CARTA PARA “SITO”

Ayer por la noche cuando escuche la noticia de que Sito Alonso havia sido destituido, encontré en mis recuerdos la figura de este gran entrenador. Hace ya algunos años cuando yo dirigía al CB Montcada en la liga EBA, uno de los equipos que teníamos que visitar y que eran mas duros, era el Monzón (Huesca), Previamente el había sido jugador del Monzón y en la cancha antigua, donde se reunía muchísima gente para ver los partidos, era muy complicado ganar a aquel equipo. Primero fue mi amigo Joaquin Arnal, quien dirigió aquel equipo y después cogió la batuta Sito Alonso. Recuerdo los enfrentamientos duros, de calidad, que había en aquella época en la liga EBA. Y recuerdo especialmente la figura de los dos entrenadores que marcaron este club como Arnal y Sito. Del primero guardo una gran amistad y del segundo sin haber tenido esta relación, le guardo un gran respeto como entrenador. Era humilde, trabajador como pocos y perfeccionista en su trabajo. Ahora que ha estado en un grande como La Penya, algunos se han dado cuenta de lo gran entrenador que es, pero los que lo conocíamos de antes en Monzón y el Prat y ayudante de Aíto. sabemos que es un gran técnico. Al final la cuerda se ha roto por donde siempre.... Leo los periódicos, la prensa digital, miro la TV y todos hablan de su relación tirante con algún núcleo del vestuario, como el desencadenante a su destitución como técnico. Los resultados positivos del principio se ve que han sido una tapadera, a una problemática que venia de lejos, quizás incluso de su etapa como segundo entrenador. Ahora estos mismos jugadores que al parecer han acumulado sanciones por varios conceptos y tal como dicen los periódicos deportivos, la cúpula de la entidad ha realizado reuniones con los jugadores, unas mas inquisidoras y otras mas pactadoras, esos mismos jugadores, se ve, que realizaran un cambio con la llegada del nuevo entrenador, trabajaran mas, defenderán mas y anotaran mas, por que como dicen, todo es cuestión de dinámicas. Todos hablan de los resultados del equipo, de que habían perdido fuelle en este último mes. Estoy segurísimo que Sito no había perdido su afán de trabajo, su concepto del baloncesto que se basa en trabajar, trabajar, y trabajar, mientras “otros” , no asumen sus responsabilidades y se dejan ir hasta que la gota malaya sea capaz de hacer un agujero por donde se escapa todo este trabajo. Otra vez hemos perdido la oportunidad de que el baloncesto sea diferente a otros deportes, donde el resultado es el primer factor de despido del técnico sin ser capaces de ir al núcleo del problema real y valorar los elementos que puedan impedir una buena dinámica de grupo y por tanto de trabajo. Estos mismos jugadores le dirán las gracias al técnico, educadamente, mientras saludan al que viene, y vuelta a empezar. Quizás, y solo quizás, hubiera sido mejor saludar a los ojos antes, asumir tu papel en el equipo y trabajar al máximo dentro y fuera de la pista para que los acontecimientos hubieran sido distintos. Que no me vengan con el discurso de que es más fácil echar a un entrenador que a uno, dos o tres jugadores, por que ya veréis como el tiempo dará la razón a Sito y a los que pensamos que sin trabajar, sin cuidarse y sin disciplina no se puede estar en un grupo humano deportivo o no. Des de aquí mi reconocimiento como técnico a Sito Alonso, y si parezco corporativista, lo asumo, porque los que mas trabajan, los que más horas dedican, los que más sufren en el baloncesto son los entrenadores, no tengáis la mas mínima duda. Suerte Sito en tu próximo destino.

