BLOC DE JOANCOACH

50 AÑOS Y 30 ENTRENANDO....EN RECUERDO DE LOS DEMAS

2012-01-24T12:42:00.000+01:00

Pues si...mi calendario vital dice que he hecho 50 años y el calendario de baloncesto dice que casi 30 de entrenador y 12 de jugador. Así es que solo he estado los ocho primeros años de mi vida sin dedicarme al baloncesto.

Estos días, donde me he dado cuenta de que tengo mucha gente a mi alrededor, que sabe de mi, otros que me aprecian, algunos que me quieren, algunos otros que también se preocupan por mi y una familia que me soporta. He echado la vista atrás, algo que nunca debes hacer, y me he preguntado...12 años como jugador, 30 como entrenador , es decir 42 años metido en esto....Cómo (y perdonar la expresión) cojones sigo en esta batalla perdida.

De estos años recuerdo como aprendí de Angel Martín Benito, (ex entrenador del PULEVA de Granada, Huelva, RCD Espanyol, y donde fui segundo de él en Montcada . Quizás el entrenador que he conocido con mas conocimientos y recursos tácticos. Despues pasé yo a dirigir el CB Montcada, con Luismi (ahora representante de jugadores y entrenadores) esperando con chocolate caliente y churros cuando llegabámos a las 4 de la mañana de un viaje largo.

Recuerdo mis enfrentamiento en EBA con entrenadores como Joaquin Arnal en Monzón, (un señor en los banquillos) y del que recuerdo que después de jugar en Moncada nos íbamos a cenar juntos a Moncho’s en el puerto de Barcelona. o mas tarde Sito Alonso, grandísimo entrenador, bisceral, y triunfador. Los enfrentamientos con Mollet, con Agustí Forner, que carácter ganador tenia este entrenador!. Estos enfrentamientos hacían historia, con un gran base y un gran entrenador después como fue Xema Solsona

Rafael Layola, (el zorro plateado) El mejor director de grupo que he conocido, dirigiendo durante muchos años a un CB.Valls espléndido, en una pista “caliente” de estas que gusta jugar, y del que recuerdo compartir una pretemporada con él, siendo yo entrenador del CB Montcada...Increíble!!

Arturo ( que gran técnico de formación) dirigiendo al CB Cornellá filial del Barça, y que cuando jugabas contra ellos tenia jugadores que han marcado diferencias en ACB. Tenian cara de niños y jugaban como hombres. L’UE Mataró, con Quique Spa, otro grande de los banquillos, en un campo que siempre hacia olor a Baloncesto y con un parquet de los de antes. Randy Knowles en la Penya, un filosofo que enseñaba “otras cosas” que entonces algunos creían que no eran importantes. Raul Bonet en Tarragona, con grandísimos jugadores Como Tombas o Marcé, o Capdevila llevando el EBA de Girona. Y trabajando para el baloncesto Gironí. Quino salvo en Cantabria, y muchos otros a los que pido disculpas por no nombrales en este escrito.

No me atrevo a decir si estas épocas fueron mejores, pero si que tenían algo que no podemos presumir ahora. Los entrenadores éramos amigos, nos respetábamos.

Quizás ahora hay otras costumbres, y nos hemos “futbolarizado”, Pero tendríamos que detenernos y pensar que detrás de una pizarra se esconden un montón de cosas, y todas ellas importantes, mas de las que traspasan una línea hacia el partido.

Puedes provocar una destitución y entrenar tu. Puedes entrenar “mas barato” que el otro. Puedes criticar a un “colega” tuyo y sacar beneficio... Pero no entrenaras igual. Tu “pizarra” no será la misma, quizás los dibujos si, porque son universales...pero no todo el bagaje, el esfuerzo, la dedicación, los sacrificios y los valores que muchos entrenadores nos han trasmitido..

A mis 50 años, en recuerdo de todos ellos...muchas gracias

LOS ENTRENADORES, LOS CONTRATOS Y...

2012-01-10T13:48:00.001+01:00

En estos días de fiesta, he tenido la oportunidad de hablar con entrenadores de ligas FEB (EBA, LEB etc...). Muchos de ellos están preocupados porque creen que no se van a cumplir sus “contratos”. Ya llevan retrasos en el mes de diciembre y eso casi siempre quiere decir, que no acabaras cobrando, al final de temporada, lo que tenias estipulado.

Los que viven de este sueldo, tienen que entrenar con la presión de los resultados y a la vez de poder seguir viviendo o malviviendo en muchos casos.

Cada vez hay menos dinero y el dinero que se promete no es el que se acaba obteniendo. Dicho esto hay que hacer una reflexión sobre los sueldos de la mayoría d entrenadores. Son bajos, cobran tarde y el miedo que algunos tienen a perder su sitio de trabajo, les lleva a entrenar de forma distinta. “Y lo que es peor, siempre hay un entrenador que lo hará por la mitad de lo que tu cobras, el cómo, no se sabe, pero lo hará”. Esta es la frase de un entrenador de LEB, que encima argumenta: “Los jugadores saben de este miedo a perder el sitio de trabajo, porque también lo sufren, solo que ellos tienen más opciones de colocarse en un equipo por razones obvias, mientras tu como entrenador las opciones se te agotan, no hay tantos equipos. Los jugadores también buscan sus posiciones y opciones por mantener su sitio laboral y es aquí donde el grupo y el equipo, se vuelve peligroso antes las dinámicas que puedan desarrollarse a lo largo de la temporada”

Inmediatamente me comentaba que esto va a ir a mas, y va a repercutir en categorías donde hasta ahora trabajamos los entrenadores que compaginamos nuestro trabajo con lo que mas nos gusta, que es el baloncesto. Entrenar para nosotros es una necesidad vital y no tanto económica. Cualquier entrenador puede dividir la remuneración económica por las horas que invierte y el tiempo que dedica y saldrá una cantidad que sorprende...sorprende que lo hagamos por este precio, pero es que a nosotros nos mueve la vena que llevamos dentro, con glóbulos en forma de balón. Nuestra cabeza parece una pizarra andante, por que destinamos un elevado número de horas en imaginar situaciones tácticas, y nuestro corazón sigue aumentando el ritmo cardiaco, cada vez que desde la mesa, nos indican que faltan tres minutos para empezar un partido. Los fines de semana nos desgastamos tanto, que los lunes en el trabajo nos dicen que hemos tenido un fin de semana ajetreado con una sonrisa, y nosotros les respondemos con sonrisa o no... en función del resultado y de nada mas!!!.. Esta es nuestra vida y así la hemos escogido.

Pero para lo que no estamos preparados, es para la patada en el trasero.. No me gustaría que este miedo del que antes hablábamos llegase a nuestras categorías. Aquí aun entrenamos por placer, por vicio, por obsesión, por diversión, por vivir en definitiva. Espero que no llegue ningún compañero y se presente en cualquier club diciendo: “yo se lo hago por la mitad y le subo al equipo de categoría”. Si eso pasa estamos muertos. Ya no entrenaremos libres. El miedo se pondrá a nuestro lado y no podremos girar ni a derecha ni a izquierda, iremos hacia delante embistiendo todo lo que se presente, hasta caer por el precipicio, por que otro nos empuja y así sucesivamente.

Entrenador si amas el baloncesto no generes miedo a un compañero tuyo. Como está escrito en "el metro": No empujes, deja salir antes de entrar.

I TROBADA DE VALORS EN L'ESPORT. "De la competició a la cooperació"

2011-12-21T13:35:00.000+01:00

BON NADAL 2011

2011-12-19T13:53:00.003+01:00

Aprendí que quien no te busca no te extraña y quien no te extraña no te quiere... que el destino determina quien entra en tu vida pero tú decides quien se queda... que la verdad duele una sola vez y la mentira cada vez que nos acordamos. Hay tres cosas en la vida que se van y no regresan jamás: las palabras, el tiempo y las oportunidades, por eso valora a quien te valora y no trates como prioridad a quien te trata como una opción........... si la vida te da limones.... compra TEKILA!!!!!!
El baloncesto puede salir de tu vida...tus amigos no.

PADRES CON LIBRETA

2011-11-14T13:35:00.001+01:00

Hace poco algunos entrenadores de categorías inferiores (pre-minis/minis/pre infantiles...), me comentaban que cada vez mas notaban, como los padres desautorizaban a los entrenadores de sus hijos , con actitudes impropias, como la de ir durante los partidos a los banquillos a “hablar” con los niños y a “orientarles”, dar instrucciones en voz alta durante los partidos, e incluso si estos ganan de mucho, proponen a los entrenadores haber que se puede hacer para cambiarlos de grupo a fin de que aumente la competitividad.

Hemos de constatar, que muchos de estos entrenadores empiezan ahora a desarrollar su puesta en escena como educadores/entrenadores, y que quizás les cuesta por la juventud y la inexperiencia (que no inaptitud) hacer frente a estas situaciones.

Así que efectivamente, tal como ellos me habían dicho, me deje pasar por dos partidos para ver que tal eran estas situaciones. La verdad és que la realidad superaba, desgraciadamente, lo comentado por los entrenadores.

Pude ver padres yendo al banquillo y este mismo padre al volver les contaba a los demás la importancia de que “hiciesen las jugadas, que él les había dicho antes del partido” . La sorpresa fue mayor cuando la mayoría de estos padres afirmaban que hacia bien en ir a decirle eso a su hijo, porque este entrenador no hacia jugadas.

Al lado de él, estaba la madre del niño, que apuntaba en la libreta las partes que jugaba cada niño, los puntos, los rebotes...etc, y osaba decir a los demás padres lo mal o bien que estaban sus hijos en función de los números que reflejaba esta libreta.

Más que una reflexión se impone una actuación del coordinador correspondiente (que entre otras cosas, para esto están), para que hable con los padres y pueda hacer ver:

1. la importancia del juego en si mismo. La diversión ha de estar por encima de cualquier resultado.

2. los valores de solidaridad y compañerismo,

3. La aceptación de la frustración por la derrota, y gestionar la victoria...

4. Minimizar las actuaciones individuales enseñando el grupo es lo importante.

5. El respeto por el entrenador (en todas sus facetas)

6. Que hay que aceptar la diferencia (algunos padres no quieren que jueguen algunos niños “por que el equipo baja mucho de nivel”)

Sabemos que se han escrito muchos artículos en referencia a las actitudes de los padres en edades tempranas de los jugadores. Pero ahora se impone, no ya una reflexión, sino una actuación decisoria, sin complejos, y efectiva por parte de las entidades deportivas.

Hay que apostar ya por una educación global e integral del deporte en las categorías inferiores. Y esto pasa por la aceptación por escrito por parte de los padres, (cuando inscriben a sus hijos en alguna entidad deportiva) de que hay que cumplir unas premisas.

Hay que enseñar que la canasta y el balón son herramientas del juego, pero que la caja, donde esta el banquillo, el vestuario, los niños...son lo mas importante del deporte, para gestionar bien estas herramientas.

Mientras algunos entrenadores, coordinadores y padres vean que el balón y la canasta son mas importantes que la gestión educacional de “los momentos” , que viven estos chicos , la involución educacional esta asegurada. Después no nos quejemos de lo que vemos en las gradas, por que aquí si que nosotros somos responsables y podemos actuar....sin excusas!!!

EL PESO DE LA DERROTA, EN LOS ENTRENADORES

2011-10-18T17:39:00.001+02:00

Perder...desgasta. Esto lo sabemos todos los entrenadores. Rafa Layola, decía que cada perdida trae consigo una disminución de autoridad del entrenador frente al club.

Es cierto, la derrota trae consigo los fantasmas de todo tipo. Los que se ven y los que no. Cuando en la mochila del entrenador pesan las derrotas andar se hace duro, y además si algunos les ponen en una cuesta arriba.

En mi carrera como entrenador he tenido bastante suerte con las mochilas, en la mayoría de veces han ido ligeras. Esta temporada como en la pasada he empezado mal, perdiendo partidos seguidos por motivos que ahora no vienen al caso, pero que al fin y al cabo han sido derrotas.

Cuando vienen épocas de “cargar mochila”, es un buen momento para analizar tu entorno mas inmediato y el que no lo es tanto. Para saber a izquierda y derecha de frente y hacia atrás que es lo que tienes. No os preocupéis...por que en estos momentos la lectura es bastante fácil, aunque hay que saber bien como hacerlo.

Leer que cuando mas derrotas cargues en tu mochila será proporcional a la cantidad de tonterías que tendrás que oír (no escuchar), a gente que hacia tiempo que no veías, pero que aparecen en la derrota, supuestamente para animarte, ante esta situación.

El corporativismo en nuestra “profesión” no existe. Puedes tener mas o menos afinidad con un grupo de entrenadores sanos, que desean lo mejor al compañero, pero también es cierto que hay personajes que todos conocemos, que casualmente solo te los encuentras cuando mas cargada va la mochila. No hay problema, aquí la lectura es fácil. La difícil es cuando personas que has tenido vinculadas a ti (algún ex jugador por ejemplo, etc, contamina o intenta manipular a tu vestuario) Entiendo que a los entrenadores jóvenes esto les pueda afectar más o menos, y que es difícil gestionar esta situación, pero una cosa que hay que tener en cuenta y que dijo el Sr. Valdano (es directivo del Real Madrid): “no conozco a ningún entrenador que en un momento u otro no haya perdido partidos o las cosas no le vayan bien”.

Esta frase esta llena de significado, por que viene a decir, que ningún entrenador es inherente a la derrota, al fracaso en si. Nada es para siempre, ni en lo bueno ni en lo malo. Por tanto todo es circunstancial. Ese ex jugador que se ríe de un entrenador y que a lo mejor se dedica a entrenar también experimentará esta sensación tan desagradable de tener que llevar una mochila cargada de algunas derrotas. Este entrenador que te da lecciones o que al oído de un directivo, le susurra eso de que: “este equipo necesita un cambio” (refiriendose a que el cambio ha de ser llevado por él), también experimentara este proceso, por que como dijo Valdano, todo lo que sube ...baja.

La derrota y la victoria forman parte de cualquier deporte. El fracaso o el éxito no, por que estas dos palabras van muy en función de cómo tu vivas una situación. Preguntaros que es el éxito? Que es el fracaso?. La respuesta no será fácil

Los entrenadores hemos de convivir con la derrota (aunque cueste mucho y sea muy duro) y la victoria (aunque a algunos les llene el ego) gestionando con equilibrio estas dos partes de nuestro deporte.

Lo único que cuenta es ser honesto con uno mismo, con tu equipo de trabajo y con tus jugadores.

Si a alguien le pesa mucho la mochila, como me ha pasado a mi estas semanas, os aconsejo que hagáis lo que he hecho yo: he dejado la mochila en el suelo, me he sentado en el camino, y he mirado que encontraba dentro....Os sorprenderéis de la cantidad de cosas que uno ve en el interior. Lo bien que te quedas cuando te la vuelves a poner... Pesa lo mismo, pero se lleva mejor, por que cuando te miras las cosas con distancia te das cuenta que nada es para siempre

BUSCANDO LA FELICIDAD EN EL BALONCESTO

2011-08-31T11:28:00.001+02:00

Mientras entrenas, buceas por la pista buscando síntomas de felicidad como el que lo hace cuando busca coral.

Cada vez es mas difícil encontrar coral y no solo por que este prohibido, por que casi no existe. Las aguas son cada vez mas sucias, y es complicado tener momentos de euforia cuando navegando por las profundidades divisas, eso tan preciado que llevas tiempo buscando.

A los entrenadores, o a mi, no quiero generalizar, cada vez hacemos mas búsqueda de la felicidad con mínimos resultados. Tan solo la pasión por nuestro deporte, hace que veamos coral donde a lo mejor hay una hierba que se le parece.

Hemos de sumergirnos, muchas veces a pulmón, para aguatar la presión de los directivos, o su mala gestión, no intencionada por supuesto. Si te ahogas en esta inmersión será un problema tuyo, por que nadie, absolutamente nadie, te va a llevar una bombona de oxigeno para que puedas respirar. Al principio todo es “muy guay”, pero el día a día se hace duro y acabas por abandonar, buscando en un rincón, donde te puedes hacer daño, y tampoco estas seguro que de allí saldrá un premio importante.

Así pues diriges todos tus esfuerzos a la pista de 29m x 15m. Allí tampoco encuentras con algo que soñabas. Con la disciplina, con la pasión, con la implicación, con la responsabilidad y con los valores que ti te han enseñado.

Así que sales del agua por que el tiempo ha terminado, coges el coche y vas pensando que haces en este mundo del deporte, donde todas tus referencias parecen haberse modificado. Antes buceaba y no solo encontraba coral, el agua era fresca, el color del mar un azul intenso, y la brisa cuando asomabas la cabeza, limpiaba todo tu espíritu. Ahora no. La pregunta es si hemos de cambiar nosotros, si hemos de ser capaces de asimilar que esto ya no es como hace unos años y que ahora toca recoger las latas de cerveza que la gente deja cuando sale a navegar.

Los entrenadores no deberíamos ser los basureros de la falta de todos estos valores, o si, pero que nos lo digan antes.

Yo no quiero que los entrenadores tengan dificultades para montar una cena con su grupo y hablar de sus inquietudes, más alla de un balón.

Yo no quiero que los entrenadores no sean escuchados cuando comparten su saber y alguien les dice que no hay nada que aprender.

Yo no quiero que los entrenadores lleven el equipo en su cabeza a todas horas y que su grupo solo tenga en su cabeza el entrenamiento de dos horas.

Yo no quiero que los entrenadores se emocionen cuando ven a su equipo defender, implicarse y crecer, y los jugadores solo crezcan cuando hagan acciones de encestar.

Yo no quiero que el entrenador sea el motor de un tren, donde los jugadores no son capaces de apretar la manilla de emergencia y prefieren estrellarse por que el entrenador va el primero.

Quiero seguir emocionándome y encontrando la felicidad oliendo las canchas de baloncesto, respirando el poder de un vestuario cambiándose para competir, mirando a los ojos de mis jugadores y ver en ellos la pasión que transmite este magnífico deporte, y saludando a mi colega, con la sinceridad mas absoluta, antes de un partido que ya no se volverá a repetir pero que quedara grabado en nuestra memoria.

Se que llego a mi fin, y no por falta sentimientos, sino por no saber transmitir toda esta felicidad que durante años he cosechado de grandes grupos de jugadores y de personas.

Ahí queda mi reflexión mas sincera.

BUSCANDO “LOS ESPACIOS”

2011-08-24T08:56:00.000+02:00

Pretemporada: Nosotros, los entrenadores, buscamos los espacios de juego y los jugadores buscan su espacio para jugar minutos.

Este seria el resumen de los primeros días de la pretemporada. Son para los técnicos, días de mucha intensidad de papel, de programación, de cuadrar el tiempo con la base que quieres proponer, de iniciar cargas tácticas, de que los jugadores se conozcan y de intentar que el “taiming” sea cada vez mejor entre los movimientos que buscamos, para que nuestros equipos sean competitivos.

Para los jugadores hay un componente físico esencial, que unos necesitan mas que otros, unas limitaciones técnico-tácticas, que unos tienes mas que otros, y en resumen es un momento donde ellos buscan ese espacio para ser jugadores “de minutos”.

Hemos de encontrar pues, el equilibrio entre sus expectativas y las nuestras. Los dos buscamos espacios si, pero diferentes. Los entrenadores pensamos en ubicar a los jugadores en nuestros movimientos, para buscar el máximo rendimiento global del equipo y los jugadores estos días mas que nunca, buscan agradar aportando acciones individuales, que influyan en nuestras decisiones.

