JUGAR CONTRA EL C.B.RIPOLLET

 

Aquest dissabte juguem contra el Ripollet. Jugar contra aquest equip, es recordar una etapa molt important tan personal com professional.

Porto molt anys entrenant i portant diferents equips, però d’uns t’emportes records difícils d’oblidar, com és el cas del C.B. Ripollet. Començant per el seu anterior president el Sr Mogues, un dels millors presidents que he conegut, o el seu delegat d’equip Sr Villegas, un home dur, però que estima el Ripollet per sobre de tot i de tothom. Els magnífics jugadors que vaig tenir la sort de compartir vestuari amb ells, durant les quatre temporades que vaig estar, i també l’extraordinària relació personal que vam aconseguir tenir per obtenir els objectius que ens havíem marcat. Però quan penso en Ripollet no em venent a la memòria els èxits que vàrem aconseguir en el seu 75è aniversari, em venen a la memòria moments especials viscuts i derivats de la convivència durant aquest temps. Recordo àpats realitzats conjuntament, celebracions, alguns flaixos de partits, el dia de l’ascens...en Toni Garzón i el “Placa” explicant acudits, les “gamberrades” del Marc Camins o l’autoritat en el vestidor d’en David Lloreda, amb molt de carinyo. Hi ha una persona que vull recordar especialment, el delegat que vaig tenir aquests anys que era en Joan Torres. En Joan Torres era quelcom més que un delegat. Molta gent, sobretot del món de l’arbitratge no estarà d’acord amb mi, però us puc assegurar que a nivell intern de l’equip es una persona que s’ha de tenir en un vestidor. Perquè fa la feina ben feta com delegat d’equip, però més enllà d’això, per la capacitat que te de compromís amb el grup i el que genera de positiu dins d’un vestidor. Mai he compartit amb un delegat tantes coses com amb ell i us puc assegurar que es fantàstic comunicar-se amb una persona sense llenguatge verbal, en teníem prou amb un gest o una mirada per saber que es el que jo volia i que es el que necessitava en cada moment.. Més enllà d’això, fruit de la seva experiència durant molts anys al costat del Josep Bordes, tenia una visió del bàsquet que fins i tot en els partits t’ajudava com un entrenador mes i no recordo en aquests quatre anys que no em comentés res i que no tingués raó.

Però aquella època ja va passar i no tornarà més, res es mai com abans o com ho vas deixar, les coses canvien, les persones també, i malgrat moltes vegades tendim a idealitzar els temps passats, us puc assegurar que es molt difícil que torni a sentir dins meu com persona i entrenador, les vibracions que es van donar en aquestes quatre temporades.

Teníem un crit de guerra que era: “Sufrir para ganar”, el vaig importar jo de la meva primera etapa a Mataró, però mai mes el tornaré a utilitzar, aquest crit ens va unir tant i identificar tan amb el compromís de grup, que es difícil tornar-lo a exportar.

La vida dona moltes voltes i ara tinc que jugar contra un ex equip que vaig dirigir com entrenador, cosa que sempre em costa molt de fer. Però defenso els colors del Club Bàsquet Gavà i intentaré aconseguir la victòria per el meu equip, però això no traurà mai la història viscuda ni personal ni professional a Ripollet.

.

REFLEXIONS

Fa dos dies s’ha mort la mare d’un jugador júnior del Club Bàsquet Gavà. Ha estat una mort molt sentida per tot el club. Les morts sobtades et distorsionen la realitat, fins que no s’assumeix una pèrdua com aquestes. Davant d’aquesta situació a tothom se l’obren interrogants, dubtes personals, enfront el que en realitat es important durant la nostre existència.

Quan veus un accident de trànsit, tothom treu el peu de l’accelerador durant uns quilometres, en aquest espai de temps, les preguntes que et fas son vinculades a si aquest estat emocional t’afectes a tu, com et sentiries, que passaria al teu entorn més immediat... després la majoria, portats per la inèrcia vital i ràpida que ens imposen les circumstàncies, torna a posar el peu a l’accelerador.

