"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2011/01/11

ELS ENTRENADORS I LES FORMES



Recentment m’ha cridat l’atenció i m’ha fet reflexionar, el fet de com els jugadors mantenen les relacions d’amistat o de companys del món del bàsquet per les diferents xarxes socials, així com quan es troben pels diferents camps, quan juguen un contra l’altre...Fins i tot alguns queden després i compartir aspectes personals.

La reflexió ve, pel fet de que fa uns anys notava entre els entrenadors que les seves relacions extra-pista eren més habituals, potser per a nivell d’EBA ens coneixem més tots, i es un circuit mes tancat ja que son menys equips, però ja en els anys 90 per exemple quan venia l’entrenador de Cantàbria o del Monzón en Joaquim Arnal, desprès d’enfrontar-nos anàvem a sopar i parlàvem de nosaltres, del bàsquet...o en Rafael Layola, en Xavier Tubau, etc. quedàvem per sopar i gaudíem de les diferents perspectives del bàsquet. Tan era el resultat...nosaltres guanyàvem per que compartirem, rèiem. Potser això alguns ho continuem fen, però la meva reflexió va per les formes abans-match.

Tinc el costum de quan un entrenador visita la “meva pista”, (sinó ens coneixem) em presento, li dono la benvinguda, procuro que no li falti res del que necessita per preparar el partit, i enceto una petita conversa, per saber com es troba amb l’equip, com li va la temporada, que pensa de la lliga, etc... No es tracta de crear una amistat, però considero que es una mostra de respecte fer aquest pas, per que es difícil que desprès tornem a coincidir, sobre tot si son de llocs fora de la nostre zona geogràfica habitual
.
El que m’ha passat en mes d’una ocasió aquesta temporada a primera catalana es: entrenadors que no es presenten fins que no comença el partit. T’amaguen les pilotes en millors condicions, intenten que no sàpigues on està l’espai per pogué realitzar els “teips”, si hi ha una pista o espai per l’escalfament no ho diuen per que tinguis dificultats d’escalfament...etc.

L’educació esportiva comença per nosaltres, i els nostres jugadors han de veure que nosaltres, els entrenadors, som els primers que ens respectem i que tenim cura de les formes, per tal de que l’ambient per realitzar un partit sigui el mes adient. O es que algú es pensa que per entrenar amb pilotes diferents, no escalfar en el mateix lloc que tu, etc., et donarà mes punts a favor?? Si algú pensa això, es que no ha entès res del que significa un partit, i menys que significa ser entrenador.

La posada en escena de dos equips, amb les seves habilitats individuals i amb el seu treball tàctic i psicològic, son el que marcarà el partit.
Un entrenador ha de voler guanyar el partit, no voler que l’altre el perdi.
De la voluntat de que un altre entrenador fracassi es un altre debat que més endavant i reflexionaré...”la grada gris” (algú li sona aquest terme??

I Pensem??