Ellos no saben, que precisamente los entrenadores valoramos la capacidad que sólo tienen algunos jugadores, de saber en que momento realizar acciones individuales o no. Cual es el momento de mostrar una acción individual o cuando es el momento de hacer una buena lectura del concepto de juego y realizar una acción diferente. Solo estos jugadores “solidarios” que casi pasan desapercibidos para muchos, son los verdaderamente necesarios. Los anotadores, ya sabemos que anotaran con un sistema o con otro. Los reboteadores siempre lo serán, los grandes pasadores siempre aparecen, y los que “matan” el aro serán siempre recompensados con sonidos propios de los pájaros mas diversos. Todo esto es tangible, pero yo quiero reflejar al jugador intangible....Explicas un sistema y es capaz de ver con velocidad que se derivará de estos movimientos y como el puede ayudar en las situaciones que se den. Hablas y notas que procesa rápido el mensaje y su ejecución es tan rápida como eficaz. Juega y hace tres acciones para que su grupo funcione mejor sin haber hecho una sola canasta, pero situándose en el campo y buscando el espacio como lo hacemos nosotros en la pizarra. Es ese jugador que al final del entreno te viene un sabio y te dice: “este chaval no lo hace mal”.

Tenéis pasadores, el estadístico llenara las valoraciones. Tenéis triplistas, fantástico, para abrir defensas y las zonas. Tenéis reboteadores bien para el contraataque y las segundas opciones. Tenéis....a “este chaval que no lo hace mal” (desde fuera)...tenéis un tesoro.

En tiempo de crisis, los tesoros no hay que esconderlos. Hay que darles la posibilidad de generar riqueza a tu equipo, por que solo ellos, son capaces de ver los espacios como nosotros...estos son los buenos. Los demás meten triples, machacan el aro, etc...no lo hacen mal...y lo digo desde dentro, ya me entendéis.

SALVA MALDONADO, L’ENCERT DE “LA PENYA”.

2011-07-05T23:26:00.000+02:00

Fitxar a Salva Maldonado, com entrenador de La Penya, ha estat des de el meu punt de vista un encert.

No era fàcil trobar en aquests moments un entrenador que generés les expectatives necessàries, davant la situació que esta patint econòmicament aquest club.

He coincidit en alguns cursos d’entrenadors com professor, amb el Salva. Seria pretensiós per la meva part dir que sóc amic seu, però conec una mica el seu entorn i a ell mateix per els anys i converses que hem tingut. Si un dia la seva dona, la Neus, us invita a mandonguilles a casa seva, sigueu educats i declineu la invitació, eren molt bones, però sincerament em van sentar molt malament, encara que segurament seria per com conduïa el cotxe en Salva, per aquells camins de Puigcerdà.

No passa així en la seva conducció en els equips que porta. Recentment Canàries i Fuenlabrada, han estat llocs on ha pogut demostrar la seva vàlua com entrenador. Avui TV3 afegia que havia guanyat un 53% dels partits que havia dirigit a l’ACB. No és això el més rellevant per mi. Si un mira enrera, veurà que és un tipus d’entrenador que genera cohesió en els seus grups de treball. Es un entrenador que basa en la simplicitat del seu treball un gran nombre d’arguments tàctics i tècnics que un dia podríem valorar amb mes extensió.

Avui, que sentim parlar tan d’entrenadors, amb un caràcter “molt seu”, com aspecte que dona “pedigri”, amb comportaments histriònics, i amb gestualitats molt visibles que inviten al divisme, ens trobem davant d’una persona i entrenador “normal”, que l’agrada l’esport, la seva família, és amic dels seus amics, i te respecta per els col·legues, siguin de l’ACB com de tercera catalana.

Potser que això no sembli interessant, però en els temps que estem vivint, trobar entrenadors d’élite, que sàpiguen caminar sense trepitjar, parlar sense ofendre i entrenar sense complicitats dives, cada vegada es mes difícil.

Ara que estic apunt de començar un nou curs de direcció de grup i de partit, amb entrenadors que volen la seva titulació com entrenadors de segon nivell, es un bon moment per treure l’exemple del Salva Maldonado, per entendre, que més enllà del bàsquet hi ha quelcom més...Hi ha la normalitat. Aquesta paraula tan castigada, per que hi ha entrenadors que s’entesten en fer d’aquest esport algo complicat, rebuscat, i viure en un núvol d’elitisme, vers la recerca d’entrenadors que sense dir-se maldonavich, poden aportar molt al bàsquet tan en la conducció grupal, com en els aspectes més íntims de la tàctica del bàsquet.

Benvingut a la Penya Salva, de ben segur els seguidors d’aquest club gaudiran d’un equip que tindrà els valors que sempre l’han caracteritzat i competitivitat alhora.

EL VALOR AFEGIT DEL RIPOLLET 2005

2011-06-20T10:33:00.001+02:00

Fa uns dies vam celebrar, que feia cinc anys, un grup de jugadors, tècnics, directius,...l’equip sènior del Club Bàsquet Ripollet havíem pujat a COPA Catalunya.

No es molt usual que aquest mateix grups de jugadors, amb algunes absències justificades, es vegin, després de cinc anys, per sopar junts i de mentre veure el partit que ens va portar a la victòria, comentant les anècdotes del partit, i de la final en si.

Quan estàvem veient el partit vaig veure rostres emocionats. A la memòria ens van venir tots els moments que vam tenir durant la temporada, i certament aquest grup va haver de superar la mort sobtada del pare d’en Raül Castillo, i només amb vint dies de diferència, la mort del pare del Sergi Ruiz, també sobtada. Totes dues en el mes de gener, un mes especialment complicat esportivament per qualsevol equip, i més encara amb unes circumstàncies com aquestes. Més endavant vindria la malaltia del nostre jugador Toni Garzón, que finalment ens va puguer ajudar en la fase final del campionat, demostrant un compromís amb el grup exemplar.

Malgrat això vam ser capaços de guanyar una semifinal amb l’ADEPAF (grans jugadors) i una final amb el Sant Andreu de Natzaret, que va anar per davant del marcador pràcticament durant to el partit.

Però en el sopar que vam fer l’altre dia, em vaig adonar que el partit era una anècdota en l’àpat que compartíem. El que realment ens importava érem nosaltres, l’equip que vam aconseguir formar, el grup que vàrem ser capaços de fer front a tantes circumstàncies negatives personals. En Raúl com capità va saber portar molt be el vestidor i en David Lloreda va ser l’ànima d’aquest equip, anant mes enllà de les seves funcions i exercint un paper clau en l’aglutinament dels sentiments i dirigint-los adientment . Crec que mai tornaré a tenir un jugador com aquest, una persona com aquestes. Ni en Carles Tatché, ni jo mateix, vàrem tenir que fer quasi be res per portar la nau endavant. Teníem dos mariners avantatjats, que sabien quan havien de donar un cop de timó. Però això no hagués estat possible sense el descaro del Marc Camins, la direcció de l’Alberto Ferrer (quina temporada aquest fantàstic base), el treball, gran treball del Sergí Ruiz dins i fora del camp, la capacitat d’anotar del Garzón, els rebots d’en Raül, la seriositat del Juanca o els triples d’en Cobos" puño en alto celebrando sus puntos". I després a més el treball de grup d’en Joan Torres , el meu estimat Joan Torres,un delegat com el Villegas pesat com ell sol però eficient en la seva tasca, i un incansable Tatxé (Sir Williams per tots nosaltres)en el seu treball i compromís diari.

Aquest valor afegit no es pot entrenar, els valors s’adquireixen i es tenen o no es tenen, i jo vaig tenir la sort d’entrenar a jugadors i a un staf tècnic que van entendre el bàsquet, no tan sols com un esport, sinó com una forma de viure més enllà de les cistelles, i de la canxa de joc. Es difícil explicar amb paraules tots els sentiments que es barregen entorn el nostre grup i encara que ho volguéssim tornar a repetir-ho, no ho aconseguiríem, els sentiments no tornen mai mes, es viuen un cop i has de saber administrar l’eufòria que et desencadena el seu record, per tal de no idealitzar-ho.

Però permeteu-me que ni tan sols per una vegada, pugui expressar els meus sentiments d’una època que ha marcat la vida de tots nosaltres. Els campions de COPA 2005.

Vull enviar un agraïment al president de l’entitat a l’any 2005 Sr. Jaume Mogues, per la tasca realitzada i ser el promotor d’aquell projecte de tres anys, que vam tenir la sort de coincidir la victòria amb el 75 aniversari de l’entitat esportiva CB Ripollet.

NO HE TROBAT UN TÍTOL A L'ARTICLE

2011-06-09T18:22:00.000+02:00

Es conegut que en aquests mesos jugadors i entrenadors busquen les millors opcions per fer estar en un equip.

Es lícit que qualsevol esportista valori les diverses opcions que pugui tenir i que finalment prengui l’opció mes equilibrada en tots els sentits.

Hi han clubs que busquen jugadors i opten per fer una batuda amplia de jugadors de diferents posicions per tal d’escollir, o com a mínim d’omplir les fitxes que li son necessàries.

Hi ha d’altres clubs (i jo estaria mes en aquesta opció), que no diversifiquen tant i focalitzen mes el jugador que els interessa, si aquest finalment declina l’opció, el club contacte amb un altre jugador fins que troba l’adient. Aquesta opció es mes lenta, però crec que te mes criteri, i potser em sembla més ètica.

Els entrenadors, encara que propers als jugadors, també ens sentim d’alguna manera vinculats a les expectatives del club. Sabut es, que els “càrrecs” intermedis reben la pressió dels dos costats.

1. Hi ha una cosa que m’ha fet reflexionar....Us imagineu que un club truques a un jugador per fitxar-lo i li digués: “mira jugador “x”, ens agradaria fitxar-te, però ens agradaria saber si l’altre jugador “Y”, està disponible. Si aquest jugador no vulgues venir, et fitxaríem a tu.

2. Ara fem-ho al inrevés: Vols fitxar un jugador “x”. I aquest et diu que depèn d’un altre equip, si aquest equip li diu que no o no l’interessen les condicions, fitxarà per tu.

Quina proposta hores d’ara us sembla mes fora del normal??. Estaríeu d’acord amb mi que l’opció 2 es dona quasi sempre?

La meva reflexió es que si els clubs, al final de temporada (que no un tall a mitja temporada) prescindeixen del jugador, aquests moltes vegades ho viuen malament, i a més es comprensible, per que el jugador potser si sentia bé dins el club ,potser tenia vincles emocionals amb d’altres jugadors, etc...però en tot cas sempre es una situació complicada per el club.

Però quan un jugador al finalitzar la temporada ( i alguns abans de que s’acabi) deixen el club per anar a un altre, o fan esperar setmanes per prendre una decisió de renovació, per que n’estan valorant d’altres, com es queda el club? Alguns fins i tot ho comuniquen per móbil o per correu electrònic i no de paraula com seria desitjable.

Vull intentar ser objectiu, però fins ara en les categories en les que havia entrenat, pràcticament no tenies dificultats, més enllà de competir en prestacions de club o de preu amb un altre club. També han ajudat molt els representants, S’ha criticat molt aquesta figura mediadora entre jugador i club, però sincerament ara la trobo a faltar, per que en aquesta época era fàcil connectar amb ells, et deien quina era la situació, les expectatives, les opcions, etc...Estem generalitzan, i evidentment trobariem casos menys agradables.

Ara no veig res d’això. Veig jugadors que davant una oferta dilaten la resposta amb mitges veritats. Et diuen que et trucaran en un parell de dies i potser ha passat una setmana i no son capaços de dir-te res. Fins i tot m’he trobat amb algú de quedar personalment i no presentar-se,. Per cert que aquest fet especialment, diu molt d’aquest jugador. Alguns costen molt de que t’agafin les trucades, d’altres t’utilitzen per un altre club, d'latres et tenen com l'última opció, etc...

Us imagineu que un club, un entrenador, un director tècnic, us digui que us trucarà en un parell de dies i no sigui capaç de trucar? Que us donarà una resposta en breu i tarda tres setmanes en fer aquesta trucada?

Ni els jugadors tenen tota la raó ni la tenen els clubs. Els clubs son lliures de fitxar a qui vulguin, i els jugadors d’anar al club que desitgin, sense valorar el perque ho fan i a més ens toca respectar aquesta decisió. Però cal una mica d’educació esportiva per part de tots. Si un club s’interessa per tu, per el teu perfil de jugador i persona, has de demostrar la deferència en ser honest i no dilatar una resposta quan la tens clara.

Per que aquí si que surt guanyant, el director tècnic espavilat que llença la xarxa i escull els peixos que mes l’agraden, i els altres els tira al mar.

Sóc un romàntic...i seguiré amb la canya de pescar vora la mar, escoltant el seu só i el vent tocant-me la cara, i qui vulgui acompanyar-me en aquest viatge, el faré seure al costat i parlarem de compartir, de l’esforç, del treball, i de divertir-nos junts.....Els individualismes, el no saber estar, la manca de confiança, no entren en aquesta foto.

LAS PROMESAS A LOS JUGADORES DE FORMACIÓN

2011-05-18T13:20:00.004+02:00

Cuando llega final de temporada, incluso antes, muchos equipos lanzan sus redes, para reclutar jugadores de formación para sus equipos inferiores.

Hay muchos padres que se encuentran perdidos ante estas propuestas y no saben qué hacer.
Escuchar de un coordinador o de un entrenador que tu hijo tiene grandes posibilidades “de llegar” a ser un buen jugador y que puede ser importante en una categoría alta, es el anzuelo que se tragan muchos progenitores.
Los clubs quieren ganar campeonatos de España, poner equipos en preferente o luchar por esas fases, y saben que necesitan buenos jugadores. Aquí en Catalunya hay muchísima competencia y los clubs se apresuran a conseguir lo más rápido posible jugadores para los “tres grandes” y otros a conseguir los descartados de los “tres grandes”.
Mi reflexión es que los padres tendrían que mirar por el equilibrio que supone el esfuerzo deportivo, con el esfuerzo de formación académica, y ante la duda declinarse hacia la formación no deportiva en la profesionalización de este.
Esto que desde fuera parece fácil y que todos los padres en cualquier charla te dicen que están totalmente de acuerdo, choca con una realidad. El concepto de la diferencia es lo que hace que algunos padres caigan en estas promesas. Es decir, pensar que su hijo puede ser diferente, que puede ser un jugador importante, que puede ser un referente, y que además pueda conseguir todo lo que conlleva esta situación: dinero, prestigio profesional, etc, es algo difícil de rehusar.
La reflexión hacia estos padres es la siguiente:

1. Pregúntense y infórmense de cuántos jugadores que ahora están en las categorías inferiores de estos equipos grandes, y menos grandes, acaban dedicándose profesionalmente a baloncesto.
2. Cuántos jugadores se han perdido ante estas promesas que nos dijeron y que además no acompañaron una buena formación académica.
3. Que miren cuántos de estos jugadores están por todo nuestro territorio malviviendo del baloncesto, y lo que es peor, sabiendo que tienen un punto y final que les marca la edad, y que no tienen donde agarrarse laboralmente para cuando dejen de jugar.
4. La formación académica acompañada de la mejor formación deportiva, es la clave del éxito personal, para conseguir los valores que queremos dar a nuestros hijos.
5. La naturalidad es la mejor forma de trabajar. Si un jugador es bueno, hay que dejar que fluya por sí solo. Los talentos no pasan inadvertidos. Que disfrute del baloncesto en punto muerto, sin ninguna marcha. La corriente vital es la mejor forma de llegar.
6. Los padres han de ser observadores. No es bueno que un jugador viva estresado entre estudios y baloncesto. Como en el punto anterior hay que dejar que desarrolle sus capacidades con normalidad en el club que el hijo/a se sienta a gusto, por que es allí, con sus amigos, donde verdaderamente forjará los valores de compromiso, de solidaridad, de trabajo en equipo y de respeto.

Por último mi pregunta va dirigida a los entrenadores: “qué es ser un buen jugador??”
No todo vale para fichar un jugador menor de edad. Engañar a los jugadores y a sus padres es relativamente fácil, por que en contrapartida, no se tiene ninguna responsabilidad...Es mejor hacer una reflexión y ver que este engaño no te ha aportado nada, ni como entrenador ni como coordinador, al contrario, sabes que quizás has colaborado en un fracaso que era anunciado.
La formación de equipos es algo más que fotos y nombres de los jugadores. En cada ficha que compone un equipo, hay una historia personal que hay que cuidar y respetar

AL LADO DE LOS PERDEDORES

2011-04-28T13:25:00.000+02:00

Ahora, en esta época del año, algunos equipos de diferentes categorías llegan a las finales de sus competiciones.

Las fotografías que ya nos empiezan a llegar y las que nos seguirán llegando, son las de estos chicos y chicas, alrededor de una copa, sonrientes, agradecidos con el mundo por al situación en la que se encuentran. Son los campeones de cadetes , de júniors, los campeones de la EBA, de la Copa Catalunya, etc, etc...Todo el año trabajando para recoger el fruto de la victoria, más que eso, para vivir y sentir este momento de felicidad que pasa tan rápido y es tan efímero. Las imágenes que recuerdes, serán las que veas en las fotografiás, y los sentimientos que has vivido, estos si que ya no seran los mismos, por que nuestro cerebro aún no puede reproducir esta sensación, maravillosa sensación, que se tiene en un instante.

Quizás por eso buscamos con tanto esfuerzo algo que nos genere esta felicidad finita un año tras otro. Cien entrenos, lesiones, esfuerzos, convocatorias, etc...y otros momentos para este instante nos haga sentir, por que no decirlo, mejores que los demás. Por que de esto se trata de ganar, de ser el mejor, de sentirte el mejor y de que te digan que eres el mejor.

Y los que pierden?? Donde esta su fotografía, cuales son sus sentimientos? Ellos quizás también han trabajado todo el año, incluso es posible que mas, pero quizás una canasta, una situación, les han apartado de esta victoria, y mas que eso, les han apartado de vivir este sentimiento único del ganador.

Para estos queda la tristeza, el dolor, el llanto. De esto si que se acuerda nuestro cerebro. El dolor es un sentimiento mas duradero, el fracaso es de largo recorrido y por tanto el cuerpo y la mente lo sienten y lo procesan de forma diferente.

Si alguien ha experimentado las dos circunstancias, se dará cuenta de que las imágenes, cuando ganas, se amontonan, pasan a una velocidad de vértigo...las quieres coger y no puedes. Te dan la copa, haces las fotografías, te echan a la ducha y mas tarde cuando sales, el pabellón ya esta en silencio, sin nadie. Todo ha pasado. Llegan correos de felicitaciones, sms de agradecimientos mutuos...

Para el perdedor, el silencio del pabellón es en el mismo instante que ves a tu contrincante levantar los brazos de la victoria. Para ti se hace el silencio y dura durante muchos días en tu interior. No se va, quieres pero no puedes. Hasta que tu dolor no disminuye, ese silencio no se difumina.

Yo siempre estoy con los perdedores, por que se como cuesta llenar los silencios de palabras vacías ante tanto esfuerzo. Es duro ver la copa en otros brazos, la fotografía del triunfo en otro grupo, la alegría de los aficionados cuando no son los tuyos, el llanto de los familiares por que entienden tu estado de ánimo. Quizás me aproximo más al perdedor, por que por mi trabajo, vivo cada dia situaciones familiares que llevan el dolor, y sobretodo, por que cuando ganas siempre hay manos y brazos que te encumbran, cuando tienes dinero los bancos abren sus puertas y tienes mas “amigos”.

Cuando pierdes, tu acompañante es un largo pasillo desde el pabellón a la salida, con el silencio y una luz al final de incertidumbre ante el fracaso.

No negaré que es mejor el “éxito”, la victoria, la alegría.... pero estos ya tienen muchos seguidores que se apuntan a este carro.

