBA, davant del molt bon equip que era. El Sant Andreu De Natzaret de Badalona, en David només acabar el partit, va venir a abraçar-me i em va dir “gràcies per haver-me fet “disfrutar” del bàsquet i gràcies per haver ascendit abans de retirar-me”. Ell no ho deia en clau individual. Sinó que era tanta la satisfacció de veure el grup tan content i unit, que l’emoció que li va produir això, anava més enllà d’haver jugat tants pocs minuts durant tota la lliga, sense una espurna de protesta ni de queixa. Ell havia aconseguit la satisfacció a través del èxit de l’equip. La conclusió a que vaig arribar després d’uns dies de pensar molt en el grup, en els seus components i en ell, va ser que, l’única cosa que genera plaer de veritat quan estats en un grup, es el treball, es la satisfacció de treballar diàriament i sense descans per l’obtenció d’un objectiu que es planteja un grup humà. Només això dona sentit a les derrotes i minimitza les victòries.. Però la realitat es que els jugadors (no voldria generalitzar) necessiten mes suport psicològic, mes treball de motivació per que no troben plaer en el treball, en el sacrifici, en la cultura de l’esforç. I sense aquests elements no hi ha millora, i es per això que l’entrenador, habitualment, ha de fer mes de motivador que d’ensenyament tècnic i tàctic, en una proporció no equilibrada. Em de tornar a incentivar la cultura de la superació i de l’esforç, i que els jugadors assumeixin, que per aconseguir objectius, s’ha de posar tota la seva capacitat al servei del company, per que només així , els èxits col·lectius podran gaudir-se com si fossin èxits individuals. Mentre això no sigui així, l’entrenador haurà de seguint motivant, no per el que implica el treball, que ho ha de fer, sinó per la manca d’esforç en realitzar-lo...i això no es motivació...es resignació

DAVANT LES ADVERSITATS...CRÉIXER

Aquest video el vaig ensenyar als alumnes del curs de Primer Nivell d'Entrenadors de Bàsquet, realitzat a Mataró el juny del 2009. Es un vídeo d'en Nick Vujivic Quan un jugador no te ganes d'entrenar, quan no te ganes de treballar, quan te actituds egoistes, el millor es ensenyar-li que es un privilegiat de puguer fer el que l'agrada, de pugue compartir amb d'altres companys un esport i de puguer viure experiències relacionals que tindrà per tota la seva vida. Tot aquesta queixa perderà valor enfront de gent com en Nick, que davant l'adversitat busca les solucions i supera les dificultats. Els entrenadors som uns dels responsables, de donar valor als nostres jugadors i d'ensenyar-los la cultura de l'esforç, del treball, de l'autodisciplina i del compromis.

FELIZ AÑO 2010!!! LLENO D'EXITOS...INTERIORES

BON ANY 2010, PLE D'ÈXITS...INTERIORS.