No reflexionem prou sobre que els moments que vivim no son eterns, ben el contrari, son efímers. La meva mare quan va morir el meu germà amb 33 anys, em va dir una frase que sempre l’he guardat dins meu: Quan ella plorava, deia “no ploro per ell (en Jordi), ploro per mi, per que no se com podré resistir tan dolor” ...i tenia raó, el dolor, aquest dolor que surt de dins, del fons, es tan insuportable que plores per que no saps com alliberar-te d’aquest sentiment, que es barreja amb els moments viscuts amb la persona que ja no hi es.

La Maria José, La mare de l’Enric, malauradament ja no hi es entre nosaltres. No podrà fer d’Esposa, de mare...No hi podem fer res davant d’aquesta realitat, però si en canvi cap els seus fills o el seu espòs Com entrenador del sènior tan sols conec l’Enric, el fill gran per que un dia a la setmana es queda entrenar amb l’equip que dirigeixo . No em cal conèixer detalls, per saber quin es el sentiment que te ara mateix. I tinc, tenim l’obligació tots el que el que l’envoltem, d’ajudar-lo en aquest procés de dol a que s’enfronta, sense caure en les paraules fàcils i retòriques de compassió. Ho sento Enric, aquest procés, aquest temps de dol , l’hauràs de passar. Es un camí llarg i difícil, però necessari per poder construir el teu present i el teu futur mes immediat.

De mentre i sense perdre la perspectiva vital, preguntem-nos com interactuem amb els altres, com ens relacionem amb el nostre entorn mes immediat, i si de veritat tot es tan important com ens sembla.

No vull perdre l’oportunitat de dir-vos a tots els entrenadors i jugadors que en la frase del meu blog “el bàsquet es el mes important de les coses menys importants”, avui te mes sentit que mai.

No pitgeu l’accelerador del temps, sense gaudir-lo. Ell ja corre per nosaltres, i mai el podrem recuperar.

Descansa en pau Maria José

ENTRENAR...FINS QUAN

Fa pocs dies, un entrenador que havia entrenat al UE Mataró i que ara està al Premia, en Xavier Martín, em comentava i es preguntava, el perquè un entrenador que porta molts anys com ell entrenant, que te obligacions familiars, laborals, etc...segueix entrenant i dedicant part del seu temps lliure a fer d’entrenador.

Em va semblar una reflexió interessant, per que els entrenadors que portem molts anys entrenant, no ens fem prou aquesta pregunta,. Potser entrenem per inèrcia, per que fa molts anys que ho fem, però bàsicament ho fem per que hi estem “enganxats” al món del bàsquet i per que tenim por....por de la resposta.

Quan algun amic meu deixa d’entrenar, sempre li pregunto si es troba bé, si troba a faltar entrenar, la seva rutina setmanal, la competició del cap de setmana...Molts d’ells, la gran majoria, em diuen que experimenten una descompressió, un malestar o manca d’hàbit al inici, però que després, amb el temps, creuen que han encertat amb la decisió, per que noten menys estrès, , mes relaxament personal, però sobretot per que tornen a tenir “temps”. Un d’ells em deia: “he comprat temps per fer mes coses per mi, i per la meva família, per que quan entrenes, dediques temps, però no a tu ni al teu entorn més pròxim, sinó a l’equip, als jugadors, al club” Algú em dirà que per això hi tenim una compensació econòmica, i la meva resposta es la següent: Fem una operació matemàtica...dividiu tots els ingressos anuals que et dona el fet d’entrenar, entre les hores que hi dediques, no només als entrenaments, sinó en el temps que t’ocupa tan visiblement com invisiblement. (preparació d’entrenaments, entrenaments, partits, scouting, situacions personals dels jugadors, reunions directiva, etc...).La resposta us deixarà parats. No us semblarà real i repetireu l’operació un parell de vegades pensant que us heu equivocat.

Però malgrat això seguim entrenant, per que tenim por de no saber “viure” sense això, malgrat ja sabem que si creuem la línia, guanyarem aquests temps que tan enyorem nosaltres...però en canvi no sabem com respondrà la nostre ment davant aquest canvi dràstic vital.

