EL BÀSQUET ÉS EL MÉS IMPORTANT DE LES COSES POC IMPORTANTS (Joan González)

EL BALONCESTO ES LO MAS IMPORTANTE DE LAS COSAS POCO IMPORTANTES ( Joan González)







2011/06/20

EL VALOR AFEGIT DEL RIPOLLET 2005





Fa uns dies vam celebrar, que feia cinc anys, un grup de jugadors, tècnics, directius,...l’equip sènior del Club Bàsquet Ripollet havíem pujat a COPA Catalunya.
No es molt usual que aquest mateix grups de jugadors, amb algunes absències justificades, es vegin, després de cinc anys, per sopar junts i de mentre veure el partit que ens va portar a la victòria, comentant les anècdotes del partit, i de la final en si.

Quan estàvem veient el partit vaig veure rostres emocionats. A la memòria ens van venir tots els moments que vam tenir durant la temporada, i certament aquest grup va haver de superar la mort sobtada del pare d’en Raül Castillo, i només amb vint dies de diferència, la mort del pare del Sergi Ruiz, també sobtada. Totes dues en el mes de gener, un mes especialment complicat esportivament per qualsevol equip, i més encara amb unes circumstàncies com aquestes. Més endavant vindria la malaltia del nostre jugador Toni Garzón, que finalment ens va puguer ajudar en la fase final del campionat, demostrant  un compromís amb el grup exemplar.
Malgrat això vam ser capaços de guanyar una semifinal amb l’ADEPAF (grans jugadors) i una final amb el Sant Andreu de Natzaret, que va anar per davant del marcador pràcticament durant to el partit.

Però en el sopar que vam fer l’altre dia, em vaig adonar que el partit era una anècdota en l’àpat que compartíem. El que realment ens importava érem nosaltres, l’equip que vam aconseguir formar, el grup que vàrem ser capaços de fer front a tantes circumstàncies negatives personals. En Raúl com capità va saber portar molt be el vestidor i en David Lloreda va ser l’ànima d’aquest equip, anant mes enllà de les seves funcions i exercint un paper clau en l’aglutinament dels sentiments i dirigint-los adientment . Crec que mai tornaré a tenir un jugador com aquest, una persona com aquestes. Ni en Carles Tatché, ni jo mateix, vàrem tenir que fer quasi be res per portar la nau endavant. Teníem dos mariners avantatjats, que sabien quan havien de donar un cop de timó. Però això no hagués estat possible sense el descaro del Marc Camins, la direcció de l’Alberto Ferrer (quina temporada aquest fantàstic base), el treball, gran treball del Sergí Ruiz dins i fora del camp, la capacitat d’anotar del Garzón, els rebots d’en Raül, la seriositat del Juanca o els triples d’en Cobos" puño en alto celebrando sus puntos". I després a més el treball de grup d’en Joan Torres , el meu estimat Joan Torres,un delegat com el Villegas pesat com ell sol però eficient en la seva tasca, i un incansable Tatxé (Sir Williams per tots nosaltres)en el seu treball i compromís diari.

Aquest valor afegit no es pot entrenar, els valors s’adquireixen i es tenen o no es tenen, i jo vaig tenir la sort d’entrenar a jugadors i a un staf tècnic que van entendre el bàsquet, no tan sols com un esport, sinó com una forma de viure més enllà de les cistelles, i de la canxa de joc. Es difícil explicar amb paraules tots els sentiments que es barregen entorn el nostre grup i encara que ho volguéssim tornar a repetir-ho, no ho aconseguiríem, els sentiments no tornen mai mes, es viuen un cop i has de saber administrar l’eufòria que et desencadena el seu record, per tal de no idealitzar-ho.
Però permeteu-me que ni tan sols per una vegada, pugui expressar els meus sentiments d’una època que ha marcat la vida de tots nosaltres. Els campions de COPA 2005.

Vull enviar un agraïment al president de l’entitat a l’any 2005 Sr. Jaume Mogues, per la tasca realitzada i ser el promotor d’aquell projecte de tres anys, que vam tenir la sort de coincidir la victòria amb el 75 aniversari de l’entitat esportiva CB Ripollet.