Preguntaros por que una canasta de mas, un punto de mas, puede cambiar tanto el sentido de las cosas. La respuesta interior, os aviso, no os gustará

XAVI PASCUAL I EL SEU LLIBRE “PENSAR EN L’EQUIP”.

2011-04-19T12:27:00.000+02:00

Ahir, en Xavi Pascual, va presentar el llibre que ha escrit recentment, “Pensar en l’equip”, al seu poble de Gavà.

Va ser molt agradable, veure un professional en la seva vessant més humana, envoltat d’amics i familiars, en un acte com aquest en el poble que l’ha vist néixer i créixer

Del llibre, puc dir, que es d’una lectura fàcil, que passa molt be i que es molt entenedor. Certament es un llibre que poden llegir persones fins i tot que no estiguin vinculades al mon del bàsquet, i si al mon del treball en grup, de la tasca d’un equip per aconseguir uns objectius...els que siguin.

Si m’agradaria que en Xavi, ara que s’ha animat a escriure, realitzes un llibre mes complexa i complet, per saber les claus del treball en un equip de bàsquet amb mes profunditat. Com es gestionen les derrotes, com es gestionen les victòries, com es treballa amb els egos dels jugadors, com es treballa amb els ajudants, els tempos de dedicació, la metodologia del treball que s’estableix, els seus principis de gestió, etc...Potser es demanar-te molt company Xavi, però creu-me que ens seria de molta utilitat. Estem una mica cansats de llibres de sistemes, i d’aspectes que es poden trobar en molts espais virtuals, i no son gaires les referències als aspectes mes cognitius i de caire psicològic que es desenvolupa en el nostre esport. Ja fa temps vaig llegir “Jugar con el corazón” de Xesco Espar, i em va semblar molt interessant, i m’agradaria que un entrenador de bàsquet que està en actiu, pugues explicar tots aquests aspectes, que de vegades no son tangibles, però que son molt necessaris per la conducció d’un grup de treball. Ahir en Xavi va dir una frase molt interessant: “Des que entres a la canxa fins que surts, tot es important, la teva gesticulació, el que dius i el que no dius. tot pot ser interpretat i per tal s’ha de ser prudent”.

Molts èxits Xavi, i esperem un nou llibre ben aviat.

CLÍNIC DE BÀSQUET A ARGENTONA (DISSABTE 16 D'ABRIL)

2011-04-07T17:51:00.001+02:00

CLÍNIC...TRANSMETRE I COMPARTIR

2011-03-18T13:18:00.000+01:00

Aquest passat dia 16 de març, he tingut la sort de realitzar un clínic a Tiana.

Sé que molts entrenadors han de fer aquests clínics per l’obtenció de “practicum”, però sempre tinc l’esperança que darrera d’aquesta exigència acadèmica, hagi també un interès d’aprenentatge.

Per mi tenir l’opció d’exposar les meves idees, de transmetre el com jo veig el bàsquet, de compartir amb entrenadors joves i no tan joves, coneixements que ells podran posar en pràctica amb els seus equips, fan d’aquestes trobades un espai necessari per ampliar coneixements i tenir un termòmetre de la salut del nostre bàsquet.

De la xerrada de Tiana, vaig quedar encantat de la participació d’alguns entrenadors, de les seves aportacions sempre interessants i sobretot de tornar a veure cares conegudes.

Moltes gràcies a tots/es per la vostre assistència

LA DECEPCIÓN DE VER JUGAR EQUIPOS DE FORMACIÓN

2011-03-08T18:31:00.005+01:00

Tengo un hijo de 16 años que juega en un júnior, y por tanto veo muchos partidos de esta categoría y de otras cuando el tiempo me lo permite.

Desde septiembre hasta ahora he observado diferentes equipos, y mi decepción ha ido en aumento (salvo excepciones evidentemente). Lejos de ver mejorar a los equipos, los veo disminuir en sus capacidades de interpretación del juego colectivo y de las situaciones de
2 x 2 y 3 x 3.

Veo con frecuencia ataques con sistemas “cerrados”, situaciones complejas donde ves a los jugadores autómatas, yendo de un sitio a otro por que lo marca el sistema, con el objetivo de meter una canasta, pero que ni ellos saben que significan estos cambios de posición.

Cuando veo a entrenadores y les pregunto como va su equipo infantil, cadete o júnior, casi siempre me responden la posición que ocupan en la tabla, y están o no contentos en función de este elemento de medida numérica, que no dice absolutamente nada y para lo único que sirve es para que los padres expliquen en su trabajo que el equipo de su hijo va primero, segundo etc...

Yo no les he preguntado por eso. Me interesa saber como han evolucionado, que han observado como educadores de formación durante la temporada, si han asimilado bien los conceptos defensivos, de ataque y de gestión de estas opciones, por la categoría donde juegan.

Me encantaría ver equipos en formación realizando mas de tres pases en ataque, viendo situaciones de extrapase y/o decidiendo la situación en función de la situación del 2 x 2 o el 3 x 3, o las generaciones de espacio del 1 x 1. Me gustaría ver jugadores que desarrollen acciones de conceptos realizadas y trabajadas por sus entrenadores mas allá de los resultados. Me gustaría ver jugadores que mejoran su técnica individual y de táctica COLECTIVA, por encima del valor de los dos o tres puntos.

Seria bueno observar como trabajan los entrenadores las dinámicas de grupo, la educación deportiva en todo su contexto, des de el valor conductual, pasando por la preparación mental y acabando por dar valor al esfuerzo del trabajo diario.

Me gustaría ver en entrenadores de formación, un trabajo exigente con los conceptos y situaciones trabajadas y relativizar con los resultados, por que esto significa que se esta trabajando bien y que la visión que tiene este entrenador es a largo plazo, y no por la inmediatez de un resultado.

Quizás es pedir demasiado...pero no creéis que es muy triste analizar un entrenador de formación por los resultados de clasificación a los que llega?

No es triste ver jugadores que van por el campo obedeciendo órdenes sin saber por que?

No es triste ver jugadores de formación y ver que hacen un mate en la rueda, (para conseguir la admiración de unos cuantos) y después que tengan dificultades con el bote, con conceptos diversos, etc...

No es triste ver jugadores que solo tienen en su mente la canasta y el balón como objetivo finalista, obviando que es un juego colectivo y que la productividad del equipo, pasa por la solidaridad entre ellos y que es un valor educativo esencial en su futuro laboral i social???

No es triste ver jugadores de formación que protestan el arbitraje, con el consentimiento del entrenador, para justificar muchas veces su incompetencia??

No es triste ver jugadores que continuadamente abroncan a compañeros suyos, por errores que han de ser considerados y asumidos por el grupo, y que significan solidaridad, compartir la frustración y aumentar aspectos de generosidad y compromiso con tu compañero, que son valores que hemos de transmitir.

No, el error no es verlo, el error no es perder un partido. Tu fracaso como entrenador es que tus jugadores no adquieran todos estos valores...Todo lo demás son anécdotas

Yo quiero ser un entrenador que cuando en un futuro vea a los jugadores a los que entrené, me reconozcan el esfuerzo y los valores que transmití, no los resultados que consiguieron...por que el resultado mas importante no se mide por lo buen jugador que llegas a ser, sino por los valores que hayas adquirido, quizás estos te permitirán ser un gran jugador, pero sin estos nunca llegaras a serlo

EL MEU AMIC RAFAEL JIMÉNEZ I L'ESPANYA MÉS NEGRA

2011-03-03T13:39:00.001+01:00

La contra de l'AVUI

L'Espanya més negra

L'inspector Jiménez elabora un llibre amb les operacions més rellevants de la Policía Nacional en els últims trenta anys, marcats per l'evolució criminal
http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/377753-lespanya-mes-negra.html

VICTOR SADA...MI "MVP"

2011-02-16T09:20:00.000+01:00

Su nombre no tiene acento serbio ni croata, tampoco se parece a un nombre americano, no tiene tatuajes, ni protección bucal, no tienen mirada insolente y no mete 20 puntos por partido usualmente, y seguramente no es mediático como otros.

Así es difícil ganar un MVP de una final de Copa del Rey, donde prima el aspecto ofensivo, sobre el de otros. Por que l’ACB entiende que los partidos los deciden quienes se suben al caballo de la anotación y cabalgan en él, por encima de otros aspectos estadísticos.

Victor Sada encarna el tipo de jugador que todos los entrenadores queremos tener en nuestro equipo. Formado en la cantera del Barça, ha sufrido mucho para llegar donde esta. Siempre ha tenido un físico virtuoso, y mucho le criticaban, que sólo podía tener tareas defensivas específicas. Pero Víctor se ha reinventado en estos últimos años, con ayuda de su entrenador, y discute sus minutos con un base tan talentoso con R. Rubio, llamado a ser una gran estrella del baloncesto. Víctor no sólo defiende, sino que dirige, rebotea, anota y tiene algo que muchos jugadores no tendrán nunca...tiene “alma”, y los jugadores que tienen confianza en si mismos, que siguen luchando por cada minuto que su entrenador les ofrece, que no desfallecen, que aman su profesión, y sobre todo aman a su grupo, son los que triunfan.

Sada ha demostrado que puede i debe jugar minutos en este gran equipo que ha formado su gran entrenador Xavi Pascual. Pero mas allà de esto ha demostrado a muchos jugadores en etapa de formación, que querer es poder, que luchar por un objetivo tiene su recompensa, que ser solidario tiene premio, que ser un jugador sin estridencias puede ser importante, y sobre todo que el valor del sacrificio y del trabajo están muy por encima de cualquier frivolidad que nos puedan ofrecer otros jugadores.

Por eso no entendí el MVP a Anderson. La ACB perdió una oportunidad para enviar un mensaje a todos los jóvenes jugadores. “Trabaja, trabaja y trabaja, para el equipo, que al final serás compensado”. Perdió una oportunidad para hacer ver a todos los jugadores que no sólo se iban a premiar los aspectos ofensivos, sino que se tendrían en cuenta también los intangibles, esos que nunca salen en las estadísticas, pero que todos los entrenadores conocemos.

Era mucho pedir que un jugador de cantera, no mediático, luchador como pocos, disciplinado hasta la exigencia máxima, y hecho a si mismo, fuese el MVP de esta edición de la Copa del Rey 2011. Lo fácil es decir a los jóvenes, que vale mas la imagen que el sacrificio, justo cuando los valores de estos jóvenes les falta todo lo contrario.

Los entrenadores necesitamos refuerzos externos que nos ayuden a complementar y explicar lo que para nosotros significa un jugador de equipo. Víctor Sada es mi MVP.

EL CANSANCIO ANÍMICO Y SU RELACIÓN CON LOS OBJETIVOS

2011-01-25T23:49:00.001+01:00

El cansancio mental se desarrolla en cualquier situación de dinámica de grupo. Puedes entrenar muy bien, tener muy buen grupo de trabajo, pero los estados mentales de agotamiento aparecen siempre en algún momento.

Pero los entrenadores sabemos que este cansancio tiene unas consecuencias u otras, en función de l’época del año deportivo en que se produzcan. Si el cansancio de dinámica, tiene una bajada en los dos primeros meses de trabajo, no es una buena señal para el entrenador, teniendo en cuenta que le quedan seis o siete meses de competición, ver al equipo con este tipo de cansancio, es un argumento importante como para hacer autocrítica. Pero hay una época en que este cansancio pasa factura, i el entrenador tiene que programar el año para que los resultados en esta fase sean los mejores posibles, por que el resultado puede ser un factor o uno de los factores. que nos ayudaran a superar este momento.

Los meses de enero y febrero son espacios temporales que generan dudas en el grupo. Vienen de un periodo de descanso, tienen por delante cinco meses de competición, llevan ya entre 4 y 5 meses entrenando, los roles ya están muy definidos y son difíciles de modificar, el entrenador ya no genera vocabulario nuevo, aunque es cierto que el discurso se ha de diversificar. Es decir se dan todas las circunstancias, sin contar con las variables individuales, para que el grupo se resienta.

Que puede ayudarnos a superar estos momentos:

1. Evidentemente unos buenos resultados pueden disimular el cansancio, aunque también es cierto que el cansancio también se produce en los equipo que están bien clasificados, sacar resultados positivos ayuda. Tu equipo tiene que estar fuerte físicamente y tácticamente en esta época.

2. Trabajar con micro-ciclos. Es decir pequeños objetivos que pueden ser de rápida asimilación mental por los jugadores: mejorar números defensivos y/o atacantes, proponerse unos resultados a corto plazo, con equipos concretos por el básquet-average.

3. Seguir con la dinámica de trabajo, aumentar el nivel de exigencia, sobretodo con algunos jugadores que el entrenador sabe que pueden subir un peldaño mas.

4. Dar premios laborales o convertir alguna sesión de lunes en tiro o ejercicios donde haya mas distensión.

5. Intensificar el refuerzo positivo. No es fácil tener una constancia de trabajo tantos meses, y los jugadores, necesitan saber que este esfuerzo tiene una recompensa mas allá de los resultados, como es el recordar que el compromiso que tuvieron al fichar por este equipo.

Este periodo de inapetencia deportiva, por poner un nombre , pasa, y cuando quedan dos meses de competición, hay una subida de tensión natural, por que la clasificación marca el tono y los equipos hacen el último esfuerzo para subir, para no bajar, o para situarse lo mejor posible. Hay una excepción, aquellos equipos que se configuraron para generar éxitos y no han estado a la altura de las expectativas. Aquí la tensión es otra. Tan solo les queda decepción y seguramente su entrenador lleva encima, este cansancio anímico, durante mucho tiempo.

Eso pasa cuando los objetivos, han estado pensados tan solo des de la vertiente deportiva y no han tenido en cuenta, otros factores determinantes en la confección de un equipo:

Puedes tener al mejor entrenador, pero no el mas adecuado para este equipo. Puedes tener a los mejores jugadores de la liga, pero no los mas adecuados para un trabajo de nueve meses.

Si tienes al entrenador adecuado y a los jugadores idóneos para el trabajo que el entrenador quiera realizar, tienes las mismas posibilidades de tener cansancio anímico que otros equipos, pero seguro que tienes mas herramientas para superar estas situaciones.

ELS ENTRENADORS I LES FORMES

2011-01-11T18:39:00.004+01:00

Recentment m’ha cridat l’atenció i m’ha fet reflexionar, el fet de com els jugadors mantenen les relacions d’amistat o de companys del món del bàsquet per les diferents xarxes socials, així com quan es troben pels diferents camps, quan juguen un contra l’altre...Fins i tot alguns queden després i compartir aspectes personals.

La reflexió ve, pel fet de que fa uns anys notava entre els entrenadors que les seves relacions extra-pista eren més habituals, potser per a nivell d’EBA ens coneixem més tots, i es un circuit mes tancat ja que son menys equips, però ja en els anys 90 per exemple quan venia l’entrenador de Cantàbria o del Monzón en Joaquim Arnal, desprès d’enfrontar-nos anàvem a sopar i parlàvem de nosaltres, del bàsquet...o en Rafael Layola, en Xavier Tubau, etc. quedàvem per sopar i gaudíem de les diferents perspectives del bàsquet. Tan era el resultat...nosaltres guanyàvem per que compartirem, rèiem. Potser això alguns ho continuem fen, però la meva reflexió va per les formes abans-match.

Tinc el costum de quan un entrenador visita la “meva pista”, (sinó ens coneixem) em presento, li dono la benvinguda, procuro que no li falti res del que necessita per preparar el partit, i enceto una petita conversa, per saber com es troba amb l’equip, com li va la temporada, que pensa de la lliga, etc... No es tracta de crear una amistat, però considero que es una mostra de respecte fer aquest pas, per que es difícil que desprès tornem a coincidir, sobre tot si son de llocs fora de la nostre zona geogràfica habitual

El que m’ha passat en mes d’una ocasió aquesta temporada a primera catalana es: entrenadors que no es presenten fins que no comença el partit. T’amaguen les pilotes en millors condicions, intenten que no sàpigues on està l’espai per pogué realitzar els “teips”, si hi ha una pista o espai per l’escalfament no ho diuen per que tinguis dificultats d’escalfament...etc.

L’educació esportiva comença per nosaltres, i els nostres jugadors han de veure que nosaltres, els entrenadors, som els primers que ens respectem i que tenim cura de les formes, per tal de que l’ambient per realitzar un partit sigui el mes adient. O es que algú es pensa que per entrenar amb pilotes diferents, no escalfar en el mateix lloc que tu, etc., et donarà mes punts a favor?? Si algú pensa això, es que no ha entès res del que significa un partit, i menys que significa ser entrenador.

La posada en escena de dos equips, amb les seves habilitats individuals i amb el seu treball tàctic i psicològic, son el que marcarà el partit.

Un entrenador ha de voler guanyar el partit, no voler que l’altre el perdi.

De la voluntat de que un altre entrenador fracassi es un altre debat que més endavant i reflexionaré...”la grada gris” (algú li sona aquest terme??

I Pensem??

FITXAR TARD

2010-12-23T12:48:00.001+01:00

Els entrenadors tenim fama de rars, d’excèntrics, i d’alguns defectes imputables resultat de la nostre obsessió per aquest esport. Però d’entre tantes coses, tenim una virtut, o al menys la gran majoria. Una d’aquestes virtuts es la de saber els dèficits que tenen els nostres equips.

Quan a principi de temporada un entrenador diu a la seva directiva, director tècnic o mecenes de torn, quin es el dèficit del seu equip, o quin jugador caldria per fer front a la temporada, molt pocs son els que donen veracitat a aquesta opinió de l’entrenador. La majoria de directives opten per esperar els esdeveniments , es dir bàsicament als resultats, per fer front a una altre possible despesa addicional.

Si l’equip guanya (tan es com ho fa), la directiva li negarà sempre aquest fitxatge, malgrat l’entrenador, normalment en la seva valoració d’aquesta necessitat, ho fa pensant en mes que els resultats. Hi han les dinàmiques d’entrenament, i la qualitat d’aquests, les necessitats de competència per millorar rendiment, etc.

Però quan l’equip no guanya, quan hi han lesions, tothom es recorda que faria falta un jugador, aquell precisament que l’entrenador ja havia reclamat en el seu moment, preveient situacions com les que es puguin donar en algun moment de la temporada.

Quan això passa, hi han varies variables a tenir en compte:

1- No podràs fitxar al jugador que tu voldries.

2- El mercat està molt limitat, per tant altres equips que estiguin en la mateixa situació que tu, també s’abocaran al jugador. Si la teva capacitat econòmica no és bona, o en el cas de que no cobrin els jugadors, la teva alternativa de convenciment per que vingui al teu club i no a un altre, no es prou atractiva, les possibilitats de contractar un jugador seran limitades.

3- Per mi es el punt mes important. Introduir un element nou al vestidor, sempre es conflictiu i el missatge que envies a la resta de la plantilla es que com ells no son capaços de donar-te el que tu vols, fitxes un jugador. Un jugador que haurà de demostrar des de el primer moment, que es mes valuós que els que tu tens , per que sinó la situació de dinàmica de vestidor es pot complicar, produint l’efecte contrari. Quan es fitxa es vol rendiment immediat, i això sempre es difícil. Si això es produeix, ja saps, com diu el meu amic Salva Maldonado, que tens la llum vermella al cap (perill de destitució bàsicament) El semàfor ha passat d’un possible verd amb el fitxatge del jugador a vermell en un instant, ja que el temps ara ja no juga al teu favor. Tot es precipitat, i si les coses no funcionen, ara tothom mirarà la banqueta, la tècnica es clar.

Hauríem d’aconseguir evitar aquestes situacions, i per això caldria que la directiva confies sempre en la teva opinió des de el principi, per que sinó després tot es torna molt complicat.