EL TREBALL COM GENERADOR D'OBJECTIUS

Que fa que de vegades els entrenadors dediquem mes temps a la motivació individual i/o col·lectiva, que a entrenaments tàctics o d’altres circumstàncies que entendríem mes a prop del treball específic del bàsquet? Amb els anys, la relació entre jugador i entrenador ha anat variant. Pocs pensaven fa 20 anys enrera, que les situacions i intervencions de l’entrenador també s’orientarien cap el reforç d’estímuls del jugador, per incidir el seu rendiment individual i que generessin canvis o modificacions en les situacions de grup. Quan ara, ens queden pocs partits per saber si serem capaços de situar-nos entre els “top-six” de la lliga EBA C, que ens donaria el dret de jugar la fase d’ascens, em pregunto quin percentatge em de dedicar a treballar aquests estímuls, per que els jugadors donin el millor de si mateixos, vers la tasca diària d’entrenament tècnic i tàctic del grup. En el meu recorregut com entrenador, he observat delicadament, com els jugadors han anat evolucionant en els entrenaments, moltes vegades en contraposició al que els entrenadors pensaven. El jugador ara es mes crític amb els seus entrenadors, bàsicament per la evolució de la societat també ha afavorit que els reconeixements individuals passessin per damunt dels col·lectius. En la meva etapa a Ripollet, havia un jugador, en David Lloreda, un pivot corpulent, rocós, dels interiors d’abans, gens versàtil. En 25 anys no he conegut cap jugador amb el seu sentit col·lectiu (amb permís de Mario Aguado, excel·lent persona i excel·lent jugador de bàsquet). Quan va venir a Ripollet, va estar dos anys jugant molts pocs minuts, però sempre vaig admirar l’amor que tenia per aquest esport, la conducta exemplar vers els entrenadors, la gestió que feia de grup per positivar-lo, i una cosa mes important encara...la capacitat de treball i de millora que tenia en cada sessió d’entrenament. Recordo quan vam aconseguir que el Ripollet ascendís a la lliga EBA, davant del molt bon equip que era. El Sant Andreu De Natzaret de Badalona, en David només acabar el partit, va venir a abraçar-me i em va dir “gràcies per haver-me fet “disfrutar” del bàsquet i gràcies per haver ascendit abans de retirar-me”. Ell no ho deia en clau individual. Sinó que era tanta la satisfacció de veure el grup tan content i unit, que l’emoció que li va produir això, anava més enllà d’haver jugat tants pocs minuts durant tota la lliga, sense una espurna de protesta ni de queixa. Ell havia aconseguit la satisfacció a través del èxit de l’equip. La conclusió a que vaig arribar després d’uns dies de pensar molt en el grup, en els seus components i en ell, va ser que, l’única cosa que genera plaer de veritat quan estats en un grup, es el treball, es la satisfacció de treballar diàriament i sense descans per l’obtenció d’un objectiu que es planteja un grup humà. Només això dona sentit a les derrotes i minimitza les victòries.. Però la realitat es que els jugadors (no voldria generalitzar) necessiten mes suport psicològic, mes treball de motivació per que no troben plaer en el treball, en el sacrifici, en la cultura de l’esforç. I sense aquests elements no hi ha millora, i es per això que l’entrenador, habitualment, ha de fer mes de motivador que d’ensenyament tècnic i tàctic, en una proporció no equilibrada. Em de tornar a incentivar la cultura de la superació i de l’esforç, i que els jugadors assumeixin, que per aconseguir objectius, s’ha de posar tota la seva capacitat al servei del company, per que només així , els èxits col·lectius podran gaudir-se com si fossin èxits individuals. Mentre això no sigui així, l’entrenador haurà de seguint motivant, no per el que implica el treball, que ho ha de fer, sinó per la manca d’esforç en realitzar-lo...i això no es motivació...es resignació

DAVANT LES ADVERSITATS...CRÉIXER

Aquest video el vaig ensenyar als alumnes del curs de Primer Nivell d'Entrenadors de Bàsquet, realitzat a Mataró el juny del 2009. Es un vídeo d'en Nick Vujivic Quan un jugador no te ganes d'entrenar, quan no te ganes de treballar, quan te actituds egoistes, el millor es ensenyar-li que es un privilegiat de puguer fer el que l'agrada, de pugue compartir amb d'altres companys un esport i de puguer viure experiències relacionals que tindrà per tota la seva vida. Tot aquesta queixa perderà valor enfront de gent com en Nick, que davant l'adversitat busca les solucions i supera les dificultats. Els entrenadors som uns dels responsables, de donar valor als nostres jugadors i d'ensenyar-los la cultura de l'esforç, del treball, de l'autodisciplina i del compromis.

FELIZ AÑO 2010!!! LLENO D'EXITOS...INTERIORES

BON ANY 2010, PLE D'ÈXITS...INTERIORS.

