EL CANSANCIO ANÍMICO Y SU RELACIÓN CON LOS OBJETIVOS

El cansancio mental se desarrolla en cualquier situación de dinámica de grupo. Puedes entrenar muy bien, tener muy buen grupo de trabajo, pero los estados mentales de agotamiento aparecen siempre en algún momento.

Pero los entrenadores sabemos que este cansancio tiene unas consecuencias u otras, en función de l’época del año deportivo en que se produzcan. Si el cansancio de dinámica, tiene una bajada en los dos primeros meses de trabajo, no es una buena señal para el entrenador, teniendo en cuenta que le quedan seis o siete meses de competición, ver al equipo con este tipo de cansancio, es un argumento importante como para hacer autocrítica. Pero hay una época en que este cansancio pasa factura, i el entrenador tiene que programar el año para que los resultados en esta fase sean los mejores posibles, por que el resultado puede ser un factor o uno de los factores. que nos ayudaran a superar este momento.

Los meses de enero y febrero son espacios temporales que generan dudas en el grupo. Vienen de un periodo de descanso, tienen por delante cinco meses de competición, llevan ya entre 4 y 5 meses entrenando, los roles ya están muy definidos y son difíciles de modificar, el entrenador ya no genera vocabulario nuevo, aunque es cierto que el discurso se ha de diversificar. Es decir se dan todas las circunstancias, sin contar con las variables individuales, para que el grupo se resienta.

Que puede ayudarnos a superar estos momentos:

1. Evidentemente unos buenos resultados pueden disimular el cansancio, aunque también es cierto que el cansancio también se produce en los equipo que están bien clasificados, sacar resultados positivos ayuda. Tu equipo tiene que estar fuerte físicamente y tácticamente en esta época.

2. Trabajar con micro-ciclos. Es decir pequeños objetivos que pueden ser de rápida asimilación mental por los jugadores: mejorar números defensivos y/o atacantes, proponerse unos resultados a corto plazo, con equipos concretos por el básquet-average.

3. Seguir con la dinámica de trabajo, aumentar el nivel de exigencia, sobretodo con algunos jugadores que el entrenador sabe que pueden subir un peldaño mas.

4. Dar premios laborales o convertir alguna sesión de lunes en tiro o ejercicios donde haya mas distensión.

5. Intensificar el refuerzo positivo. No es fácil tener una constancia de trabajo tantos meses, y los jugadores, necesitan saber que este esfuerzo tiene una recompensa mas allá de los resultados, como es el recordar que el compromiso que tuvieron al fichar por este equipo.

Este periodo de inapetencia deportiva, por poner un nombre , pasa, y cuando quedan dos meses de competición, hay una subida de tensión natural, por que la clasificación marca el tono y los equipos hacen el último esfuerzo para subir, para no bajar, o para situarse lo mejor posible. Hay una excepción, aquellos equipos que se configuraron para generar éxitos y no han estado a la altura de las expectativas. Aquí la tensión es otra. Tan solo les queda decepción y seguramente su entrenador lleva encima, este cansancio anímico, durante mucho tiempo.

Eso pasa cuando los objetivos, han estado pensados tan solo des de la vertiente deportiva y no han tenido en cuenta, otros factores determinantes en la confección de un equipo:

Puedes tener al mejor entrenador, pero no el mas adecuado para este equipo. Puedes tener a los mejores jugadores de la liga, pero no los mas adecuados para un trabajo de nueve meses.

Si tienes al entrenador adecuado y a los jugadores idóneos para el trabajo que el entrenador quiera realizar, tienes las mismas posibilidades de tener cansancio anímico que otros equipos, pero seguro que tienes mas herramientas para superar estas situaciones.

ELS ENTRENADORS I LES FORMES

Recentment m’ha cridat l’atenció i m’ha fet reflexionar, el fet de com els jugadors mantenen les relacions d’amistat o de companys del món del bàsquet per les diferents xarxes socials, així com quan es troben pels diferents camps, quan juguen un contra l’altre...Fins i tot alguns queden després i compartir aspectes personals.

La reflexió ve, pel fet de que fa uns anys notava entre els entrenadors que les seves relacions extra-pista eren més habituals, potser per a nivell d’EBA ens coneixem més tots, i es un circuit mes tancat ja que son menys equips, però ja en els anys 90 per exemple quan venia l’entrenador de Cantàbria o del Monzón en Joaquim Arnal, desprès d’enfrontar-nos anàvem a sopar i parlàvem de nosaltres, del bàsquet...o en Rafael Layola, en Xavier Tubau, etc. quedàvem per sopar i gaudíem de les diferents perspectives del bàsquet. Tan era el resultat...nosaltres guanyàvem per que compartirem, rèiem. Potser això alguns ho continuem fen, però la meva reflexió va per les formes abans-match.