No us deixeu seduir per frases com: “Son lluitadors, no et cal cap jugador, ells ho tiraran endavant”. “Pots confiar amb l’equip de sota, tenim bons jugadors i pots disposar d’ells quan vulguis” (segur??) “Amb aquest equip vàrem pujar de “x” fa tres anys ,o vam fer fases d’ascens, es coneixen molt i no fa falta ningú de fora”

Després el resultat es: Que potser son lluitadors (i en això també hi ha conflicte per que el nivell d’avaluació es diferent ), però els hi manca qualitat. Que quan vols disposar d’un jugador, resulta que l’entrenador posa excuses per que te’l quedis a entrenar, o resulta que el jugador no vol entrar en doble dinàmica, o que va molt cansat i no vol ver l’esforç d’entrenar si al final no saps si jugarà o no (us sona aquesta cançó?) o que els que havien fet pujar l’equip fa tres anys, la il·lusió no es la mateixa, l’edat tampoc, ni les circumstàncies son similars...

Bé, estic segur que això passa i passa molt, però hem de ser autocrítics i pensar que també es culpa nostre, per que la il·lusió inicial del projecte, d’entrenar, fa que no valoris les conseqüències de la decisió quan dius SI i obvies tot això.

Recordeu que quan un equip perd, o porta mala dinàmica de resultats, ningú recorda situacions dels jugadors individuals (lesions, problemes personals, mal estat de forma, etc...) ni col·lectives (entrenadors vinculats al club que no et deixen els jugadors, coordinadors que no ajuden a resoldre aquests problemes,...)però si que es recorda el nom de l’entrenador que dirigeix aquell equip.

QUE TINGUEU UN BON ANY 2011!!!

JUGAR CONTRA EL C.B.RIPOLLET

2010-12-09T12:43:00.005+01:00

Aquest dissabte juguem contra el Ripollet. Jugar contra aquest equip, es recordar una etapa molt important tan personal com professional.

Porto molt anys entrenant i portant diferents equips, però d’uns t’emportes records difícils d’oblidar, com és el cas del C.B. Ripollet. Començant per el seu anterior president el Sr Mogues, un dels millors presidents que he conegut, o el seu delegat d’equip Sr Villegas, un home dur, però que estima el Ripollet per sobre de tot i de tothom. Els magnífics jugadors que vaig tenir la sort de compartir vestuari amb ells, durant les quatre temporades que vaig estar, i també l’extraordinària relació personal que vam aconseguir tenir per obtenir els objectius que ens havíem marcat. Però quan penso en Ripollet no em venent a la memòria els èxits que vàrem aconseguir en el seu 75è aniversari, em venen a la memòria moments especials viscuts i derivats de la convivència durant aquest temps. Recordo àpats realitzats conjuntament, celebracions, alguns flaixos de partits, el dia de l’ascens...en Toni Garzón i el “Placa” explicant acudits, les “gamberrades” del Marc Camins o l’autoritat en el vestidor d’en David Lloreda, amb molt de carinyo. Hi ha una persona que vull recordar especialment, el delegat que vaig tenir aquests anys que era en Joan Torres. En Joan Torres era quelcom més que un delegat. Molta gent, sobretot del món de l’arbitratge no estarà d’acord amb mi, però us puc assegurar que a nivell intern de l’equip es una persona que s’ha de tenir en un vestidor. Perquè fa la feina ben feta com delegat d’equip, però més enllà d’això, per la capacitat que te de compromís amb el grup i el que genera de positiu dins d’un vestidor. Mai he compartit amb un delegat tantes coses com amb ell i us puc assegurar que es fantàstic comunicar-se amb una persona sense llenguatge verbal, en teníem prou amb un gest o una mirada per saber que es el que jo volia i que es el que necessitava en cada moment.. Més enllà d’això, fruit de la seva experiència durant molts anys al costat del Josep Bordes, tenia una visió del bàsquet que fins i tot en els partits t’ajudava com un entrenador mes i no recordo en aquests quatre anys que no em comentés res i que no tingués raó.

Però aquella època ja va passar i no tornarà més, res es mai com abans o com ho vas deixar, les coses canvien, les persones també, i malgrat moltes vegades tendim a idealitzar els temps passats, us puc assegurar que es molt difícil que torni a sentir dins meu com persona i entrenador, les vibracions que es van donar en aquestes quatre temporades.

Teníem un crit de guerra que era: “Sufrir para ganar”, el vaig importar jo de la meva primera etapa a Mataró, però mai mes el tornaré a utilitzar, aquest crit ens va unir tant i identificar tan amb el compromís de grup, que es difícil tornar-lo a exportar.

La vida dona moltes voltes i ara tinc que jugar contra un ex equip que vaig dirigir com entrenador, cosa que sempre em costa molt de fer. Però defenso els colors del Club Bàsquet Gavà i intentaré aconseguir la victòria per el meu equip, però això no traurà mai la història viscuda ni personal ni professional a Ripollet.

REFLEXIONS

2010-11-30T18:06:00.001+01:00

Fa dos dies s’ha mort la mare d’un jugador júnior del Club Bàsquet Gavà. Ha estat una mort molt sentida per tot el club. Les morts sobtades et distorsionen la realitat, fins que no s’assumeix una pèrdua com aquestes. Davant d’aquesta situació a tothom se l’obren interrogants, dubtes personals, enfront el que en realitat es important durant la nostre existència.

Quan veus un accident de trànsit, tothom treu el peu de l’accelerador durant uns quilometres, en aquest espai de temps, les preguntes que et fas son vinculades a si aquest estat emocional t’afectes a tu, com et sentiries, que passaria al teu entorn més immediat... després la majoria, portats per la inèrcia vital i ràpida que ens imposen les circumstàncies, torna a posar el peu a l’accelerador.

No reflexionem prou sobre que els moments que vivim no son eterns, ben el contrari, son efímers. La meva mare quan va morir el meu germà amb 33 anys, em va dir una frase que sempre l’he guardat dins meu: Quan ella plorava, deia “no ploro per ell (en Jordi), ploro per mi, per que no se com podré resistir tan dolor” ...i tenia raó, el dolor, aquest dolor que surt de dins, del fons, es tan insuportable que plores per que no saps com alliberar-te d’aquest sentiment, que es barreja amb els moments viscuts amb la persona que ja no hi es.

La Maria José, La mare de l’Enric, malauradament ja no hi es entre nosaltres. No podrà fer d’Esposa, de mare...No hi podem fer res davant d’aquesta realitat, però si en canvi cap els seus fills o el seu espòs Com entrenador del sènior tan sols conec l’Enric, el fill gran per que un dia a la setmana es queda entrenar amb l’equip que dirigeixo . No em cal conèixer detalls, per saber quin es el sentiment que te ara mateix. I tinc, tenim l’obligació tots el que el que l’envoltem, d’ajudar-lo en aquest procés de dol a que s’enfronta, sense caure en les paraules fàcils i retòriques de compassió. Ho sento Enric, aquest procés, aquest temps de dol , l’hauràs de passar. Es un camí llarg i difícil, però necessari per poder construir el teu present i el teu futur mes immediat.

De mentre i sense perdre la perspectiva vital, preguntem-nos com interactuem amb els altres, com ens relacionem amb el nostre entorn mes immediat, i si de veritat tot es tan important com ens sembla.

No vull perdre l’oportunitat de dir-vos a tots els entrenadors i jugadors que en la frase del meu blog “el bàsquet es el mes important de les coses menys importants”, avui te mes sentit que mai.

No pitgeu l’accelerador del temps, sense gaudir-lo. Ell ja corre per nosaltres, i mai el podrem recuperar.

Descansa en pau Maria José

ENTRENAR...FINS QUAN

2010-10-26T18:34:00.000+02:00

Fa pocs dies, un entrenador que havia entrenat al UE Mataró i que ara està al Premia, en Xavier Martín, em comentava i es preguntava, el perquè un entrenador que porta molts anys com ell entrenant, que te obligacions familiars, laborals, etc...segueix entrenant i dedicant part del seu temps lliure a fer d’entrenador.

Em va semblar una reflexió interessant, per que els entrenadors que portem molts anys entrenant, no ens fem prou aquesta pregunta,. Potser entrenem per inèrcia, per que fa molts anys que ho fem, però bàsicament ho fem per que hi estem “enganxats” al món del bàsquet i per que tenim por....por de la resposta.

Quan algun amic meu deixa d’entrenar, sempre li pregunto si es troba bé, si troba a faltar entrenar, la seva rutina setmanal, la competició del cap de setmana...Molts d’ells, la gran majoria, em diuen que experimenten una descompressió, un malestar o manca d’hàbit al inici, però que després, amb el temps, creuen que han encertat amb la decisió, per que noten menys estrès, , mes relaxament personal, però sobretot per que tornen a tenir “temps”. Un d’ells em deia: “he comprat temps per fer mes coses per mi, i per la meva família, per que quan entrenes, dediques temps, però no a tu ni al teu entorn més pròxim, sinó a l’equip, als jugadors, al club” Algú em dirà que per això hi tenim una compensació econòmica, i la meva resposta es la següent: Fem una operació matemàtica...dividiu tots els ingressos anuals que et dona el fet d’entrenar, entre les hores que hi dediques, no només als entrenaments, sinó en el temps que t’ocupa tan visiblement com invisiblement. (preparació d’entrenaments, entrenaments, partits, scouting, situacions personals dels jugadors, reunions directiva, etc...).La resposta us deixarà parats. No us semblarà real i repetireu l’operació un parell de vegades pensant que us heu equivocat.

Però malgrat això seguim entrenant, per que tenim por de no saber “viure” sense això, malgrat ja sabem que si creuem la línia, guanyarem aquests temps que tan enyorem nosaltres...però en canvi no sabem com respondrà la nostre ment davant aquest canvi dràstic vital.

Que serà dels nostres caps de setmana sempre ocupats, que serà dels nostres dia a dia d’entrenaments, anant a entrenar a altes hores de la nit, que serà no poder sopar amb la família per que et coincideix amb els entrenaments, que serà d’aquells post partit on el teu equip ha perdut i per tu es la fi del món i et flagel·les fins el proper entrenament, que serà de les vacances d’estiu preparant l’equip i escorçant els dies per tal de fer la pre-temporada...que serà de les mirades de la gent del teu entorn que et miren des de fora i es pensen que ets un malalt d’aquest esport ( que ho som, que ho som), preocupat i ocupat tantes hores pel bàsquet...i així podríem anar afegint a la nostre llista de prioritats.

Amics entrenadors, serà tot igual, uns entrenadors s’incorporaran a entrenar i d’altres ho anirem deixant. Tan sols la satisfacció dels records i dels moments viscuts serà el que ens emportarem deixant d’entrenar i la satisfacció d’haver fet allò que mes ens agrada. De fet res no canvia. Però reconec que deixar d’olorar la màgia d’un vestidor, una canxa de bàsquet, les sensacions d’un entrenament, d’un partit...son coses intangibles per alguns, però importants per nosaltres.

Però encara us diré mes, hi ha una cosa per damunt d’aquestes sensacions, i es veure com un jugador o jugadora que ha estat en el teu equip, dignifica aquest esport amb la seva posada en escena, i alguns i algunes perpetuen aquest esport, fent el mateix que fem nosaltres: entrenar, ensenyar, educar en valors mitjançant l’esport...hi ha alguna cosa mes plaent que això???

LES JUSTIFICACIONS DEL RESULTAT

2010-10-04T13:26:00.000+02:00

Les victòries no haurien de justificar res.

Aquest dissabte vàrem guanyar d’un punt a un conjunt potent, amb bons jugadors i ben entrenat, i dic ben entrenat, per que un entrenador que es capaç de jugar amb conceptes de joc, ja demostra quin tipus de bàsquet vol invertir en la seva metodologia de treball, i l’entrenador del Valls, va se valent apostant per aquests tipus de moviments

Però dit això voldria fer una reflexió a tots els que entrenem equips i treballem cada dia en la millora dels nostres equips.

Guanyar d’un, no hauria de fer-nos dir, un discurs diferent a perdre d’1. Si en l’última possessió de pilota que va tenir el Valls per guanyar el partit, hagués fet la cistella, haguéssim perdut i la decepció hagués estat evident i a més lògica. Però el discurs que ha de fer l’entrenador, ha de ser el mateix que si has guanyat. Les errades i encerts han estat els mateixos durant 39 minuts i 35 segons (que es el que quedava quan guanyàvem d’1 punt), no pots valorar un partit per l’última possessió de pilota. El que ha de fer un entrenador guany o perdi , es treballar les errades que han portat a la situació fins els últims segons. Es natural que el treball d’aquestes errades, se introdueixen millor amb la victòria com presentació, però l’entrenador no ha de fer el mateix procés reduccionista que fan aficionats o inclòs els mateixos jugadors.

Aquí hi ha una bona part de l’èxit que puguis aconseguir amb un grup de treball, i es fer creure que malgrat es perdi o es guany, la línia de treball ha de ser la mateixa, malgrat es evident, que has de treballar amb les emocions tant de la pèrdua com del guany.

També l’entrenador ha de saber treballar sobre les emocions de la victòria, per que aquestes porten a errors a l’entorn del jugador i al propi jugador, quan es creu que la victòria justifica un treball, es al revés, el treball ha d’estar per sobre de la derrota i...la victòria.

L'ADAPTACIÓ DELS ENTRENADORS

2010-09-25T12:49:00.002+02:00

Com he dit en anteriors articles , els entrenadors em d’estar amb formació i adaptació constants.

No podem entendre un treball cap els jugadors sense una formació que ens permeti donar el millor de nosaltres mateixos i exportar-ho al nostre grup de treball, als nostres jugadors.

Aquest any, que estic entrenant al Club Bàsquet Gavà, suposa un repte per mi per varis motius. Però el motiu en que tinc posades mes expectatives, es si seré capaç d’aconseguir una bona dinàmica de treball, de progressió constant dels jugadors, i sobretot que entenguin la meva filosofia de treball, mentre m’adapto a una categoria que feia molts anys que no entrenava.

He de dir, que de moment, no estic aconseguint una adaptació a aquesta categoria. Com es pot saber això??? Doncs es fàcil.

Quan tu estàs en una categoria i estàs adaptada a ella, domines quins tipus d’equips hi ha, quina tipologia de jugadors tenen aquests equips, en funció d’aquesta comparativa, pots intuir com es mourà el teu vaixell en aquest mar concret. Coneixes també els àrbitres i com es desenvolupen en els partits. Tots aquests aspectes, ajuden a complementar el teu tipus de treball. I el mes important, tens la sensació que domines “l’espai”

Malgrat estem fent vídeos dels partits, em costa reconèixer jugadors, i per tant la preparació es més complexa. Em costa saber com juga un equip o un altre, i malgrat això es tasca meva, l’adaptació es mes lenta del que pensava.

Tinc la sort que el grup de jugadors que tinc a Gavà, em permeten realitzar bones sessions de treball i millorar cada dia. Si els resultats no acompanyen no serà culpa d’ells, sinó meva, per no saber adaptar la categoria on estic ara, a les pautes de treball que s’han de dur a terme i específicament al tipus d’exercicis de millora.

Per tant, els entrenadors davant d’aquestes situacions, em de ser molt autocrítics amb la nostre evolució, i sobretot observar als jugadors i escoltar-los, per tal de que ens donin referències, que ens puguin ajudar a realitzar la nostra preparació.

Es clar que per això has de tenir uns responsables de club, que tinguin la mateixa visió que tu, com es el meu cas en el club que represento.. Així doncs, jo només m’he de preocupar d’adaptar-me el mes ràpid possible, entrenar sobre els criteris que estableixo, sense preocupar-me d’aspectes externs, per que d’aquests tinc la confiança plena que es portaran a terme amb els paràmetres que vàrem acordar.

Es això el que han de buscar els entrenadors quan entren en un club, per que el dia a dia ha de cansar però no desgastar.

Sort a tots

VÍDEO REALITZAT PER EN JOAN VENTURA EN AGRAÏMENT A LA TEMPORADA 09/10 REALITZADA PER L'EQUIP EBA DE L'UE MATARO

2010-08-29T19:03:00.001+02:00

Gràcies per aquestes imatges.

http://www.youtube.com/watch?v=tmLwVIUqCZI&feature=fvst

EL PLAER DE FORMAR UN GRUP

2010-08-29T13:23:00.002+02:00

Els entrenadors tenim l’obligació de situar-nos ràpidament en un altre pla en funció de les circumstàncies. Mai saps on entrenaràs, ni quin grup de treball tindràs, i a més hi ha moltes variables difícils de controlar.

Canviem de ciutat, de club, de categoria i transportem els nostres arguments de bàsquet, dissenyem noves planificacions i intentem que els clubs que representem, casin les expectatives amb els resultats.

Normalment els divorcis entre entrenador i club venen bàsicament per que aquesta equació no es dona, malgrat n’hi ha moltes d’altres intangibles per un nombrós públic i que es donen durant la temporada.. Son aquestes variables que em de assumir si ens agrada ser entrenadors.

Entre aquest moment idíl·lic i l’altre moment dolorós, hi ha un camí que els entrenadors no hauríem d’oblidar i que hauríem de recordar malgrat totes les circumstàncies. Es el plaer de formar un grup de treball. No hi ha res mes satisfactori, ni els propis resultats, que el de agafar un grup de jugadors i modelar aquest grup, fent-lo teu i intentar que el teu segell identitari, aquest que tu t’has anat formant durant tots els teus anys com experiència, es visualitzi en aquests jugadors, alhora que paral·lelament, intentes aconseguir els resultats que el club t’exigeix.

Els entrenadors hauríem de ser conscients del privilegi que tenim entre les mans, així com de la responsabilitat que significa aquest plaer. Dotze jugadors son la teva matèria prima, la canxa , les pilotes i d’altres... els teus recursos tangibles. Posar a la disposició dels teus jugadors tot el teu saber, la teva experiència, i treballar per formar un grup humà i de treball que sigui competitiu, es quelcom mes que un privilegi, es per nosaltres una necessitat vital, i això malgrat entrenis minis, cadets, júniors o sèniors i les seves diferents categories, no ens ho podrà treure mai ningú.

Gaudiu d’aquest plaer, el divorci mai es lluny, tan sols queda caminar fins que la cruïlla ens obligui a canviar de direcció i ens demostri que mirant enrera, un s’ha de sentir satisfet d’haver donat tot pels jugadors que has format i per l’esport a qui has representat.

Molta sort a tots.

DE VACANCES AMB UN CRAK

2010-08-01T18:20:00.002+02:00

Per fi em pogut estar junts en Carles i jo. Després d'un any complicat per en Carles a nivell personal, ens hem tornat a retrobar a Llafranc, poble de grans records viscuts, junt amb la seva dona Ester i el seu fill Marc, on sempre ens veiem i fem un bon sopar junts.

Fins molt aviat... Carles

XERRADA A L'STAGE D'ÀRBITRES EN EL CAR DE SANT CUGAT

2010-07-11T19:08:00.002+02:00

Aquest dissabte he tingut l'oportunitat de fer una xerrada, sobre “les protestes i les relacions d’empatia”, entre el col·lectiu d'àrbitres i el d'entrenadors.

Ha estat una experiència realment interessant, per que m’ha permès veure els àrbitres en un espai propi de formació, conèixer la seva organització del stage i, el mes important per mi, poder compartir molts moments de comunicació que m’ajuden a entendre molt mes, aquest apassionat món de l’arbitratge.

Sessions com aquestes haurien de ser més habituals, a fí, d’aprofundir en la recerca de les relacions entre aquests dos estaments, així com en la millora del coneixement mutu

Vull agrair especialment a Joan Carles Mitjana la seva invitació així com la seva atenció durant la jornada

Els entrenadors hauríem de ser conscients de la difícil tasca que representa ser i fer d’àrbitre.