Que serà dels nostres caps de setmana sempre ocupats, que serà dels nostres dia a dia d’entrenaments, anant a entrenar a altes hores de la nit, que serà no poder sopar amb la família per que et coincideix amb els entrenaments, que serà d’aquells post partit on el teu equip ha perdut i per tu es la fi del món i et flagel·les fins el proper entrenament, que serà de les vacances d’estiu preparant l’equip i escorçant els dies per tal de fer la pre-temporada...que serà de les mirades de la gent del teu entorn que et miren des de fora i es pensen que ets un malalt d’aquest esport ( que ho som, que ho som), preocupat i ocupat tantes hores pel bàsquet...i així podríem anar afegint a la nostre llista de prioritats.

 

Amics entrenadors, serà tot igual, uns entrenadors s’incorporaran a entrenar i d’altres ho anirem deixant. Tan sols la satisfacció dels records i dels moments viscuts serà el que ens emportarem deixant d’entrenar i la satisfacció d’haver fet allò que mes ens agrada. De fet res no canvia. Però reconec que deixar d’olorar la màgia d’un vestidor, una canxa de bàsquet, les sensacions d’un entrenament, d’un partit...son coses intangibles per alguns, però importants per nosaltres.

Però encara us diré mes, hi ha una cosa per damunt d’aquestes sensacions, i es veure com un jugador o jugadora que ha estat en el teu equip, dignifica aquest esport amb la seva posada en escena, i alguns i algunes perpetuen aquest esport, fent el mateix que fem nosaltres: entrenar, ensenyar, educar en valors mitjançant l’esport...hi ha alguna cosa mes plaent que això???

LES JUSTIFICACIONS DEL RESULTAT

Les victòries no haurien de justificar res.

Aquest dissabte vàrem guanyar d’un punt a un conjunt potent, amb bons jugadors i ben entrenat, i dic ben entrenat, per que un entrenador que es capaç de jugar amb conceptes de joc, ja demostra quin tipus de bàsquet vol invertir en la seva metodologia de treball, i l’entrenador del Valls, va se valent apostant per aquests tipus de moviments

Però dit això voldria fer una reflexió a tots els que entrenem equips i treballem cada dia en la millora dels nostres equips.

 

Guanyar d’un, no hauria de fer-nos dir, un discurs diferent a perdre d’1. Si en l’última possessió de pilota que va tenir el Valls per guanyar el partit, hagués fet la cistella, haguéssim perdut i la decepció hagués estat evident i a més lògica. Però el discurs que ha de fer l’entrenador, ha de ser el mateix que si has guanyat. Les errades i encerts han estat els mateixos durant 39 minuts i 35 segons (que es el que quedava quan guanyàvem d’1 punt), no pots valorar un partit per l’última possessió de pilota. El que ha de fer un entrenador guany o perdi , es treballar les errades que han portat a la situació fins els últims segons. Es natural que el treball d’aquestes errades, se introdueixen millor amb la victòria com presentació, però l’entrenador no ha de fer el mateix procés reduccionista que fan aficionats o inclòs els mateixos jugadors.

 

Aquí hi ha una bona part de l’èxit que puguis aconseguir amb un grup de treball, i es fer creure que malgrat es perdi o es guany, la línia de treball ha de ser la mateixa, malgrat es evident, que has de treballar amb les emocions tant de la pèrdua com del guany.

 

També l’entrenador ha de saber treballar sobre les emocions de la victòria, per que aquestes porten a errors a l’entorn del jugador i al propi jugador, quan es creu que la victòria justifica un treball, es al revés, el treball ha d’estar per sobre de la derrota i...la victòria.

L'ADAPTACIÓ DELS ENTRENADORS

Com he dit en anteriors articles , els entrenadors em d’estar amb formació i adaptació constants.

No podem entendre un treball cap els jugadors sense una formació que ens permeti donar el millor de nosaltres mateixos i exportar-ho al nostre grup de treball, als nostres jugadors.

Aquest any, que estic entrenant al Club Bàsquet Gavà, suposa un repte per mi per varis motius. Però el motiu en que tinc posades mes expectatives, es si seré capaç d’aconseguir una bona dinàmica de treball, de progressió constant dels jugadors, i sobretot que entenguin la meva filosofia de treball, mentre m’adapto a una categoria que feia molts anys que no entrenava.

He de dir, que de moment, no estic aconseguint una adaptació a aquesta categoria. Com es pot saber això??? Doncs es fàcil.