Tinc el costum de quan un entrenador visita la “meva pista”, (sinó ens coneixem) em presento, li dono la benvinguda, procuro que no li falti res del que necessita per preparar el partit, i enceto una petita conversa, per saber com es troba amb l’equip, com li va la temporada, que pensa de la lliga, etc... No es tracta de crear una amistat, però considero que es una mostra de respecte fer aquest pas, per que es difícil que desprès tornem a coincidir, sobre tot si son de llocs fora de la nostre zona geogràfica habitual

.

El que m’ha passat en mes d’una ocasió aquesta temporada a primera catalana es: entrenadors que no es presenten fins que no comença el partit. T’amaguen les pilotes en millors condicions, intenten que no sàpigues on està l’espai per pogué realitzar els “teips”, si hi ha una pista o espai per l’escalfament no ho diuen per que tinguis dificultats d’escalfament...etc.

L’educació esportiva comença per nosaltres, i els nostres jugadors han de veure que nosaltres, els entrenadors, som els primers que ens respectem i que tenim cura de les formes, per tal de que l’ambient per realitzar un partit sigui el mes adient. O es que algú es pensa que per entrenar amb pilotes diferents, no escalfar en el mateix lloc que tu, etc., et donarà mes punts a favor?? Si algú pensa això, es que no ha entès res del que significa un partit, i menys que significa ser entrenador.

La posada en escena de dos equips, amb les seves habilitats individuals i amb el seu treball tàctic i psicològic, son el que marcarà el partit.

Un entrenador ha de voler guanyar el partit, no voler que l’altre el perdi.

De la voluntat de que un altre entrenador fracassi es un altre debat que més endavant i reflexionaré...”la grada gris” (algú li sona aquest terme??

I Pensem??

FITXAR TARD

Els entrenadors tenim fama de rars, d’excèntrics, i d’alguns defectes imputables resultat de la nostre obsessió per aquest esport. Però d’entre tantes coses, tenim una virtut, o al menys la gran majoria. Una d’aquestes virtuts es la de saber els dèficits que tenen els nostres equips.

Quan a principi de temporada un entrenador diu a la seva directiva, director tècnic o mecenes de torn, quin es el dèficit del seu equip, o quin jugador caldria per fer front a la temporada, molt pocs son els que donen veracitat a aquesta opinió de l’entrenador. La majoria de directives opten per esperar els esdeveniments , es dir bàsicament als resultats, per fer front a una altre possible despesa addicional.

Si l’equip guanya (tan es com ho fa), la directiva li negarà sempre aquest fitxatge, malgrat l’entrenador, normalment en la seva valoració d’aquesta necessitat, ho fa pensant en mes que els resultats. Hi han les dinàmiques d’entrenament, i la qualitat d’aquests, les necessitats de competència per millorar rendiment, etc.

Però quan l’equip no guanya, quan hi han lesions, tothom es recorda que faria falta un jugador, aquell precisament que l’entrenador ja havia reclamat en el seu moment, preveient situacions com les que es puguin donar en algun moment de la temporada.

Quan això passa, hi han varies variables a tenir en compte:

1- No podràs fitxar al jugador que tu voldries.

2- El mercat està molt limitat, per tant altres equips que estiguin en la mateixa situació que tu, també s’abocaran al jugador. Si la teva capacitat econòmica no és bona, o en el cas de que no cobrin els jugadors, la teva alternativa de convenciment per que vingui al teu club i no a un altre, no es prou atractiva, les possibilitats de contractar un jugador seran limitades.

3- Per mi es el punt mes important. Introduir un element nou al vestidor, sempre es conflictiu i el missatge que envies a la resta de la plantilla es que com ells no son capaços de donar-te el que tu vols, fitxes un jugador. Un jugador que haurà de demostrar des de el primer moment, que es mes valuós que els que tu tens , per que sinó la situació de dinàmica de vestidor es pot complicar, produint l’efecte contrari. Quan es fitxa es vol rendiment immediat, i això sempre es difícil. Si això es produeix, ja saps, com diu el meu amic Salva Maldonado, que tens la llum vermella al cap (perill de destitució bàsicament) El semàfor ha passat d’un possible verd amb el fitxatge del jugador a vermell en un instant, ja que el temps ara ja no juga al teu favor. Tot es precipitat, i si les coses no funcionen, ara tothom mirarà la banqueta, la tècnica es clar.