FERRER. ELS "ANTICS" BASES

N.Ferrer defensant a un altre gran base. Els que em estat entrenadors des de fa anys, a la categoria EBA, recordem amb certa nostàlgia d’aquelles lligues. Recordem un sistema de competició que es va crear pels equips d’ACB, per fomentar als jugadors joves, i inclòs havien normatives per tenir obligatòriament jugadors de menys de 21 anys, i altres que ara no recordo. Si recordo que després d’aquesta categoria havia la LEB, i l’ACB. Per tant us podeu imaginar el nivell de jugadors que havien en aquesta competició: Mumbrú, C Marco, Lluch, Mario Aguado, Dueñas, V Holgado, P Vazquez,Gasol, Aranda, Juanjo Marin, Tombas, Ferrer, Alvarez,O Junyent, Ruf, Navarro, Mateo, Solsona, Canals, Triola, C Marcos, Montañez, Triguero... i tants d’altres que ara em seria difícil recordar-los a tots. Van ser lligues on hi havia molta competència: El Valls portat per en Rafael Layola, el Manresa portat pel Ricard Cases, Sant Josep portat per en Quim Costa, El Mataró portat per Quique Spa, el Mollet portat per l’Agustí Forner, El Cornellà portat per Tim Shea, el Tarragona portat per en Bonet, o el Montcada portat el primer any per Angel Martin Benito, i després per mi mateix... Hi ha encara jugadors que han tornat a jugar en aquesta categoria després d’haver fet el seu recorregut com jugador a mes alt nivell. Un d’aquests jugadors es en Nacho Ferrer, actualment jugador del Vilaseca de Tarragona. Jugador que es va formar al Cornellà, i que va ser fitxat pel Valls, ja fa 16 anys. L’altre dia, veient-lo jugar contra el Mollet, en la semifinal de la Lliga Catalana vaig recordar moltes anècdotes d’ell, del Valls...Sempre ha estat un jugador molt intuïtiu, amb caràcter, un líder dins de la pista i el vestuari. Quan l’altre dia deia que no quedaven jugadors així, volia dir, que evidentment hi han molt bons jugadors que juguin de bases, però pocs bases que facin millor jugadors als seus companys... En Nacho sabia a qui havia de passar una pilota en un moment determinat, sabia a qui no havia de pasar-la també, i sabia quan havia de tirar o no, i sabia evidentment, quin era el ritme mes adient en cada moment. Però hi ha una cosa intangible...sabia portar el vestuari com portava l’equip en pista i per això, i per altres coses l’equip de Valls va ser un grup guanyador.

En la semifinal de la lliga d’aquest any, el Vilaseca anava amb baixes importants i el seu estat anímic potser no era el més adient per afrontar-la. El Mollet va estar mes posat en pista, i les diferències van ser importants. Jo vaig observar en Nacho durant uns minuts. La seva reacció va ser espectacular, amb 38 anys va animar als companys, els va esbroncar en el minut de temps, va començar a discutir algunes decisions arbitrals, parlant amb ells, va presionar, va “jugar” amb qui havia de fer-ho, va anotar...i l’equip va tenir una reacció notable. Potser a nivell de resultat no va ser important, però l’equip “feia una altre cara”. Per un moment vaig pensar que havia retrocedit 15 anys, on els jugadors vivien el bàsquet d’una manera diferent, on els jugadors es posaven una samarreta i es convertien en gladiadors, Algun purista dirà, segurament, que no es fàcil de portar un jugador de les seves característiques. Potser no ho es de fàcil, però prefereixo un jugador tinent coronel d’un vestuari, a un altre que quan vinguin els problemes giri la cara i miri cap un altre costat, mentre els trets acaben matant a l’equip. A si, es veritat, ara alguns prefereixen bases alts, elegants, que tinguin “porte”, que facin “mates”, que puguin “postejar”. Jo prefereixo aquells que saben manar dins i fora la pista, aquells que amb una mirada teva marquen el sistema... i d’altres coses, i que poden fer 10 punts i repartir-ne 50. Si escric aquestes lineas, es per que t’ho devia Nacho. Durant molts anys has jugat contra mi, el temps passa inexorablement, però em gaudit d’enfrontaments èpics i sempre ens em respectat. És el que te l’esport, que competeixes, et formes com esportista i com persona i aprens que després de tants anys, tan es els partits que hagis perdut, mentre el que hagis guanyat sigui el respecta personal i professional, i tu ho has aconseguit amic Nacho. Fins aviat.

