"Si dejas de aprender, dejas de enseñar" (Joan González)

2009/06/01

EN RECORD DEL BÀSQUET FEMENÍ.

EN RECORD DEL BÀSQUET FEMENÍ. Quan fa unes setmanes , el president de la Unió Bàsquet Mataró, em va comunicar que em semblaria portar l’equip sènior masculí de la seva entitat, vaig tenir la sensació que tornava... “tornava”. Durant aquests dos anys portant el femení de l’entitat i malgrat les dificultats, he conegut un tipus de bàsquet, molt enriquidor com entrenador. La conclusió que he tret durant aquests dos anys, es que el bàsquet femení està discriminat respecta el masculí. I no ho dic per la nostre entitat, sinó en general. Quan un pensa en les discriminacions que te la dona respecta l’home, veu com també això es trasllada a l’àmbit esportiu, per que aquest no deixa de ser un àmbit de desenvolupament social. Recordo un dia que un àrbitre, un bon àrbitre, em va dir que ell preferia “pitar” nois, però no pel tipus de bàsquet, (que em va reconèixer a que han d’estar mes actius per que hi han mes contactes de braços, mans, etc,) sinó per que es cobrava menys “pitan” a noies que a nois, fent el mateix esforç físic i mental.Jo vaig pensar que era bastant absurd, donat que s’hauria de tenir la mateixa remuneració en la mateixa categoria tant pel masculí com pel femení. Quan un entrena a noies, es cert que hi han coses diferents, aspectes que has de modificar respecta als nois, però m’ha sorprès molt positivament el compromís grupal. Es genera un sentiment de pertinença que en els nois es difícil de viureu. Per exemple, el nostre equip tenia establert celebrar tots els aniversaris dels components de l’equip i fer un regal (de fet en el nostre equip eren sempre mes). Doncs bé, no recordo cap moment on les components de l’equip no volguessin assumir la responsabilitat de la compra, o la recollida de diners per aquests regals. Es més hi havia molt sentiment en aquests moments. Això vol dir...respecta...al compromís de lo establert pel grup. Les absències per entrenament han estat minses, i fins i tot tres jugadores que venien des de Cornellà a entrenar, han tingut (com totes les altres) un comportament exquisit en aquest sentit, tenint en compte la distància. Amb aquesta reflexió, vull dir, que pel meu aprenentatge com entrenador ha estat fantàstic haver fet aquest “impàs” pel femení, haver estat entrenador del Femení i aprendre més bàsquet, no un altre bàsquet, sinó BASQUET. Espero incorporar coses que he après del bàsquet femení a la meva trajectòria com entrenador, per que estic segur que el coneixement es canviant i que les coses no son tan diferents, som nosaltres les que les fem diferents. Així doncs, demano disculpes per errors comesos en el femení i també les gràcies per ensenyar-me a veurel’s. Molta sort al femení, Molta sort al femení del nostre club UEMataró, en el gran futur que l'espera