Hauríem d’aconseguir evitar aquestes situacions, i per això caldria que la directiva confies sempre en la teva opinió des de el principi, per que sinó després tot es torna molt complicat.

No us deixeu seduir per frases com: “Son lluitadors, no et cal cap jugador, ells ho tiraran endavant”. “Pots confiar amb l’equip de sota, tenim bons jugadors i pots disposar d’ells quan vulguis” (segur??) “Amb aquest equip vàrem pujar de “x” fa tres anys ,o vam fer fases d’ascens, es coneixen molt i no fa falta ningú de fora”

Després el resultat es: Que potser son lluitadors (i en això també hi ha conflicte per que el nivell d’avaluació es diferent ), però els hi manca qualitat. Que quan vols disposar d’un jugador, resulta que l’entrenador posa excuses per que te’l quedis a entrenar, o resulta que el jugador no vol entrar en doble dinàmica, o que va molt cansat i no vol ver l’esforç d’entrenar si al final no saps si jugarà o no (us sona aquesta cançó?) o que els que havien fet pujar l’equip fa tres anys, la il·lusió no es la mateixa, l’edat tampoc, ni les circumstàncies son similars...

Bé, estic segur que això passa i passa molt, però hem de ser autocrítics i pensar que també es culpa nostre, per que la il·lusió inicial del projecte, d’entrenar, fa que no valoris les conseqüències de la decisió quan dius SI i obvies tot això.

Recordeu que quan un equip perd, o porta mala dinàmica de resultats, ningú recorda situacions dels jugadors individuals (lesions, problemes personals, mal estat de forma, etc...) ni col·lectives (entrenadors vinculats al club que no et deixen els jugadors, coordinadors que no ajuden a resoldre aquests problemes,...)però si que es recorda el nom de l’entrenador que dirigeix aquell equip.

QUE TINGUEU UN BON ANY 2011!!!

JUGAR CONTRA EL C.B.RIPOLLET

 

Aquest dissabte juguem contra el Ripollet. Jugar contra aquest equip, es recordar una etapa molt important tan personal com professional.

Porto molt anys entrenant i portant diferents equips, però d’uns t’emportes records difícils d’oblidar, com és el cas del C.B. Ripollet. Començant per el seu anterior president el Sr Mogues, un dels millors presidents que he conegut, o el seu delegat d’equip Sr Villegas, un home dur, però que estima el Ripollet per sobre de tot i de tothom. Els magnífics jugadors que vaig tenir la sort de compartir vestuari amb ells, durant les quatre temporades que vaig estar, i també l’extraordinària relació personal que vam aconseguir tenir per obtenir els objectius que ens havíem marcat. Però quan penso en Ripollet no em venent a la memòria els èxits que vàrem aconseguir en el seu 75è aniversari, em venen a la memòria moments especials viscuts i derivats de la convivència durant aquest temps. Recordo àpats realitzats conjuntament, celebracions, alguns flaixos de partits, el dia de l’ascens...en Toni Garzón i el “Placa” explicant acudits, les “gamberrades” del Marc Camins o l’autoritat en el vestidor d’en David Lloreda, amb molt de carinyo. Hi ha una persona que vull recordar especialment, el delegat que vaig tenir aquests anys que era en Joan Torres. En Joan Torres era quelcom més que un delegat. Molta gent, sobretot del món de l’arbitratge no estarà d’acord amb mi, però us puc assegurar que a nivell intern de l’equip es una persona que s’ha de tenir en un vestidor. Perquè fa la feina ben feta com delegat d’equip, però més enllà d’això, per la capacitat que te de compromís amb el grup i el que genera de positiu dins d’un vestidor. Mai he compartit amb un delegat tantes coses com amb ell i us puc assegurar que es fantàstic comunicar-se amb una persona sense llenguatge verbal, en teníem prou amb un gest o una mirada per saber que es el que jo volia i que es el que necessitava en cada moment.. Més enllà d’això, fruit de la seva experiència durant molts anys al costat del Josep Bordes, tenia una visió del bàsquet que fins i tot en els partits t’ajudava com un entrenador mes i no recordo en aquests quatre anys que no em comentés res i que no tingués raó.

Però aquella època ja va passar i no tornarà més, res es mai com abans o com ho vas deixar, les coses canvien, les persones també, i malgrat moltes vegades tendim a idealitzar els temps passats, us puc assegurar que es molt difícil que torni a sentir dins meu com persona i entrenador, les vibracions que es van donar en aquestes quatre temporades.