LES SEMIFINALS DE LA LLIGA CATALANA 09

LA LLIGA CATALANA EBA LES SEMIFINALS I LA FINAL QUE ENS ESPERA Aquest diumenge vàrem pugué veure les dues semifinals. La primera entre el Mollet i el Vilaseca, va ser desigual, bàsicament degut a les baixes que te l’equip de Tarragona i el bon fer de l’equip del Vallés. La reflexió es que l’equip de Mollet no nomes “el 17” posa els punts (J Ramírez, recordant a Iturriaga en els seus “palomeros” – permiteme la broma amigo Jonathan-), sinó que em de prestar molta atenció a jugadors con Palou, Dam que donen qualitat a l’equip, el treball fosc, però necessari de Viladomat, i el treball de Fernández i el meu amic Jordi Pons, anant a 19 de valoració i donant un exemple pels joves, en tots el sentits. En l’altre costat un Ferrer, que malgrat tot sempre va donar la cara i va treure l’orgull , avivant als seus companys i manant (D’aquests ja no en queden) en molts àmbits que només els entrenadors sabem apreciar. Quan acabi la lliga catalana vull fer un escrit sobre aquest gran jugador Torres molt sol a sota i en González amb molta presència en pintura però sense tenir bons percentatges sota cistella, una llàstima tenint en compte el seu esforç. Varem trobar a faltar alguna cosa mes de l’Aparicio, sempre un referent imprescindible en aquest grup davant la baixa d’Elvis que li desitjo una bona recuperació. Molt bé l’entrenador del Mollet (Alex Coma), que va preparar el partit molt acuradament i fent una sortida que deixava sense reacció al Vilaseca. Rotacions ben treballades i donant descans a homes importants que demà tindran feina extra amb el Vic. L’altre semifinal va ser de qualitat tàctica. El Vic, gràcies a 3 de 4 triples de Garrote en els primers minuts va obrir massa ràpid la distància en el marcador, però els dos equips van oferir moltes coses interessants portats, per dos dels millors entrenadors que podem veure a l’EBA en aquests moments, un per la seva experiència i aconseguint una dinàmica guanyadora difícil de mantenir (porta 9 victòries consecutives) i l’altre per que malgrat no va començar bé, demostra que amb treball de grup i coneixements alts de les dinàmiques, l’equip pot recuperar-se i situar-se on es mereix. Molt be els conceptes del Vic en el triangle exterior-interior (Garrote/Nualart/Riu o Garrotes/Soler/Roma), molt treballats i fent mal en les ajudes del Sant feliuenc, així com conceptes defensius individuals. I molt interessant els canvis defensius d’alternatives del SantFelienc davant sistemes concrets del VIC, creant dubtes sobre tot en els exteriors i ofegant als interiors, encara que des de el meu parer, abusant massa dels ajuts del costat fort, tenint en compte els percentatges que poden fer Nualart, Garrote, Soles i J Jordi, en el tir exterior. Cal destacar la qualitat de molts jugadors dels dos equips, però penso que la gran lluita va ser de banquetes, molt concentrats els dos i oferint un repertori esplèndid de solucions davant les accions del rival. Felicitats al Jordi Balaguer per la seva victòria i al Alex Teres, per forçar al màxim al seu equip tàcticament fins reduir el marcador a “res” a manca de pocs segons EL QUE ENS ESPERA. A nivell d’equip veure si el Vic podrà aturar la facilitat anotadora del Mollet i si aquest podrà amb la millor defensa de la lliga. A nivell individual, els duels Roma / L Fernández, Jonathan / Nualart J Jordi o Soler, Garrote/ Palou (Curto); Riu (Fradera)/ Jordi Pons seran interessants. L’aspecte psicològic també es important en aquestes finals i veurem com condiciona el partit que fa poc van jugar els dos equips en el mateix escenari i guanyant el Vic després de la prologa. Uns per que varen gunayar just i els altres per que van tenir el partit i no van puguer guanyar-lo. En qualsevol cas, gran final i moltes expectatives a nivell tàctic pels entrenador que gaudirem d’aquest partit. No desitjo sort a ningú, però si m'agradaria que els dos ens ofereixin el bon bàsquet que els equips ens poden oferir: Ho tenim tot, un esplèndid escenari, dos molts bons entrenadors i excel·lents jugadors en els dos equips.

A Gaudir