DESTÍ: CLUB BÀSQUET GAVÀ.

2010-06-21T17:56:00.000+02:00

Després de Mataró...vaig cap a Gavà. Un equip de Primera Catalana, que m'ha ofert el que buscava: Un projecte a mig termini, que em permetrà entrenar un altre tipus de bàsquet, amb altres inquietuds i motivacions.

Per mi serà tot un repte, i espero gaudir d’aquesta nova experiència, fent el que més m’agrada, que es entrenar i gaudir d’un grup de treball.

ÚLTIMA ENTREVISTA - TV MATARÓ

2010-06-15T08:48:00.000+02:00

http://maresmedigital.xiptv.cat/programa/50/lentrevista?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

GRÀCIES PRESIDENT PER LES TEVES PARAULES.

2010-06-04T19:07:00.001+02:00

http://joanventura.blogspot.com/

Adéu Joan, Gràcies Joan.

Adéu Joan, te'n vas, tu ho has decidit per que creus que es el millor per tu i pel teu equip i club que tan has demostrat estimar, ens varem conèixer quan jo començava aquesta etapa en la meva vida com a president d'aquesta entitat, es a dir fa uns dotze anys i sempre em tingut una més que bona i cordial relació, relació que encara que sembli que avui s'hagi pogut acabar et prometo que no deixaré que pugui ser així. He perdut un gran entrenador i col·laborador, però a partir d'avui he guanyat per sempre més a un gran amic; son moltes coses les que ens uneixen, la forma d'entendre la vida així com dels nostres gustos i afeccions comunes, poder per això sempre ens hem entès a la perfecció.

I ahir, escoltant-te els teus raonaments, no puc més que dir-te que estic amb tu i al teu costat, que em sap greu que, segons tu, no hagis pogut connectar amb gent del Club, que després de la gran temporada duta a terme, la millor de la història d'aquest Club, no t'hagis sentit suficientment estimat, qüestions que sempre has valorat per sobre d'altres condicionants.

Adéu Joan, te'n vas, tu així ho has decidit i respectem la teva decisió, ens a sap greu, però per sempre més la U.E. Mataró serà casa teva i amb mi sempre hi trobaràs a un fidel i estimat amic.

http://joanventura.blogspot.com/

ADÉU I FINS SEMPRE MATARÓ

2010-06-04T08:47:00.001+02:00

Ahir vaig posar fi a la meva etapa a Mataró. Va ser una decisió presa amb el cap i no amb el cor, per que aquest ha estat un club molt especial en la meva vida esportiva.

Vull agrair al Joan Ventura, president de l'entitat, així com a la seva junta directiva, la seva confiança en mi. Entre en Joan i jo hi ha una relació d'amistat que ha estat possible gràcies a aquest esport i que conservarem per sempre mes.

Agrair al Leandre, que en tots els partits jugats a casa sempre rebia els seus ànims i el seu suport, i son coses que no s'obliden. Als magnifics jugadors i persones que he tingut, i al meu equip tècnic (Jacob, Miguel, Ester i Carles)que ha estat tan competent com comprensiu, per estar al meu costat. Agraïments al Pepo per tots aquests anys i saber que les persones i l'amistat, malgrat tot, estan per damunt de l'esport. I un record especial per César Aneas, a qui envio una gran abraçada, una per l'acompanyament en la seva tristor per la mor de la seva mare i l'altre per tot el que m'ha ajudat quan els moments han estat difícils.

Podria dir molts noms... però només vull donar-vos les gràcies a tots i totes per aquests anys al vostre costat Espero gaudir en la distància dels èxits esportius del club...del bàsquet masculí i del femení , per que aquesta entitat necessita de tots dos per seguir endavant i demostrar que som el millor club de Catalunya.

Fins sempre.

Joan González

ORGULLÓS DELS MEUS JUGADORS I FELICITACIONS AL CLUB BÀSQUET SANTFELIUENC.

2010-05-24T13:43:00.002+02:00

Vull agrair l’esforç dels meus jugadors durant tota la temporada aconseguint un primer lloc a la lliga EBA C i arribant fins la segona ronda de les fases d’ascens.

La derrota en aquesta fase, malgrat la victòria del partit, no pot amagar la gran temporada realitzada.Els tècnics ens sentim molt orgullosos de tots els jugadors.

Només em resta felicitar al Club Bàsquet Santfeliuenc per aquesta classificació, i que tingui molta sort en els quarts de final com representant d’aquest grup C. Els desitjo el millor.

SEGÜENT PARADA: SANT FELIUENC ENINTER – PLATGES DE MATARÓ.

2010-05-10T17:30:00.001+02:00

Segona eliminatòria d’ascens a LEB PLATA. Ens toca jugar contra el Sant Feliuenc!!

Si algun equip em fa treure el son, aquest es el SantFeliuenc Eninter. Mes que el son, em treu les hores pel que suposa estudiar un equip amb tants aspectes positius.

Em perdut dos partits a casa en tota la temporada un ha estat el dia de la presentació contra La Seu i l’altre d’un punt contra el Santfeliuenc en un partit molt dur en tots els sentits.

Aquest equip que comença per un excel·lent tècnic, te com a proposta una defensa espectacular i una agressivitat en totes les accions tan ofensives com defensives que el fan un equip temible, especialment en la seva faceta defensiva que posen el llistó molt alt, i juguen al límit de la falta. No estem parlant d’un equip on hagis de vigilar dos o tres jugadors per curar la ferida, estem parlant de deu jugadors amb competitivitat i que formen un EQUIP amb lletres majúscules.

Exteriorment en Cairó, en Molina, (aquests dos... quin gran final de temporada) en Balboa o en León demostren una gran vocació defensiva i alhora uns molt bons números exteriors. Si això li sumem el 3 alt com D.Ausina, que pot trepitjar pintura o fer-te un estrip des de fora, completen una de les millors líneas exteriors del campionat.

Interiorment en Bayo (tros de jugador) pot fer mal per dins i la linea de 6.25, amb complement perfecte de Mañes i Navarro que es deixen la pell sobre el parquet en qualsevol acció, acompanyats per Porto que ja en la seva època del Grup Barna era el millor 4 de la categoria de Copa.

Estem en una bona dinàmica, l’Alfons Albert últimament s’ha adaptat molt be a la competició d’EBA, que per les seves característiques, no era fàcil per ell. En Remon segueix marcant diferencies i en Pakil i en Jaume poden i tenen que complementar la tasca interior.

Espero que en Jordi segueixi demostrant el gran base que es, que en Mons pugui seguir aportant puntuació i que en “jobi” no em faci quedar malament quan afirmo que es el millor “3” de la categoria i en Nacho exprimeixi la seva fama de bon defensor.

Nosaltres treballarem per competir al màxim en aquests dos partits i els meus jugadors deixaran les samarretes mullades per aconseguir passar a la següent eliminatòria.

Esperem que es vegi un gran Bàsquet i que els aficionats puguin gaudir de dos grans duels entre dos grans equips. Esperem guanyar nosaltres, però sinó és així, un aplaudiment per el Santfeliuenc i que tinguin molta sort en la propera eliminatòria. Al final, desprès dels anys, reviurem aquests duels com una petita part de la nostre historia personal i professional, i quan s’enfronten dos amics de banqueta sempre ens quedarà un àpat amb un bon vi per compartir-la.

Sort...al Mataró

SITO...COMO YA DIJE

2010-05-08T10:06:00.002+02:00

Como ya dije en su momento la destitución de Sito fue un error. Dejó al equipo en el núm 11 de la clasificación, y la Penya sigue ahi y no se ha clasificado para los play-of al título, tal como se pretendia con el cambio de entrenador.

Entiendo que la situación económica de la Penya es difícil y que esto condiciona mucho los resultados, pero no conseguiras aumetar el rendimiento de tu equipo, destituyendo a un gran entrenador por otro, donde se buscava un perfil mas psicológico y terapeutico que no técnico. Y digo ademas que si has de hacer un cambio, este tiene que ser de un perfil muy diferente, como el de Pepu, pero la pregunta es... si el equipo necesitava esto.

Las causas hay que buscarlas en otro horizonte, y con mano firme se podria haber evitado el cambio de entrenador, y dar un aviso para los navegantes, de que no por donde sopla el viento va el barco, sinó por donde tu pones el timón. Ese es el único que puede marcarte la ruta. Cuando dejas que manden mas el viento, las aguas o el palo mayor, el barco no puede hacer linea recta en su camino marcado.

Nada que reprochar a Pepu ni muchísimo menos, pero si a los que decidieron el cambio con la mejor de las intenciones, como amantes del club que son, pero que no supieron dar respuesta antes (ya a principios de temporada) yendo a donde realmente estava el problema...ellos lo saben.

VIDEO REALITZAT PER L'ESTER GONZÁLEZ

2010-05-03T18:28:00.000+02:00

L'Ester, que fa les funcions de delgada de l'equip EBA de Mataró, ens ha fet dos vídeos molt simpatics. Un d'ells el penjo ara i l'altre he de tenir el permis d'ella per fer-ho.
Moltes gràcies Ester per el teu treball durant tot l'any, però mes encara per la teva dedicació per que tot fos més fàcil, i sobretot per la teva empatia constant amb el grup.
Una abraçada de tot l'equip.

CAMPIONS DE LA LLIGA EBA GRUP "C"

2010-04-18T20:58:00.002+02:00

Finalment em pogut complir el somni de quedar primers de la lliga EBA grup C, malgrat el Granollers, Vic i Santfeliu, han fet una temporada com la nostre, però els basquetaverage, han permés que nosaltres ocupèssim aquest primer lloc. Felicitacions doncs. també aquests tres equips .

Felicitacions a la nostre entitat, al nostre públic. als "meus" jugadors i tècnics ajudants per l'esforç que han fet tota la temporada i per que tots junts gaudisim ahir, d'una diada per recordar sempre, aconseguint amb molt d'esforç i patiment, una victòria davant un gran equip com el Granollers.

Per fi, després de molts anys, em aconseguit aquesta fita.

Intentarem seguir amb aquesta dinàmica, que ara serà molt mes complicada, pèr que jugar eliminatòries pràcticament no et deixa marge d'error i serà complexe passar les tres rondes. Però els jugadors donaran tot per seguir amb aquesta il·lussió.

Una dedicatòria especial al meu germà Jordi ( que en pau descansi), per que sé, que a ell li feia il·lussió veurem com gaudia treballant per aquest esport.

ESTAMOS EN FASES DE ASCENSO

2010-03-29T11:21:00.007+02:00

Antes de hacer la valoración de esta temporada, quiero agradecer a todos los entrenadores de la base, el esfuerzo que hacen para que el club siga sacando valores para el futuro, tanto deportivos como de formación personal. Esta clasificación para las fases de ascenso a LEB también es un homenaje a estos profesionales que dia a dia, con vocación y sacrificio, son capaces de mantener esta entidad viva y con ilusión.
Ayer tras un duro trabajo frente a un gran equipo como Vic, conseguimos una victoria que nos deja matemáticamente en fases de ascenso. El Palau, que registraba una gran entrada y un público excelente, vio un partido duro, muy táctico y que se vio a los equipos en algunos momentos atenazados por la presión y la tensión. Detrás de este partido quedan 23 jornadas de trabajo y mas de 100 sesiones de entrenamiento. Hemos de dar las gracias a los jugadores por este esfuerzo que han realizado y por esta ilusión que han demostrado en cada jornada incluso en los momentos (como todos los equipos) donde los resultados no han sido como se esperaban. Para muchos Van de Hare habrá sido el hombre mas importante del parquet por lo que significa sus 220cms, pero para los entrenadores tiene que existir otros elementos para que jugadores importantes realmente lo sean. Es decir, el grupo de trabajo, el conjunto, la solidaridad, el compromiso común, es lo que hace a los buenos jugadores que brillen en un equipo.
Me gustaría realizar un comentario individual de todos los jugadores por que creo que desde el primero hasta el último, han sido importantes en facetas distintas, para que el equipo esté en fases y además tenga algunas opciones de conseguir mejor clasificación, con el respeto a todos los equipos implicados, que están realizando una temporada ejemplar (Granollers, Vic, Sanfeliuenc).
Jordi Ventura: Este base ha sido el responsable de la dirección del equipo y ha demostrado que pese a su estatura, es un base de clasificación A. Gran tirador i manejador de balón, ha sido mi mano derecha en el campo y fuera de el. Fantástica su temporada.

“Nacho” Ariño: Este jugador que empezó con algún titubeo, ha sabido aceptar su rol, estar en la sombra y trabajar para el equipo. Sin jugadores como él, que de tono en los entrenamientos no se puede ganar.

Llorens Mons: El artillero de la línea de 3 de nuestro equipo, paso una crisis de juego importante, pero ha sabido sobreponerse y además ha trabajado otras facetas que le valen ser un “2” de los mejores de la liga. Un valor que siempre hay que tener.

“Jobi” Jobacho: El mejor “3” de la categoría sin duda, des de mi punto de vista, buen penetrador, buen tirador, reboteador y además esta temporada ha mejorado en defensa. Es jugador de otro nivel con la suerte que lo tenemos nosotros.

Jaume Sole: Nuestra esperanza. Jugador de altísimo nivel técnico y táctico. Esperamos pueda desarrollar su vida deportiva en Mataró. Cada vez asumiendo mas minutos y demostrando que es un “EBA” sin dudas.

Jan Kalina “el serbio”: Jugador espectacular, con gran condición física que ha notado que es su primer año en un club diferente a donde estaba anteriormente. Si trabaja su progresión puede ser importante. Ha sabido dar minutos de calidad en posiciones de 3 i de 4.

Paco Hernández “pakil”: Su temporada ha estado brillante, comprometido con el grupo y con el club. Un 4 importante que ha estado a la altura de lo que le pedíamos.

Jaume Solans: Trabajador y disciplinado como nadie. Sus pocos minutos no se deben a su falta de calidad, sino a la gran competencia en su puesto. Será un jugador importante en el futuro inmediato del Mataró.

Alfons Albert: Vino a mitad de temporada y eso es un handicap para cualquiera, pero su enorme calidad le ha bastado para ser un grande de esta liga. Muy necesario en los últimos partidos para el equipo por su intimidación y poder reboteador.

Remon Van de Hare: extraordinaria la temporada de este jugador que “ha cambiado la liga”. Excelente profesional, gran intimidador y muy comprometido desde el principio con la filosofía del club y el grupo de trabajo. Su juego interior ha determinado en parte nuestra clasificación.

Jacob Molina: Jugador del B, pero que en la primera parte de la liga aporto mucho en el juego del equipo. Gran jugador, persona y profesional, es un valor que hay que mantener, por que jugadores como estos, escasean en la jungla individualista que inunda nuestro deporte.

Sergi Ventura “ La ardilla”: Jugador del B Hermano de Jordi Ventura, tiene los mismos movimientos que el pero con mas velocidad por su edad. Aunque bajo, es un jugador en progresión, excelente trabajador, incansable en su perfeccionamiento, que busca su sitio en el futuro del Mataró.

Conrad: Jugador del B: este jugador ha ayudado en la progresión de los interiores. Identificado con el club des de pequeño, es importante como ejemplo de las generaciones que vienen como espejo y reflejo de lo que es un jugador de club.

A todos ellos mi agradecimiento por hacerme disfrutar como entrenador, por superar los fantasmas del pasado y por esta magnifica temporada pase lo que pase. Suerte en las fases.

PESEM PER LA MORT DEL PARE D'EN CARLES BUFARULL

2010-03-16T15:01:00.005+01:00

Avui he rebut la notícia pel mateix Carles Bufarull, que el seu pare havia mort ahir per la tarda. Tots els que em conegut el seu pare, sabem com l'agradava l'esport del bàsquet i com sempre, havia seguit la tasca del seu fill Carles, a les banquetes, sobretot al CB Andorra. Recordo com si fos ara, les llargues xerrades a Andorra parlant de bàsquet i algunes nits d'estiu a Llafranc, on sovint pasaven dies compartint-los amb el seu estimat net. Des d'aquí un record i un sentiment d'acompanyament per en Carles Bufarull, així com a la seva mare i germana tot esperant puguin superar aquests moments tan dolorosos i emotius. DESCANSI EN PAU

CARTA PARA “SITO”

2010-03-04T16:30:00.008+01:00

Ayer por la noche cuando escuche la noticia de que Sito Alonso havia sido destituido, encontré en mis recuerdos la figura de este gran entrenador. Hace ya algunos años cuando yo dirigía al CB Montcada en la liga EBA, uno de los equipos que teníamos que visitar y que eran mas duros, era el Monzón (Huesca), Previamente el había sido jugador del Monzón y en la cancha antigua, donde se reunía muchísima gente para ver los partidos, era muy complicado ganar a aquel equipo. Primero fue mi amigo Joaquin Arnal, quien dirigió aquel equipo y después cogió la batuta Sito Alonso. Recuerdo los enfrentamientos duros, de calidad, que había en aquella época en la liga EBA. Y recuerdo especialmente la figura de los dos entrenadores que marcaron este club como Arnal y Sito. Del primero guardo una gran amistad y del segundo sin haber tenido esta relación, le guardo un gran respeto como entrenador. Era humilde, trabajador como pocos y perfeccionista en su trabajo. Ahora que ha estado en un grande como La Penya, algunos se han dado cuenta de lo gran entrenador que es, pero los que lo conocíamos de antes en Monzón y el Prat y ayudante de Aíto. sabemos que es un gran técnico. Al final la cuerda se ha roto por donde siempre.... Leo los periódicos, la prensa digital, miro la TV y todos hablan de su relación tirante con algún núcleo del vestuario, como el desencadenante a su destitución como técnico. Los resultados positivos del principio se ve que han sido una tapadera, a una problemática que venia de lejos, quizás incluso de su etapa como segundo entrenador. Ahora estos mismos jugadores que al parecer han acumulado sanciones por varios conceptos y tal como dicen los periódicos deportivos, la cúpula de la entidad ha realizado reuniones con los jugadores, unas mas inquisidoras y otras mas pactadoras, esos mismos jugadores, se ve, que realizaran un cambio con la llegada del nuevo entrenador, trabajaran mas, defenderán mas y anotaran mas, por que como dicen, todo es cuestión de dinámicas. Todos hablan de los resultados del equipo, de que habían perdido fuelle en este último mes. Estoy segurísimo que Sito no había perdido su afán de trabajo, su concepto del baloncesto que se basa en trabajar, trabajar, y trabajar, mientras “otros” , no asumen sus responsabilidades y se dejan ir hasta que la gota malaya sea capaz de hacer un agujero por donde se escapa todo este trabajo. Otra vez hemos perdido la oportunidad de que el baloncesto sea diferente a otros deportes, donde el resultado es el primer factor de despido del técnico sin ser capaces de ir al núcleo del problema real y valorar los elementos que puedan impedir una buena dinámica de grupo y por tanto de trabajo. Estos mismos jugadores le dirán las gracias al técnico, educadamente, mientras saludan al que viene, y vuelta a empezar. Quizás, y solo quizás, hubiera sido mejor saludar a los ojos antes, asumir tu papel en el equipo y trabajar al máximo dentro y fuera de la pista para que los acontecimientos hubieran sido distintos. Que no me vengan con el discurso de que es más fácil echar a un entrenador que a uno, dos o tres jugadores, por que ya veréis como el tiempo dará la razón a Sito y a los que pensamos que sin trabajar, sin cuidarse y sin disciplina no se puede estar en un grupo humano deportivo o no. Des de aquí mi reconocimiento como técnico a Sito Alonso, y si parezco corporativista, lo asumo, porque los que mas trabajan, los que más horas dedican, los que más sufren en el baloncesto son los entrenadores, no tengáis la mas mínima duda. Suerte Sito en tu próximo destino.