Teníem un crit de guerra que era: “Sufrir para ganar”, el vaig importar jo de la meva primera etapa a Mataró, però mai mes el tornaré a utilitzar, aquest crit ens va unir tant i identificar tan amb el compromís de grup, que es difícil tornar-lo a exportar.

La vida dona moltes voltes i ara tinc que jugar contra un ex equip que vaig dirigir com entrenador, cosa que sempre em costa molt de fer. Però defenso els colors del Club Bàsquet Gavà i intentaré aconseguir la victòria per el meu equip, però això no traurà mai la història viscuda ni personal ni professional a Ripollet.

.

REFLEXIONS

Fa dos dies s’ha mort la mare d’un jugador júnior del Club Bàsquet Gavà. Ha estat una mort molt sentida per tot el club. Les morts sobtades et distorsionen la realitat, fins que no s’assumeix una pèrdua com aquestes. Davant d’aquesta situació a tothom se l’obren interrogants, dubtes personals, enfront el que en realitat es important durant la nostre existència.

Quan veus un accident de trànsit, tothom treu el peu de l’accelerador durant uns quilometres, en aquest espai de temps, les preguntes que et fas son vinculades a si aquest estat emocional t’afectes a tu, com et sentiries, que passaria al teu entorn més immediat... després la majoria, portats per la inèrcia vital i ràpida que ens imposen les circumstàncies, torna a posar el peu a l’accelerador.

No reflexionem prou sobre que els moments que vivim no son eterns, ben el contrari, son efímers. La meva mare quan va morir el meu germà amb 33 anys, em va dir una frase que sempre l’he guardat dins meu: Quan ella plorava, deia “no ploro per ell (en Jordi), ploro per mi, per que no se com podré resistir tan dolor” ...i tenia raó, el dolor, aquest dolor que surt de dins, del fons, es tan insuportable que plores per que no saps com alliberar-te d’aquest sentiment, que es barreja amb els moments viscuts amb la persona que ja no hi es.

La Maria José, La mare de l’Enric, malauradament ja no hi es entre nosaltres. No podrà fer d’Esposa, de mare...No hi podem fer res davant d’aquesta realitat, però si en canvi cap els seus fills o el seu espòs Com entrenador del sènior tan sols conec l’Enric, el fill gran per que un dia a la setmana es queda entrenar amb l’equip que dirigeixo . No em cal conèixer detalls, per saber quin es el sentiment que te ara mateix. I tinc, tenim l’obligació tots el que el que l’envoltem, d’ajudar-lo en aquest procés de dol a que s’enfronta, sense caure en les paraules fàcils i retòriques de compassió. Ho sento Enric, aquest procés, aquest temps de dol , l’hauràs de passar. Es un camí llarg i difícil, però necessari per poder construir el teu present i el teu futur mes immediat.

De mentre i sense perdre la perspectiva vital, preguntem-nos com interactuem amb els altres, com ens relacionem amb el nostre entorn mes immediat, i si de veritat tot es tan important com ens sembla.

No vull perdre l’oportunitat de dir-vos a tots els entrenadors i jugadors que en la frase del meu blog “el bàsquet es el mes important de les coses menys importants”, avui te mes sentit que mai.

No pitgeu l’accelerador del temps, sense gaudir-lo. Ell ja corre per nosaltres, i mai el podrem recuperar.

Descansa en pau Maria José

ENTRENAR...FINS QUAN

Fa pocs dies, un entrenador que havia entrenat al UE Mataró i que ara està al Premia, en Xavier Martín, em comentava i es preguntava, el perquè un entrenador que porta molts anys com ell entrenant, que te obligacions familiars, laborals, etc...segueix entrenant i dedicant part del seu temps lliure a fer d’entrenador.

Em va semblar una reflexió interessant, per que els entrenadors que portem molts anys entrenant, no ens fem prou aquesta pregunta,. Potser entrenem per inèrcia, per que fa molts anys que ho fem, però bàsicament ho fem per que hi estem “enganxats” al món del bàsquet i per que tenim por....por de la resposta.