Quan tu estàs en una categoria i estàs adaptada a ella, domines quins tipus d’equips hi ha, quina tipologia de jugadors tenen aquests equips, en funció d’aquesta comparativa, pots intuir com es mourà el teu vaixell en aquest mar concret. Coneixes també els àrbitres i com es desenvolupen en els partits. Tots aquests aspectes, ajuden a complementar el teu tipus de treball. I el mes important, tens la sensació que domines “l’espai”

Malgrat estem fent vídeos dels partits, em costa reconèixer jugadors, i per tant la preparació es més complexa. Em costa saber com juga un equip o un altre, i malgrat això es tasca meva, l’adaptació es mes lenta del que pensava.

Tinc la sort que el grup de jugadors que tinc a Gavà, em permeten realitzar bones sessions de treball i millorar cada dia. Si els resultats no acompanyen no serà culpa d’ells, sinó meva, per no saber adaptar la categoria on estic ara, a les pautes de treball que s’han de dur a terme i específicament al tipus d’exercicis de millora.

Per tant, els entrenadors davant d’aquestes situacions, em de ser molt autocrítics amb la nostre evolució, i sobretot observar als jugadors i escoltar-los, per tal de que ens donin referències, que ens puguin ajudar a realitzar la nostra preparació.

Es clar que per això has de tenir uns responsables de club, que tinguin la mateixa visió que tu, com es el meu cas en el club que represento.. Així doncs, jo només m’he de preocupar d’adaptar-me el mes ràpid possible, entrenar sobre els criteris que estableixo, sense preocupar-me d’aspectes externs, per que d’aquests tinc la confiança plena que es portaran a terme amb els paràmetres que vàrem acordar.

Es això el que han de buscar els entrenadors quan entren en un club, per que el dia a dia ha de cansar però no desgastar.

Sort a tots

VÍDEO REALITZAT PER EN JOAN VENTURA EN AGRAÏMENT A LA TEMPORADA 09/10 REALITZADA PER L'EQUIP EBA DE L'UE MATARO

Gràcies per aquestes imatges.

http://www.youtube.com/watch?v=tmLwVIUqCZI&feature=fvst

EL PLAER DE FORMAR UN GRUP

Els entrenadors tenim l’obligació de situar-nos ràpidament en un altre pla en funció de les circumstàncies. Mai saps on entrenaràs, ni quin grup de treball tindràs, i a més hi ha moltes variables difícils de controlar.

Canviem de ciutat, de club, de categoria i transportem els nostres arguments de bàsquet, dissenyem noves planificacions i intentem que els clubs que representem, casin les expectatives amb els resultats.

Normalment els divorcis entre entrenador i club venen bàsicament per que aquesta equació no es dona, malgrat n’hi ha moltes d’altres intangibles per un nombrós públic i que es donen durant la temporada.. Son aquestes variables que em de assumir si ens agrada ser entrenadors.

Entre aquest moment idíl·lic i l’altre moment dolorós, hi ha un camí que els entrenadors no hauríem d’oblidar i que hauríem de recordar malgrat totes les circumstàncies. Es el plaer de formar un grup de treball. No hi ha res mes satisfactori, ni els propis resultats, que el de agafar un grup de jugadors i modelar aquest grup, fent-lo teu i intentar que el teu segell identitari, aquest que tu t’has anat formant durant tots els teus anys com experiència, es visualitzi en aquests jugadors, alhora que paral·lelament, intentes aconseguir els resultats que el club t’exigeix.

Els entrenadors hauríem de ser conscients del privilegi que tenim entre les mans, així com de la responsabilitat que significa aquest plaer. Dotze jugadors son la teva matèria prima, la canxa , les pilotes i d’altres... els teus recursos tangibles. Posar a la disposició dels teus jugadors tot el teu saber, la teva experiència, i treballar per formar un grup humà i de treball que sigui competitiu, es quelcom mes que un privilegi, es per nosaltres una necessitat vital, i això malgrat entrenis minis, cadets, júniors o sèniors i les seves diferents categories, no ens ho podrà treure mai ningú.

Gaudiu d’aquest plaer, el divorci mai es lluny, tan sols queda caminar fins que la cruïlla ens obligui a canviar de direcció i ens demostri que mirant enrera, un s’ha de sentir satisfet d’haver donat tot pels jugadors que has format i per l’esport a qui has representat.

Molta sort a tots.