EL TREBALL COM GENERADOR D'OBJECTIUS

2010-02-16T17:51:00.004+01:00

Que fa que de vegades els entrenadors dediquem mes temps a la motivació individual i/o col·lectiva, que a entrenaments tàctics o d’altres circumstàncies que entendríem mes a prop del treball específic del bàsquet? Amb els anys, la relació entre jugador i entrenador ha anat variant. Pocs pensaven fa 20 anys enrera, que les situacions i intervencions de l’entrenador també s’orientarien cap el reforç d’estímuls del jugador, per incidir el seu rendiment individual i que generessin canvis o modificacions en les situacions de grup. Quan ara, ens queden pocs partits per saber si serem capaços de situar-nos entre els “top-six” de la lliga EBA C, que ens donaria el dret de jugar la fase d’ascens, em pregunto quin percentatge em de dedicar a treballar aquests estímuls, per que els jugadors donin el millor de si mateixos, vers la tasca diària d’entrenament tècnic i tàctic del grup. En el meu recorregut com entrenador, he observat delicadament, com els jugadors han anat evolucionant en els entrenaments, moltes vegades en contraposició al que els entrenadors pensaven. El jugador ara es mes crític amb els seus entrenadors, bàsicament per la evolució de la societat també ha afavorit que els reconeixements individuals passessin per damunt dels col·lectius. En la meva etapa a Ripollet, havia un jugador, en David Lloreda, un pivot corpulent, rocós, dels interiors d’abans, gens versàtil. En 25 anys no he conegut cap jugador amb el seu sentit col·lectiu (amb permís de Mario Aguado, excel·lent persona i excel·lent jugador de bàsquet). Quan va venir a Ripollet, va estar dos anys jugant molts pocs minuts, però sempre vaig admirar l’amor que tenia per aquest esport, la conducta exemplar vers els entrenadors, la gestió que feia de grup per positivar-lo, i una cosa mes important encara...la capacitat de treball i de millora que tenia en cada sessió d’entrenament. Recordo quan vam aconseguir que el Ripollet ascendís a la lliga EBA, davant del molt bon equip que era. El Sant Andreu De Natzaret de Badalona, en David només acabar el partit, va venir a abraçar-me i em va dir “gràcies per haver-me fet “disfrutar” del bàsquet i gràcies per haver ascendit abans de retirar-me”. Ell no ho deia en clau individual. Sinó que era tanta la satisfacció de veure el grup tan content i unit, que l’emoció que li va produir això, anava més enllà d’haver jugat tants pocs minuts durant tota la lliga, sense una espurna de protesta ni de queixa. Ell havia aconseguit la satisfacció a través del èxit de l’equip. La conclusió a que vaig arribar després d’uns dies de pensar molt en el grup, en els seus components i en ell, va ser que, l’única cosa que genera plaer de veritat quan estats en un grup, es el treball, es la satisfacció de treballar diàriament i sense descans per l’obtenció d’un objectiu que es planteja un grup humà. Només això dona sentit a les derrotes i minimitza les victòries.. Però la realitat es que els jugadors (no voldria generalitzar) necessiten mes suport psicològic, mes treball de motivació per que no troben plaer en el treball, en el sacrifici, en la cultura de l’esforç. I sense aquests elements no hi ha millora, i es per això que l’entrenador, habitualment, ha de fer mes de motivador que d’ensenyament tècnic i tàctic, en una proporció no equilibrada. Em de tornar a incentivar la cultura de la superació i de l’esforç, i que els jugadors assumeixin, que per aconseguir objectius, s’ha de posar tota la seva capacitat al servei del company, per que només així , els èxits col·lectius podran gaudir-se com si fossin èxits individuals. Mentre això no sigui així, l’entrenador haurà de seguint motivant, no per el que implica el treball, que ho ha de fer, sinó per la manca d’esforç en realitzar-lo...i això no es motivació...es resignació

DAVANT LES ADVERSITATS...CRÉIXER

2010-01-05T19:04:00.011+01:00

Aquest video el vaig ensenyar als alumnes del curs de Primer Nivell d'Entrenadors de Bàsquet, realitzat a Mataró el juny del 2009. Es un vídeo d'en Nick Vujivic Quan un jugador no te ganes d'entrenar, quan no te ganes de treballar, quan te actituds egoistes, el millor es ensenyar-li que es un privilegiat de puguer fer el que l'agrada, de pugue compartir amb d'altres companys un esport i de puguer viure experiències relacionals que tindrà per tota la seva vida. Tot aquesta queixa perderà valor enfront de gent com en Nick, que davant l'adversitat busca les solucions i supera les dificultats. Els entrenadors som uns dels responsables, de donar valor als nostres jugadors i d'ensenyar-los la cultura de l'esforç, del treball, de l'autodisciplina i del compromis.

FELIZ AÑO 2010!!! LLENO D'EXITOS...INTERIORES

2010-01-04T11:45:00.000+01:00

BON ANY 2010, PLE D'ÈXITS...INTERIORS.

2010-01-04T11:44:00.000+01:00

FERRER. ELS "ANTICS" BASES

2009-12-14T11:59:00.009+01:00

N.Ferrer defensant a un altre gran base. Els que em estat entrenadors des de fa anys, a la categoria EBA, recordem amb certa nostàlgia d’aquelles lligues. Recordem un sistema de competició que es va crear pels equips d’ACB, per fomentar als jugadors joves, i inclòs havien normatives per tenir obligatòriament jugadors de menys de 21 anys, i altres que ara no recordo. Si recordo que després d’aquesta categoria havia la LEB, i l’ACB. Per tant us podeu imaginar el nivell de jugadors que havien en aquesta competició: Mumbrú, C Marco, Lluch, Mario Aguado, Dueñas, V Holgado, P Vazquez,Gasol, Aranda, Juanjo Marin, Tombas, Ferrer, Alvarez,O Junyent, Ruf, Navarro, Mateo, Solsona, Canals, Triola, C Marcos, Montañez, Triguero... i tants d’altres que ara em seria difícil recordar-los a tots. Van ser lligues on hi havia molta competència: El Valls portat per en Rafael Layola, el Manresa portat pel Ricard Cases, Sant Josep portat per en Quim Costa, El Mataró portat per Quique Spa, el Mollet portat per l’Agustí Forner, El Cornellà portat per Tim Shea, el Tarragona portat per en Bonet, o el Montcada portat el primer any per Angel Martin Benito, i després per mi mateix... Hi ha encara jugadors que han tornat a jugar en aquesta categoria després d’haver fet el seu recorregut com jugador a mes alt nivell. Un d’aquests jugadors es en Nacho Ferrer, actualment jugador del Vilaseca de Tarragona. Jugador que es va formar al Cornellà, i que va ser fitxat pel Valls, ja fa 16 anys. L’altre dia, veient-lo jugar contra el Mollet, en la semifinal de la Lliga Catalana vaig recordar moltes anècdotes d’ell, del Valls...Sempre ha estat un jugador molt intuïtiu, amb caràcter, un líder dins de la pista i el vestuari. Quan l’altre dia deia que no quedaven jugadors així, volia dir, que evidentment hi han molt bons jugadors que juguin de bases, però pocs bases que facin millor jugadors als seus companys... En Nacho sabia a qui havia de passar una pilota en un moment determinat, sabia a qui no havia de pasar-la també, i sabia quan havia de tirar o no, i sabia evidentment, quin era el ritme mes adient en cada moment. Però hi ha una cosa intangible...sabia portar el vestuari com portava l’equip en pista i per això, i per altres coses l’equip de Valls va ser un grup guanyador.

En la semifinal de la lliga d’aquest any, el Vilaseca anava amb baixes importants i el seu estat anímic potser no era el més adient per afrontar-la. El Mollet va estar mes posat en pista, i les diferències van ser importants. Jo vaig observar en Nacho durant uns minuts. La seva reacció va ser espectacular, amb 38 anys va animar als companys, els va esbroncar en el minut de temps, va començar a discutir algunes decisions arbitrals, parlant amb ells, va presionar, va “jugar” amb qui havia de fer-ho, va anotar...i l’equip va tenir una reacció notable. Potser a nivell de resultat no va ser important, però l’equip “feia una altre cara”. Per un moment vaig pensar que havia retrocedit 15 anys, on els jugadors vivien el bàsquet d’una manera diferent, on els jugadors es posaven una samarreta i es convertien en gladiadors, Algun purista dirà, segurament, que no es fàcil de portar un jugador de les seves característiques. Potser no ho es de fàcil, però prefereixo un jugador tinent coronel d’un vestuari, a un altre que quan vinguin els problemes giri la cara i miri cap un altre costat, mentre els trets acaben matant a l’equip. A si, es veritat, ara alguns prefereixen bases alts, elegants, que tinguin “porte”, que facin “mates”, que puguin “postejar”. Jo prefereixo aquells que saben manar dins i fora la pista, aquells que amb una mirada teva marquen el sistema... i d’altres coses, i que poden fer 10 punts i repartir-ne 50. Si escric aquestes lineas, es per que t’ho devia Nacho. Durant molts anys has jugat contra mi, el temps passa inexorablement, però em gaudit d’enfrontaments èpics i sempre ens em respectat. És el que te l’esport, que competeixes, et formes com esportista i com persona i aprens que després de tants anys, tan es els partits que hagis perdut, mentre el que hagis guanyat sigui el respecta personal i professional, i tu ho has aconseguit amic Nacho. Fins aviat.

LES SEMIFINALS DE LA LLIGA CATALANA 09

2009-12-07T15:23:00.004+01:00

LA LLIGA CATALANA EBA LES SEMIFINALS I LA FINAL QUE ENS ESPERA Aquest diumenge vàrem pugué veure les dues semifinals. La primera entre el Mollet i el Vilaseca, va ser desigual, bàsicament degut a les baixes que te l’equip de Tarragona i el bon fer de l’equip del Vallés. La reflexió es que l’equip de Mollet no nomes “el 17” posa els punts (J Ramírez, recordant a Iturriaga en els seus “palomeros” – permiteme la broma amigo Jonathan-), sinó que em de prestar molta atenció a jugadors con Palou, Dam que donen qualitat a l’equip, el treball fosc, però necessari de Viladomat, i el treball de Fernández i el meu amic Jordi Pons, anant a 19 de valoració i donant un exemple pels joves, en tots el sentits. En l’altre costat un Ferrer, que malgrat tot sempre va donar la cara i va treure l’orgull , avivant als seus companys i manant (D’aquests ja no en queden) en molts àmbits que només els entrenadors sabem apreciar. Quan acabi la lliga catalana vull fer un escrit sobre aquest gran jugador Torres molt sol a sota i en González amb molta presència en pintura però sense tenir bons percentatges sota cistella, una llàstima tenint en compte el seu esforç. Varem trobar a faltar alguna cosa mes de l’Aparicio, sempre un referent imprescindible en aquest grup davant la baixa d’Elvis que li desitjo una bona recuperació. Molt bé l’entrenador del Mollet (Alex Coma), que va preparar el partit molt acuradament i fent una sortida que deixava sense reacció al Vilaseca. Rotacions ben treballades i donant descans a homes importants que demà tindran feina extra amb el Vic. L’altre semifinal va ser de qualitat tàctica. El Vic, gràcies a 3 de 4 triples de Garrote en els primers minuts va obrir massa ràpid la distància en el marcador, però els dos equips van oferir moltes coses interessants portats, per dos dels millors entrenadors que podem veure a l’EBA en aquests moments, un per la seva experiència i aconseguint una dinàmica guanyadora difícil de mantenir (porta 9 victòries consecutives) i l’altre per que malgrat no va començar bé, demostra que amb treball de grup i coneixements alts de les dinàmiques, l’equip pot recuperar-se i situar-se on es mereix. Molt be els conceptes del Vic en el triangle exterior-interior (Garrote/Nualart/Riu o Garrotes/Soler/Roma), molt treballats i fent mal en les ajudes del Sant feliuenc, així com conceptes defensius individuals. I molt interessant els canvis defensius d’alternatives del SantFelienc davant sistemes concrets del VIC, creant dubtes sobre tot en els exteriors i ofegant als interiors, encara que des de el meu parer, abusant massa dels ajuts del costat fort, tenint en compte els percentatges que poden fer Nualart, Garrote, Soles i J Jordi, en el tir exterior. Cal destacar la qualitat de molts jugadors dels dos equips, però penso que la gran lluita va ser de banquetes, molt concentrats els dos i oferint un repertori esplèndid de solucions davant les accions del rival. Felicitats al Jordi Balaguer per la seva victòria i al Alex Teres, per forçar al màxim al seu equip tàcticament fins reduir el marcador a “res” a manca de pocs segons EL QUE ENS ESPERA. A nivell d’equip veure si el Vic podrà aturar la facilitat anotadora del Mollet i si aquest podrà amb la millor defensa de la lliga. A nivell individual, els duels Roma / L Fernández, Jonathan / Nualart J Jordi o Soler, Garrote/ Palou (Curto); Riu (Fradera)/ Jordi Pons seran interessants. L’aspecte psicològic també es important en aquestes finals i veurem com condiciona el partit que fa poc van jugar els dos equips en el mateix escenari i guanyant el Vic després de la prologa. Uns per que varen gunayar just i els altres per que van tenir el partit i no van puguer guanyar-lo. En qualsevol cas, gran final i moltes expectatives a nivell tàctic pels entrenador que gaudirem d’aquest partit. No desitjo sort a ningú, però si m'agradaria que els dos ens ofereixin el bon bàsquet que els equips ens poden oferir: Ho tenim tot, un esplèndid escenari, dos molts bons entrenadors i excel·lents jugadors en els dos equips.

A Gaudir

QUELCOM MES QUE AJUDANTS

2009-11-07T23:21:00.003+01:00

En el bàsquet d’avui, la imatge dels entrenadors-ajudants ha canviat...o així hauria d’haver estat. Sempre he mantingut que el bàsquet ha estat sempre, un exemple, en les seves innumerables propostes per avançar. Només hem de veure aquest esport i comparar-lo amb d’altres mes propers, per saber, que des de el bàsquet s’han copiat la majoria de coses. Per exemple en el futbol fa poc relativament que parlen d’estadístiques, i fins i tot en el món del tenis ara ja es fan estadístiques bastant sofisticades. La tasca arbitral i el respecta dels jugadors a la tasca arbitral no te ni punt de comparació amb d’altres (segurament el rugbi estaria mes desenvolupat en aquest sentit). Una de les coses que la majoria d’esports començant a importar del nostre bàsquet es la figura d’entrenadors - ajudants (que no la de segon entrenador). En la nostre lliga d’èlit l’ACB, els ajudants no son simplement espectadors, sinó que tenen tasques concretes a realitzar, responsabilitats específiques, determinants, per la informació i desenvolupament dels partits. No tinc tan clar, però, que aquest tipus de tasques, es facin en la majoria d’equips de les altres lligues de LEB o de la lliga EBA. Si els que esteu llegint això i sou entrenadors – ajudants, us faig la proposta de que us pregunteu si l’entrenador principal de l’equip, per exemple, us te en compte per la preparació del partit, si teniu tasques concretes en l’entrenament, si teniu reunions de treball amb ell, quin pes específic teniu dins els vostre grup...quines respostes obtindríeu?? Quantes vegades em vist entrenadors (ENTRENADORS), que en les sesions de treball, estan a la banda observant sense cap tipus de participació? Que no intervé en cap exercici, sinó es el de xiular els entrenaments de 5 x 5, que es la tasca mes desagradable per un entrenador – ajudant? Com li podem exigir a un jugador que tingui respecta a un entrenador que sap que no te cap pes específic dins del staff tècnic?. En el nostre equip tècnic de la lliga EBA de l’UEM Mataró, som quatre entrenadors i un preparador físic (amb elements tècnics importants). Dins d’aquest quatre entrenadors, està l’Ester González , que executa tasques de Delegada, però que incluim en la nostre tasca diària com entrenadora i te un pes específic igualitari amb els altres companys. Es eficient i molt responsable. L’Ester González es entrenadora, executa tasques en la FCBQ, i coneix be la xarxa d’entrenadors. En Jacob Raurell, es el responsable de la faceta defensiva de l’equip, evidentment consesuada per tots, però ell te aquesta responsabilitat i quan l’equip respon o no davant d’aquesta situació, ell es part important d’aquest desenvolupament. Es constant, treballador i molt intel·ligent en les seves aportacions sempre oportunes. Paral·lelament està vinculat a la FCBQ, està en la selecció cadet masculina i porta un PDP. En Miguel Gimémez es el responsable de l’scouting de l’equip contrari conjuntament amb mi, i te experiència com entrenador sènior en distints equips. La tasca de “scout” no es agradable, ens tirem moltes hores de treball, visionar el DVD, treballar-lo i buscar les solucions adients per el partit. Es una feina “fosca” però imprescindible. Porta també la coordinació amb l’entrenador del Sènior B, Albert Asens (gran entrenador que està demostrant la seva tasca enfront del nostre Sènior B), respecta dels jugadors que han d’ajudar en entrenaments i/o partits del nostre equip. En Miguel te un caràcter molt contraposat al meu i em dona molt d’equilibri, per que sap “agafar distància” en les seves decisions i sempre aporta molta serenor en moments crítics. Finalment en Carles Abajo, que es el preparador físic, és el responsable directa de la “salut” física del nostre equip, però més enllà, també te elements que poden ajudar-nos quan ens trobem davant una situació que hem de resoldre. Porta tants anys en el bàsquet, que sap aportar en el moment just aspectes que son determinants en algunes decisions. No cal dir, la gran tasca que realitzen tots quatre, però també heu de saber que qualsevol estructura d’aquest tipus, es important que l’entrenador, anomenat principal, delegui responsabilitats, i això no vol dir desentendrats d’aquestes, sinó supervisar-les i coordinar-les a fi de que siguin operatives i executables. Això comporta discussions sanes per posar-nos d’acord i escollir la millor via davant de qualsevol situació, significa temps, però considero que aquest espai es mes important que no les decisions ràpides i individualment. Però us he de dir que no tan sols enriqueix la pròpia dinàmica de grup de treball, sinó que genera un poder real, evidentment diferenciat, a tots els entrenadors davant del grup de jugadors. Nosaltres davant un partit, tenim converses setmanals, però sobretot la reunió de pre-partit es molt important, per que consensuar una disposició tàctica, el cinc inicial, les possibles variants defensives i ofensives, l’estat anímic dels jugadors, etc...fa que notis com l’engranatge tècnic funciona i el que es mes important, confies en els teus ajudants com ells confien en tu, i això es transmet al grup de treball. En la direcció del bàsquet, però també en la de qualsevol estructura empresarial on tinguis un grup de treball com responsabilitat, no s’entén treballar d’una altre forma que no sigui la co-responsabilitat, la delegació de funcions, la repartició de quotes de poder, com elements per créixer i per tenir el concepte d’eficàcia i eficiència com objectiu principal davant de qui et contracte. Es demostra que el bàsquet es molt ric, molt complexa en moltes facetes i que intervenen multitud de paràmetres a treballar, que només es poden abordar des de la implicació conjunta i el treball d’equip.