Quan algun amic meu deixa d’entrenar, sempre li pregunto si es troba bé, si troba a faltar entrenar, la seva rutina setmanal, la competició del cap de setmana...Molts d’ells, la gran majoria, em diuen que experimenten una descompressió, un malestar o manca d’hàbit al inici, però que després, amb el temps, creuen que han encertat amb la decisió, per que noten menys estrès, , mes relaxament personal, però sobretot per que tornen a tenir “temps”. Un d’ells em deia: “he comprat temps per fer mes coses per mi, i per la meva família, per que quan entrenes, dediques temps, però no a tu ni al teu entorn més pròxim, sinó a l’equip, als jugadors, al club” Algú em dirà que per això hi tenim una compensació econòmica, i la meva resposta es la següent: Fem una operació matemàtica...dividiu tots els ingressos anuals que et dona el fet d’entrenar, entre les hores que hi dediques, no només als entrenaments, sinó en el temps que t’ocupa tan visiblement com invisiblement. (preparació d’entrenaments, entrenaments, partits, scouting, situacions personals dels jugadors, reunions directiva, etc...).La resposta us deixarà parats. No us semblarà real i repetireu l’operació un parell de vegades pensant que us heu equivocat.

Però malgrat això seguim entrenant, per que tenim por de no saber “viure” sense això, malgrat ja sabem que si creuem la línia, guanyarem aquests temps que tan enyorem nosaltres...però en canvi no sabem com respondrà la nostre ment davant aquest canvi dràstic vital.

Que serà dels nostres caps de setmana sempre ocupats, que serà dels nostres dia a dia d’entrenaments, anant a entrenar a altes hores de la nit, que serà no poder sopar amb la família per que et coincideix amb els entrenaments, que serà d’aquells post partit on el teu equip ha perdut i per tu es la fi del món i et flagel·les fins el proper entrenament, que serà de les vacances d’estiu preparant l’equip i escorçant els dies per tal de fer la pre-temporada...que serà de les mirades de la gent del teu entorn que et miren des de fora i es pensen que ets un malalt d’aquest esport ( que ho som, que ho som), preocupat i ocupat tantes hores pel bàsquet...i així podríem anar afegint a la nostre llista de prioritats.

 

Amics entrenadors, serà tot igual, uns entrenadors s’incorporaran a entrenar i d’altres ho anirem deixant. Tan sols la satisfacció dels records i dels moments viscuts serà el que ens emportarem deixant d’entrenar i la satisfacció d’haver fet allò que mes ens agrada. De fet res no canvia. Però reconec que deixar d’olorar la màgia d’un vestidor, una canxa de bàsquet, les sensacions d’un entrenament, d’un partit...son coses intangibles per alguns, però importants per nosaltres.

Però encara us diré mes, hi ha una cosa per damunt d’aquestes sensacions, i es veure com un jugador o jugadora que ha estat en el teu equip, dignifica aquest esport amb la seva posada en escena, i alguns i algunes perpetuen aquest esport, fent el mateix que fem nosaltres: entrenar, ensenyar, educar en valors mitjançant l’esport...hi ha alguna cosa mes plaent que això???

LES JUSTIFICACIONS DEL RESULTAT

Les victòries no haurien de justificar res.

Aquest dissabte vàrem guanyar d’un punt a un conjunt potent, amb bons jugadors i ben entrenat, i dic ben entrenat, per que un entrenador que es capaç de jugar amb conceptes de joc, ja demostra quin tipus de bàsquet vol invertir en la seva metodologia de treball, i l’entrenador del Valls, va se valent apostant per aquests tipus de moviments

Però dit això voldria fer una reflexió a tots els que entrenem equips i treballem cada dia en la millora dels nostres equips.

 

Guanyar d’un, no hauria de fer-nos dir, un discurs diferent a perdre d’1. Si en l’última possessió de pilota que va tenir el Valls per guanyar el partit, hagués fet la cistella, haguéssim perdut i la decepció hagués estat evident i a més lògica. Però el discurs que ha de fer l’entrenador, ha de ser el mateix que si has guanyat. Les errades i encerts han estat els mateixos durant 39 minuts i 35 segons (que es el que quedava quan guanyàvem d’1 punt), no pots valorar un partit per l’última possessió de pilota. El que ha de fer un entrenador guany o perdi , es treballar les errades que han portat a la situació fins els últims segons. Es natural que el treball d’aquestes errades, se introdueixen millor amb la victòria com presentació, però l’entrenador no ha de fer el mateix procés reduccionista que fan aficionats o inclòs els mateixos jugadors.

 

Aquí hi ha una bona part de l’èxit que puguis aconseguir amb un grup de treball, i es fer creure que malgrat es perdi o es guany, la línia de treball ha de ser la mateixa, malgrat es evident, que has de treballar amb les emocions tant de la pèrdua com del guany.

 

També l’entrenador ha de saber treballar sobre les emocions de la victòria, per que aquestes porten a errors a l’entorn del jugador i al propi jugador, quan es creu que la victòria justifica un treball, es al revés, el treball ha d’estar per sobre de la derrota i...la victòria.