LES "FALTES" DE REMON VAN DE HARE

2009-10-20T18:23:00.007+02:00

4 partits jugats. 15.5 punts de mitjana, tira 7 vegades de 2 punts per partit i fa 3,5 faltes de mitjana. Dues vegades expulsat (de 4 partits) per 5 faltes personals. Sempre dues faltes en els 10 primers minuts. De les 14 faltes que ha fet. La meitat en atac. Aquesta no hauria de ser la presentació del jugador interior mes determinant de la lliga EBA. En Remon Van de Hare Darrera aquesta fredor dels números hi ha un jugador, extraordinàriament professional, solidari amb els companys, compromès amb el club. Es un jugador molt respectuós amb el contrari i molt educat amb els àrbitres. Una persona que fa 220cms d’alçada, i que aporta un valor plus al joc de “pintura” del nostre equip. La nostre sorpresa ha estat veure com l’arbitratge, al meu entendre, ha respectat tan poc aquest “center”, amb les faltes personals, fins el punt que sempre ha fet dues faltes en el primer quart i sempre una d’elles en atac. Preguntat a dos àrbitres d’EBA, que podria fer com entrenador, per pal·liar aquesta situació, em comentàvem la dificultat de “pitar-lo” ja que es molt gran i quan es mou es difícil determinar la falta, (totalment d’acord) però m’asseguraven que quan agafa la posició en la pintura, balanceja el tronc excessivament (treu el cul per protecció) i envaeix el tan anomenat “cilindre” . Jo em pregunto Quin interior no flexiona el tronc enrera, per protegir-se del defensor? Absolutament tots els interiors (i així ha de ser) flexionan el cos, per protegir-se del defensor i treuen el braç per demanar la pilota. Es clar, en Remon Van de Hare quan ho fa, deixa al seu defensor a dos metros de la seva mà de recepció. Es en aquest moment que es produeix un “forceig” per determinar la posició: Un que ja la té i l’altre que vol rodejar com sigui, per tal de posar en dificultats a l’atacant. Però en aquesta lluita davant d’un jugador de 220cms qui te les de perdre es el defensor. Però es ara quan el defensor castiga al Remon i aquest no es deixa. Davant d’aquesta situació, he visionat els DVDs dels partits, i de les 7 faltes d’atac, només una era clara, i quan dic clara, es que ell cansat de que “el peguin” respon, i es clar... els seus quilos i alçada, el denoten davant de qualsevol acció punible. En totes les demés no ha estat així i fins i tot en algun cas, hi ha hagut simulació. Per que es pita doncs???? Per que en molts dels casos els àrbitres, piten per reacció del defensor i no per l’acció. Amb això no estic dient que els arbitratges siguin desfavorables per els nostres interessos, ni que no tinguin qualitat, ni molt menys, però en aquesta circumstància concreta i amb aquest jugador concret, els àrbitres potser haurien de visionar (no per rectificar) sinó per conèixer com un jugador únic de 220cms, es desplaça per la pista, busca les seves posicions, etc...per tal de ser justos amb un jugador, que mai protesta les accions i que busca els diàlegs constantment. Cap àrbitre d’EBA ha xiulat abans un altre jugador amb tanta alçada i velocitat alhora, i això també hauria de ser un estímul per els nostres àrbitres, en el camí de la formació constant i la recerca de situacions diferents en el nostre mon del bàsquet. Jo tinc el privilegi d’entrenar-lo i rectificar-li aspectes que el poden fer millor jugador, els entrenadors contraris tenen l’obligació de treballar per contrarestar aquesta situació, i els àrbitres han de saber com jutjar un jugador diferencial que no especial, que està en els parquets i que dona qualitat a la nostre lliga EBA. Vagi aquí la meva reflexió.

EL JUGADOR JOVE A SÈNIOR.

2009-10-08T13:00:00.004+02:00

Qualsevol club d’EBA, de Copa... qualsevol jugador...les històries es repeteixen. Jugadors júniors, “bons jugadors” , amb projecció donen el salt qualitatiu de jugar amb el sènior del seu club, després d’haver passat per totes les categories del club, arriba el moment més esperat per tots, aquell jugador que va començar de petit, finalment s’ha fet jugador i puja amb el sènior...es la seva primera temporada. La il·lusió és màxima per part de tots. Juga, ho fa molt bé i es converteix en un jugador important...18 anys!!!... el conte no s’acaba aquí...es tan bon jugador que un altre equip el fitxa la temporada següent, li donen molt bones condicions econòmiques, se’n va... viu del bàsquet i el futur es seu... El conte es el que molts somien, però la realitat es molt diferent. Ara be la part mes complexa. Que espera el jugador? Un jugador que era un referent en el seu equip júnior? Que espera el seu entorn? El que esperen es que el noi es consolidi en aquest grup. Si es clar... Però el jugador es troba amb un entrenador obligat a guanyar, on l’exigència serà màxima. Troba uns companys amb anys de bàsquet , bons jugadors i que mentalment estan preparats (en la seva majoria) per suportar situacions d’estrès. S’adona que te pocs minuts quan en el júnior jugava 40 minuts. S’adona que aquí no pot cometre tantes errades, s’adona que hi ha competitivitat i que el company- jugador no li deixarà un pam de terreny per que li “robi” minuts. S’adona que ha de seguir uns rols tàctics, i que per davant d’ell hi han jugadors decisius. La realitat es que en la seva gran majoria se instal·len en la queixa. A veure si us sonen aquestes frases: “vull jugar de 3” (sempre ha jugat de 4, però no vol, treballar tècnica individual “pq es massa tard --- sóc sènior”). “ no em passen la pilota” (no tira prou). No s’adona de que ara ha de guanyar-se aquesta confiança dels companys. “Es que es clar, treballar tan per jugar tan poc” (manca de sacrifici, mai ho ha tingut que fer-ho per que sempre ha estat el millor en les categories inferiors). ...Podríem dir moltes frases mes els entrenadors que treballen amb sèniors. La conclusió es que tot es redueix (com diuen els entrenadors bàltics) a una actitud mental. El jugador que es capaç de suportar, de sacrificar-se, d’aixecar-se cada vegada que te una errada, de no estar en queixa perenne, de ser madur i entendre que aquest procés es inevitable, es el que tindrà opcions de ser un bon jugador. Però el que passa realment, es que en les categories inferiors no es treballa l’aspecte mental. Quantes vegades un entrenador de formació ha “castigat” a l’estrella per que aprengui a ser humil? I per castigar s’entén: no donar-li cap privilegi, controlar els seus egos, reduir els minuts sinó treballa prou, si no està prou concentrat, si es mostra insolidari...etc. Si aquest jugador no ha après això anteriorment, no pretenguem que quan sigui jugador sènior ho faci. En el meu equip tinc un exemple de jugador que ha après a ser fort mentalment. Es tracta de Jan Kalina, ha passat com formació de jugador unes etapes molt dures. Però ha tingut la sort de tenir alguns bons entrenadors, entre ells Josep Bordas (el millor entrenador de formació que es pot tenir) En la seva etapa de cadet, el Sr. Bordas havia “castigat” sense jugar ni un minut al Jan, per una raó tan fonamental, com no veure’l concentrat a la roda d’escalfament. I ell en podria explicar algunes mes. Era un dels millors jugadors del seu equip (possiblement el millor) però si no hagués estat per aquesta educació mental, ara no estaria jugant en EBA, ni tindria el caràcter guanyador que te. Realment està capacitat per aguantar qualsevol adversitat, i això el fa diferent d’altres joves. He volgut exempleritzar amb una realitat personal el que segur que es dona en molts altres equips. Ensenyar un jugador, es difícil, complexa, compromès, lo fàcil es deixar-se anar i conviure amb ell, pensant que l’any vinent el problema serà d’un altre, emparant-nos en els resultats esportius concrets (guanyar), i pensar que la solució vindrà sola. A qui acaba perjudicant aquest “deixar fer” i l'excesiva protecció del seu entorn es al propi jugador

LA INJUSTÍCIA DE LES FASES PER PREFERENT.

2009-09-09T13:18:00.003+02:00

Aquest cap de setmana hi han hagut les fases per preferent. He seguit especialment les de la categoria cadet, per una qüestió òbvia com es el fet que competia la UEMATARO i també per que en aquest equip hi juga l’Adrià, el meu fill petit. De totes maneres, malgrat el nostre equip ha aconseguit l’objectiu, ens hem hagut de desplaçar per dues vegades a les terres de Tarragona, mentre els equips d’allà no han tingut cap desgast de desplaçament. No es podria haver jugat en un pavelló a mig camí??? Veient els diferents grups per classificar-se, hi han hagut varies sorpreses, com el fet de que aquest any, l’equip de l’Ademar, que sembla ser tenia un bon equip, ha quedat fora d’aquesta competició i no podrà competir a preferent. Però em podríem anomenar-ne d’altres que els ha passat el mateix. Son nois de 15 anys que porten entrenant des de mitjans d’agost, amb el que suposa d’esforç en aquestes dates, a nivell personal i familiar . Molts d’aquests equips han fet l’esforç i s’han quedat a les portes d’una competició molt interessant. Ara hauran d’anar a una altre competició, i els entrenadors i pares faran bé de reforçar al grup psicològicament per que puguin seguir competint amb qualitat i amb motivació d’aprenentatge, després de la frustració i pèrdua d’accés a la preferent. I es que en dos o tres partits, aquests clubs s’han jugat la temporada qualitativament parlant. Però el que sap mes greu d’aquesta circumstància, es que d’altres equips sense nivell per estar a preferent, han optat a aquesta competició sense passar per les fases d’ascens. Sense voler entrar en valoracions de qui ho permet, qui ho fa, etc, la meva pregunta es la següent: Si tan interès tenim en l’educació dels nostres esportistes, treballant des de els clubs, per la formació integral dels jugadors... com expliquem a uns adolescents, aprenents de joves i d’adults , que uns han fet les fases i d’altres no, però que malgrat no estar en aquesta competició prèvia, estaran en la preferent? Com volem després que aquests jugadors i persones, creguin en els nostres institucions oficials?? Som nosaltres, els adults, els que organitzem les competicions des d’un estament oficial esportiu, els que hem de donar aquesta confiança, els que hem de fer creure que les coses no s’aconsegueixen sense el valor de l’esforç, els que hem de treballar per que aquests jugadors, creixin sabent que la picaresca no es possible en un país com el nostre i que hi han unes passes que s’han de seguir escrupolosament, com així passa, per exemple, en l’àmbit educatiu. Amb això no vull criminalitzar als equips que han optat a la preferent per una via diferent, si han trobat un “forat legal” es “normal” que l’utilitzin. Només demano transparència i sobre totes les coses, que els nostres fills, puguin desenvolupar-se sabent que estan emparats per un món adult, capaç de donar sortida i solucions a situacions, sense tenir la sensació que qui es mes “llest” s’emporta el gat a l’aigua, sinó que qui compleix amb la norma, es qui te la porta oberta... Això que ha passat, es un “bloc cec” a la bona imatge institucional.

EL DESIG DE SER ENTRENADOR

2009-07-21T13:18:00.004+02:00

Fa uns dies que em acabat el curs de primer nivell d’entrenadors de bàsquet a Mataró. Si alguna cosa anima a fer els cursos, després d’haver estat enganxat al bàsquet tota la temporada, es donar classes a entrenadors que tenen el desig de ser-ho oficialment, de tenir la titulació corresponent per que puguin exercir com entrenadors. Aquesta motivació que tinc per donar cursos, no es per dotar a aquests alumnes d’una titulació que la nostre Federació Catalana de Bàsquet, ara conjuntament amb el Departament d’Educació, els expedirà, sinó pel fet del desig que tenen tots ells i elles de formar jugadors i jugadores en aquest esport que tan estimem. Veure alumnes que estudien i treballen tot l’any i troben tres setmanes per dedicar-se a treure una titulació i fer un esforç, també econòmic, vol dir que mes enllà del desig, hi ha una veritable motivació per fer de nexe d’aprenentatge, entre les estructures tècniques, tàctiques i de grup d’aquest esport, amb el potencial d’esportistes que practiquen el bàsquet. No estic segur però, que aquesta motivació sigui per tothom igual. Els professors intuïm, més enllà del nivell d’aptituds i també de la sort, que alguns entrenadors no aguantaran el pas del temps, on s’acumularan també, les frustracions d’uns desitjos un dia il·lusoris i que potser amb el temps no es tradueixin en realitat. I això no te a veure només amb resultats esportius, sinó amb la cada vegada menys valoració que tenen per part dels diferents estaments d’influència , els entrenadors. Com deia el meu estimat Josep Bordas, (mestre de mestres) l’entrenador ha deixat de ser un referent educacional a la canxa, i tothom s’atreveix a qüestionar-lo, per que en el fons som un reflexa dels mateixos problemes que pateix l’educació en el nostre país. Potser molts d’aquests entrenadors, no podran aguantar la pressió que representa estar permanentment en entredit, per part de qui envolta al jugador i/o l’equip. En mig d’aquesta jungla d’interessos, només ens serveix la formació constant, creure en nosaltres mateixos i ser permeables a influencies externes positives, que cal adaptar a les nostres ensenyances, per posar-les en pràctica i millorar. Desitjo a tots els entrenadors/res que s’acaben de treure la titulació, que mirin i mimin el present, que gaudeixin del que fan i que es sentin orgullosos de pertànyer al club d’entrenadors de bàsquet.

Que tenen la gran responsabilitat, de formar jugadors, però encara mes important, el de crear valors, hàbits personals i elements als jugadors, que els ajudin a superar els diferents obstacles que la vida els posarà ... i que seran molt mes importants, que superar un 1 x 1, un bloc directe, etc...

"la vida no es un joc, però el joc et pot ensenyar a viure" (Joan Glez.)

EL CADET “B” MASCULÍ: L’APRENENTATGE COM OBJECTIU

2009-06-01T17:56:00.003+02:00

Quan a l’Adrià, al meu fill petit, li van plantejar el fet de venir a UEMataró, per incorporar-se al Cadet “B”, sabíem que era una aposta que comportava sacrifici per ell, per que hauria d’assumir el fet de viure a 40kms i la despesa de temps que suposa venir a entrenar tres cops per setmana, condicionant estudis i també un canvi d’amistats esportives que durant anys havia tingut. Però a l’Adrià li motivava el fet de tenir referents esportius i reptes esportius nous i millors. Passat un any d’aquesta decisió, la nostre valoració, no pel que fa a l’Adrià sinó vers tot l’equip es extraordinària. Des de el punt de vista de joc: L’entrenador, en Jordi Ventura, i el seu ajudant Moisès han aconseguit criteris defensius que ha anat millorant partit darrera partit, o millor dit, entrenament darrera entrenament. Veure equips cadets que fan pressió es habitual, però veure pressions estructurades i que els jugadors saben en la seva majoria com han de realitzar la pressió i com l’han de recuperar i una intensitat elevada continuada no es tan senzill. La millora des el meu punt de vista ha estat espectacular. M’ha agradat veure com hi han jugadors que comencen a identificar situacions de joc, el que els entrenadors anomenen “conceptes de joc”. I això es molt interessant per que vol dir que el jugador reconeix una situació i l’adjudica uns moviments determinats sense que l’entrenador intervingui en aquell moment, es dir, “resolt la situació”. Com ja vaig dir en un anterior article encara manca veure mes millora en el concepte d’una “passada més” i segueixo veient, no només en aquest equip, sinó en formació, excessiu bot de conducció, poca obertura visual, i excés d’acció individual, coses per altre part lògiques en una fase d’aprenentatge com es l’etapa cadet. Des de el punt de vista de grup: M’ha agradat veure com l’entrenador “exportava al grup” els seus criteris sense cap manca de respecta al jugador. Els jugadors han après tots els conceptes , tècnics i tàctics d’una forma relaxant, natural amb treball i confiant en el seu entrenador i treien el millor que tenien dins seu com jugadors però també com persones. Només cal veure el campionat que brillantment van guanyar a França o la tercera posició en la fase interterritorial que han aconseguit. Però mes enllà de les posicions esportives, el que cal mirar es la posició com jugador i com persona. I en això també els dos entrenadors han estat un exemple. Han aconseguit un grup homogeni, desenvolupant els valors que la nostre entitat desitja com el de crear esportistes i alhora millorant competitivament. Ha estat satisfactori veure com els jugadors assumien els canvis, la banqueta, el minutatge, d’una forma disciplinada però empàtica i de respecta amb els seus companys de grup...això es compromís amb l’equip i els seus objectius. Per això quan nosaltres, els pares de l’Adrià, fem la valoració de la temporada les expectatives han estat superades amb escreix, el sacrifici que ha hagut de fer l’Adrià per comptabilitzar els estudis, l’esport i les amistats. Donem gràcies als seus entrenadors, però també al magnífic grup que s’ha trobat, desenvolupant tots junts una gran temporada. Moltes felicitats a tots.

EN RECORD DEL BÀSQUET FEMENÍ.

2009-06-01T12:39:00.009+02:00

EN RECORD DEL BÀSQUET FEMENÍ. Quan fa unes setmanes , el president de la Unió Bàsquet Mataró, em va comunicar que em semblaria portar l’equip sènior masculí de la seva entitat, vaig tenir la sensació que tornava... “tornava”. Durant aquests dos anys portant el femení de l’entitat i malgrat les dificultats, he conegut un tipus de bàsquet, molt enriquidor com entrenador. La conclusió que he tret durant aquests dos anys, es que el bàsquet femení està discriminat respecta el masculí. I no ho dic per la nostre entitat, sinó en general. Quan un pensa en les discriminacions que te la dona respecta l’home, veu com també això es trasllada a l’àmbit esportiu, per que aquest no deixa de ser un àmbit de desenvolupament social. Recordo un dia que un àrbitre, un bon àrbitre, em va dir que ell preferia “pitar” nois, però no pel tipus de bàsquet, (que em va reconèixer a que han d’estar mes actius per que hi han mes contactes de braços, mans, etc,) sinó per que es cobrava menys “pitan” a noies que a nois, fent el mateix esforç físic i mental.Jo vaig pensar que era bastant absurd, donat que s’hauria de tenir la mateixa remuneració en la mateixa categoria tant pel masculí com pel femení. Quan un entrena a noies, es cert que hi han coses diferents, aspectes que has de modificar respecta als nois, però m’ha sorprès molt positivament el compromís grupal. Es genera un sentiment de pertinença que en els nois es difícil de viureu. Per exemple, el nostre equip tenia establert celebrar tots els aniversaris dels components de l’equip i fer un regal (de fet en el nostre equip eren sempre mes). Doncs bé, no recordo cap moment on les components de l’equip no volguessin assumir la responsabilitat de la compra, o la recollida de diners per aquests regals. Es més hi havia molt sentiment en aquests moments. Això vol dir...respecta...al compromís de lo establert pel grup. Les absències per entrenament han estat minses, i fins i tot tres jugadores que venien des de Cornellà a entrenar, han tingut (com totes les altres) un comportament exquisit en aquest sentit, tenint en compte la distància. Amb aquesta reflexió, vull dir, que pel meu aprenentatge com entrenador ha estat fantàstic haver fet aquest “impàs” pel femení, haver estat entrenador del Femení i aprendre més bàsquet, no un altre bàsquet, sinó BASQUET. Espero incorporar coses que he après del bàsquet femení a la meva trajectòria com entrenador, per que estic segur que el coneixement es canviant i que les coses no son tan diferents, som nosaltres les que les fem diferents. Així doncs, demano disculpes per errors comesos en el femení i també les gràcies per ensenyar-me a veurel’s. Molta sort al femení, Molta sort al femení del nostre club UEMataró, en el gran futur que l'espera

L’arbitratge decideix....?

2009-03-04T09:43:00.000+01:00

Cada cop estic mes convençut de la importància d’un bon àrbitre , d’uns bons arbitres en un partit de bàsquet. Segueixo esports diversos i es cert, que d’una manera o altre, els àrbitres tenen incidència en el desenvolupament del match.. Però es dona la circumstància que en el bàsquet aquest te una importància que a molts entrenadors se’ls hi escapa. A mida que passen els anys, cada cop mes m’apassiona l’anàlisi de l’arbitratge: la seva col·locació, la seva manera de xiular , la forma de “conduir” un partit, la forma de relacionar-se amb els jugadors i amb els tècnics, la dificultat, de vegades, de reconèixer en l’instant una acció (no la reacció), fins i tot per els amants com jo del llenguatge no verbal, de les seves postures davant situacions, de les seves actituds... etc... No es menys cert, però, que al bon àrbitre l’haurien d’acompanyar unes certes qualitats que no poden passar desapercebudes, per qui cada dia professionalment analitzen els arbitratges dels nostres àrbitres setmana a setmana. Els entrenadors i jugadors estem sotmesos a pressió constant durant 9 mesos l’any, la nostre forma de treballar te unes pautes de treball setmanals i esperant resultats mes o menys immediats, segons sigui la categoria, o si es formació o no. No dubto de que els arbitres tinguin una pressió per que el seu bon desenvolupament pot acabar per ascendir o no de categoria, i això evidentment te un cost psicològic, que no se m’escapa. Partint d’aquesta base, la meva pregunta es si ells pensen amb aquesta pressió a que estem sotmesos els jugadors i els entrenadors. Nosaltres, analitzem els partits més enllà del resultat i del tipus d’arbitratge, però no estic segur que els àrbitres portin un registre personal amb coses que han de millorar, com bé fem nosaltres amb els nostres equips i amb nosaltres mateixos. En una reunió recent entre àrbitres i entrenadors (que continuen sent molt pocs els qui assisteixen) en Juan Carles Mitjana, de tots conegut pel seu bagatge en el món de l’arbitratge, i evidentment per les seves responsabilitats en el tema arbitral, va dir una frase que em va fer meditar: “vosaltres (referint-se als àrbitres) no teniu que mostrar o utilitzar el poder, senzillament per que ja el teniu”. Aquesta frase tan ben estructurada te molts components de discussió, però en aquell moment el nostre amic Juan Carles volia dir que l’abús de poder no fa falta, reiterar el poder amb certes accions autoritàries no fa falta, per que en realitat l’àrbitre te el poder en les seves mans, i correspon a la seva responsabilitat el fet d’executar-lo. La dubte que tenim els entrenadors vers certs arbitratges, es saber si aquesta responsabilitat no variarà en funció d’aspectes personals, en funció del moment de l’àrbitre, en funció molts aspectes que poden influenciar un partit, abans i durant!. Com podem saber que aquest poder serà administrat justament? Mes que justament (que la justícia es suposa)... adientment, correctament, adequadament?. No ho sabem. Hem de confiar amb l’àrbitre. Però la confiança sempre ve donada mitjanament un “feet-back” entre els entrenadors i arbitres, o arbitres i entrenadors. Mentre l’àrbitre no sàpiga veure en l’entrenador, com aquell professional, que setmana darrera setmana, està treballant amb el seu equip, per treure uns objectius determinats i que la seva tasca s’ha de valorar més enllà d’una protesta, una gesticulació , i entenen la resposta de l’entrenador en cada moment del partit, serà difícil apostar per aquesta anomenada i reiterada “empatia” que es vol inculcar des de el comitè, per que precisament l’empatia, al meu entendre, es això, saber valorar en cada moment quina situació es dona, quina resposta te l’entrenador, i valorar en funció d’aquestes circumstàncies, i no tan sols valorar l’acció com acció aïllada, sinó vinculada a unes respostes emocionals i de joc que fan de l’art de l’arbitratge una riquesa, per saber determinar precisament aquest “moment“. Es aquí on considero l’arbitratge un art, i com a tal de vegades va més enllà del procés racional.

LA DISTÀNCIA

2009-02-24T18:18:00.000+01:00

Molt es parla de la distància entre entrenador i jugador/a, del tipus d'aproximació que ha d'haver-hi entre dos mons tan diferents però que es necessiten molt un a l'altre.

La distància la podríem establir entre molts paràmetres, però jo voldría fer incidència amb la visió que te un entrenador i un jugador/a després d'un partit. Que ens separa en aquesta gestió de la valoració post-partit:

En principi hi ha una evidència i és que la visió és molt diferent, tant, que la lectura del partit moltes vegades es totalment oposada. I es que la visió de l'entrenador comença sent una reflexió global, mentra que la del jugador comença sent individual. Si es perd un partit, la majoria dels entrenadors, busquem entre els nostres racons més profunds, uns motius que ens permetin seguir treballant per corregir alló que ens ha portat a la derrota o a les derrotes. El martiri d'imatges, sensacions, gestos, situacions concretes,en les primeres hores després del partit es brutal, que es difumina a mida que va pasant la setmana i evidentment t'has de situar en l'altre plànol, el de la preparació del partit següent. Es un cansament anímic progressiu, incomprés molts cops per la majoria de qui envolta a l'entrenador. Sempre estàs sol, sempre estaras sol i quan et sentis acompanyat, segurament es que el teu equip ha guanyat. No pots ser entrenador sense entendre que això no es revertirà mai, malgrat lluitem per que no sigui així.

Els jugadors analitzen el partit en clau de la seva participació. Si aquesta ha estat positiva, pensen que la cosa no va amb ells, si ha estat negativa la justificació es fa evident. Per això quan s'analitzen partits entre entrenadors i jugadors es dificil el bon enteniment entre les dues parts, per que es dificil comunicar-se en dos diàlegs diferents: el de grup i l'individual. Només els jugadors o jugadores que entenen el bàsquet com un esport totalment col·lectiu, entenent això, com englobar la respossabilitat d'entrenament , de participació, de tenir cura de les lesions, de tenir cura de l'entrenament anomenat invisible, d'entendre l'equip, com això com un equip, on hi han rols establerts, on s'enten que l'entrenador te l'autoritat en aspectes tècnics i tàctic.etc....podran fer una valoració més aproximada.

Però alerta per que si la resta de jugadors/es no tenen una vertent autocrítica individual i col·lectiva, els entrenadors no podrem seguir treballant amb eficàcia les errades del grup, simplement per que aquestes no han estat reconegudes ni interioritzades pels components de l'equip.

Es així quan s'entra en l'espiral del treball sense objectiu clar. Un entrenador ha de tenir clar en que ha de millorar l'equip, quins aspectes son els que no estan a l'alçada, però son els jugadors/es qui han d'assumir això i posar la intensitat mental, física i tècnica adient per conseguir les millores desitjades.

Però aqui hi tornen a jugar factors inherents als d'un grup de joc: les jugadores acomodades a una situació, les que es queixen constantment de que tot va malament quan son incapaçes de reconèixer les seves errades, les que es queixen per la manca de minuts i per tant la pérdua de confiança de l'entrenador, les que no saben llegir situacions de partit, etc podriem anomerar totes les que vosaltres volgueu, però a la fí haurem de treballar amb això, es dir, amb els inconvenients.

Els entrenadors només demanariem que els jugadors/es fossin valents per asumir les pròpies mancançes i posar-les al servei de l'entrenador i aquest treballes aquests dèficits durant la temporada per posar-los al servei de l'equip en forma de correcció.

La distància es retallaria i l'evident millora seria notable amb menys temps....Si es cert, nosaltres, els entrenadors i tenim molta part de responsabilitat, però no podem agafar aspectes que no ens pertanyin a la nostra àrea d'influència professional, per que sinó acabem sent un tot i un no res.

LES JOVES PROMESES I ELS ENTRENADORS.REFLEXIONS

2008-12-22T20:11:00.000+01:00

Tenim la sort que a l'UEM, tenim uns júniors femení (A-B) que conten en el seu planter amb jugadores de gran nivell. Però aquest nivell va en consonància amb els entrenadors que dirigeixen aquests equips, en Jordi Vizcaino i en Xavi Martín...I dic sort per que es difícil trobar un club que pugui tenir el nostre nivell, en els dos sentits. Veig amb satisfacció com també en les categories mes inferiors s'està fent un gran treball, per que aquest nivell es perpetuï encara més temps, i també amb entrenadors de molt bon tallatge. La sensació que tinc es que malgrat totes les errades que puguem fer, l’estructura està ben consolidada amb els coordinadors que treballen per aquest projecte, com l’Albert Illa, i en Cèsar Aneas.

Tinc el plaer de ser el responsable de l'equip sènior femení de l'entitat, i per tan també es una satisfacció veure com algunes d'aquestes jugadores van assumint entrenaments i també responsabilitats en l'equip sènior. Fins aquí em sento amb plenitud davant aquestes circumstàncies. La reflexió que vull fer és que aquestes jugadores, malgrat tinguin un nivell ja de sènior de copa i potser alguna de mes categoria, han d'assumir aquesta circumstància també mentalment. Fa poc parlava amb un entrenador prestigiós, i em deia que havia, per part del club on treballa, moltes ànsies de que jugadors de nivell arribessin a la màxima categoria. Ell em comentava que efectivament tenien el nivell per ser-hi, però també m'explicava que portant un equip de màxim nivell amb professionals, s'havia d'anar en conte de no cremar aquests jugadors, alhora de no alterar un vestuari consolidat, i amb rols establerts. A la fí els entrenadors (deia) depenem d’aquestes dinàmiques internes. Per una júnior si surt en un partit i ho fa bé es fantàstic, i si ho fa no tan bé se li perdona per l'edat, per que és júnior, per que s'està formant, etc... Els entrenadors (deia aquest entrenador) tenim l'obligació també de apretar mentalment aquestes jugadores i exigir-lis el màxim del seu nivell. "Si són forts (fortes) per assumir estar en un vestuari sènior, també ho han de ser per assumir les seves responsabilitats, malgrat aquestes poden ser discutibles fins quin punt han de ser". El problema és quan l'entorn, quan els propis entrenadors d'aquestes jugadores, o quan ella mateixa veu, observa i es nota amb el mateix nivell de les jugadores que estan en l'equip "gran". En veritat això no és un problema, ho es quan aquest entorn volen el minutatge per aquestes jugadores, però no volen que se les tracti com sèniors des de el punt de vista d'exigència en la forma d'expressió de l'entrenador/a. Els entrenadors hem de portar un grup durant 10 mesos i el dia a dia d'un entrenador davant un equip no es fàcil. Totes les jugadores creuen (i es molt normal) que poden jugar mes minuts, que poden aportar mes ...ara a més han de competir amb júniors on el seu nivell és alt. Es mèrit de l'entrenador que no es trenqui l’harmonia en el vestuari i es visqui l'aportació d'aquestes jugadores com un aspecte positiu, a i alhora aconsegueixis que aquestes creixin poc a poc però amb seguretat. No ajuda, però, la sobrevaloració que es fa desde diferents àmbits respecte d’aquestes jugadores, ni les expectatives altes que es formen al voltant d’elles, tinguin l’edat que tinguin, i bo seria formar en el currículum individual d'aquesta jugadora o jugadores, una assignatura d’autocrítica, per incitar a l'auto-ajuda quan les situacions més endavant no li siguin tan favorables.

La vida està plena de frustracions i surt endavant qui te mes elements per combatre les situacions contraries que se li puguin presentar.

Està en el júnior, jugar en el sènior, a LF1 o ACB a la selecció Autonòmica o l’Espanyola es una gran fita, però la pregunta d’aquest entrenador era: “I quan arribin, i quan ho aconsegueixin, que?, quin serà el proper repte?, han lluitat sempre per això, s’han preparat mentalment per els altres reptes? Per assumir la baixada? per assumir que un dia una júnior també li traurà minutatge? I si arribes... podràs contentar sempre aquest entorn?

S’ha de tenir el cap ben moblat, però si us plau deixin que elles comprin els mobles, les seves cadires, a la fi estant construint el seu pis, i siguin els professionals dels mobles que aconsellin si es millor un estil rústic, clàssic modern o minimalista ...no creuen????

REFLEXIONS DE LA FINAL DE LA LLIGA CATALANA

2008-12-11T18:39:00.001+01:00

Ja han passat uns dies des de la final de la lliga Catalana, que el nostre sènior va disputar contra l’Olesa, en un pavelló amb una entrada esplèndida. Vaig tenir la sort de pogué retransmetre la semifinal i la final, conjuntament amb el Sergi Ventura (Jugador del Júnior de l’UEM Mataró). Això et permet situar-te des d’un punt de vista més tècnic alhora de reflexionar sobre el que vam veure en el parquet. Certament l’Olesa es un gran equip, amb jugadors experimentats, un bon equilibri interior-exterior, que aquest factor unit al fet del poc encert en atac per part del Mataró, va fer que la diferència fos més àmplia que la que marca la realitat dels dos equips. Si analitzem els dos partits, per part del Mataró no es van jugar molt diferent un de l’altre. Malgrat en el primer partit l’Albert Illa i en Pere Chico van introduir la variant defensiva de “math-up” (defensa d’ajustaments) i contra l’Olesa, només ho va fer com últim recurs, ja que va introduir prèviament una defensa clàssica 2-3, la diferència va ser l’atac. L’encert del primer partit va ser excepcional tenint en compte els percentatges obtinguts. Es aquí on ve la meva reflexió, no respecta al sènior, sinó respecta a molts dels equips de categories inferiors del nostre club i per extensió també de molts equips que veig d’altres entitats. Tenir un bon encert d’atac, no vol dir tan sols tenir un bon percentatge de tir. Veig amb massa freqüència accions excessivament individuals en els equips quan juguen, veig excessius treballs de 1x1 oblidant el joc col·lectiu. Segurament ja comencen a veure els primeres efectes del bàsquet “made in USA”. Els entrenadors “tenim l’obligació” de treballar el concepte “una passada mes”. Es la nostra responsabilitat ensenyar als jugadors i jugadores que això segueix sent un esport en equip, per que hi ha un motiu quelcom mes important que el treball d’equip en el joc, i es que estem formant persones que hauran de formar part de xarxes col·lectives, amb les seves relacions laborals, socials o familiars i per tant ensenyar a un jugador que la cistella individual es mes important que el joc d’equip i el grup, es invitar-lo a pensar que el individualisme es mes important i li donarà mes fruits que la posada en escena d’una manera col·lectiva. Podem fer entendre a un jugador/a que el sacrifici, el treball grupal, la feina fosca, ha de ser un valor en alça?... Podem!!! Sempre i quan sapiguem rectificar i no lloar excessivament al jugador que anota molts punts en benefici de qui pensa pel seu equip, i pel seu grup en l’objectiu d’aconseguir els mateixos reptes.

L'equip sènior de la nostre entitat ha estat sotscampió de la Lliga Catalana 2008. Ho hem de mirar com un èxit esportiu, pel que representa el bàsquet a la ciutat de Mataró, per que feia molts anys que no estavem en una final, per que ho hem pogut organitzar a casa nostre, per molts motius em d'estar contents. Però els professionals em d'anar molt més enllà, hem de fer un pas mes, i saber que son un mirall tan pels jugadors com pels entrenadors ...podem reflexionar si va haver-hi moltes accions individuals en la primera semifinal que van quedar soterrades pel gran percentatge, però que aquestes es van convertit en un defecte quan les anotacions van ser minses?

Fer-nos reflexions es avançar en els objectius, però aquestes no només han de venir de la directiva i dels entrenadors. Els jugadors (tots/es) han de fer un esforç d'entendre que no només juguen per la victòria, tot i que aquesta es meritòria en si mateixa,i si tan sols és així, es que la reflexió ha de ser més amplia.

CARLES ABAJO: EL VALOR D'UN PROFESSIONAL

2008-12-09T23:34:00.000+01:00

Quan parlem dels equips, quasi sempre ho fem en dos direccions, la dels jugadors i l'àrea tècnica. Diuen que es la primera qui marca el desenvolupament d'un equip, però els que portem anys en el bàsquet sabem que no només les jugadores o els jugadors son els protagonistes a la canxa. Hi ha una tasca invisible que pertany a professionals molt visibles pels entrenadors. Son els preparadors físics.

A l'UEM tenim la gran sort de tenir en Carles Abajo com preparador físic dels equips seniors de l'entitat.

Es dificil entendre una tasca tècnica sense la figura del nostre preparador físic. Però en Carles va més enllà de la professionalitat. Es una persona compromesa amb la entitat i els seus valors. Un professional que sempre suma en qualsevol responssabilitat que desenvolupi. Però el que es realment complexe de trobar es l'optimisme, la motivació, la predisposició que sempre te per desenvolupar la seva tasca.

Diuen que no hi ha ningú imprecindible...potser, però de ben segur que la història de l'UEM sense en Carles, s'escriuria diferent. Esperem que estigui en l'entitat molts anys, pel bé dels entrenadors, dels jugadors i dels qui el coneixen.

Sempre diem gràcies a la gent quan no hi es, jo vull gaudir d'aquestes línees per dir-li ara: Gràcies per la teva tasca Carles!!

EL MEU EQUIP, EL NOSTRE EQUIP, EL VOSTRE EQUIP SENIOR FEMENI PLATGES MATARÓ

2008-12-09T23:20:00.000+01:00

Aquest es l'equip sènior femení de la temporada 08/09.

Les seves components son: Maria Massuet, Laia Prat, Nora Brito, Geo Graupera, Lorena del Moral, Teresa Gómez, Silvia Martí, Roser Cuquet "Cuqui", Sandra Adriàn i La Neus Baga.

L'Equip Tècnic: En Jordi Vizcaino, l'Ester González, En Carles Abajo y en Joan González

El club te molta sort d'haver reunit aquest equip jove, i amb moltes ganes de treballar. Son jugadores que malgrat moltes d'elles no son de Mataró, han assumit el repte i tenen un compromis molt alt amb l'entitat. Esperem molt d'elles, i malgrat els resultats esportius no son els que desitjariem, seguim apostant per un grup de jugadores que fan del bàsquet, la seva passió i que volen demostrar la seva vàlua com jugadores. Estem orgullosos de tenir-les en el nostre club i són un exemple per les generacions que vinguin darrera d'elles.

LAS DINAMICAS

2008-12-09T22:02:00.001+01:00

Las dinámicas. Muchas veces nos preguntamos que aspectos llevan a un equipo a generar dinámicas de resultados tanto positivas como negativas. Que hace que un equipo, que un grupo humano deportivo entre en una espiral determinada u otra. Es una eterna pregunta, y digo que es una pregunta, por que si supiéramos la respuesta, seriamos capaces siempre de generar la positiva…y esto es evidente que no siempre es así. Mucho se ha hablado del condicionante psicológico que puede aportar un entrenador o un director de grupo deportivo, mucho se ha hablado también, del poder de sugestión que puede tener este profesional, en un momento determinado, para generar esta dinámica que haga que une quipo gane 10, 12 o 15 partidos seguidos por ejemplo. Seguramente y sin ánimo de polemizar, se habrán juntado factores determinantes como falta de lesiones, rivales en situaciones muy concretas, estados de ánimo de los jugadores en su mayoría y óptimas en aquella fase de juego y evidentemente un trabajo bien hecho por parte del entrenador de este grupo de jugadores. Pero yo no quiero analizar esta dinámica, quiero explicar desde mi humilde aportación como entrenador y profesional de la psicología grupal, por que precisamente se cae en la dinámica contraria, en la negativa, en aquellas situaciones que todos los entrenadores hemos tenido y sufrido cuando eres incapaz de generar la dinámica contraria y vas abocado a un fracaso profesional propio (que es lo que la mayoría piensa en su interior) al no saber reconducir a tu equipo por donde tu desearías. Y es aquí, en esta palabra (del deseo) donde precisamente esta la respuesta o una parte importante de la respuesta. Generalmente nuestra expectativa del grupo no es la misma que la de los jugadores, nuestros deseos no son los mismos que las de ellos/as. Siento decir esto, pero el gran error es pensar que alguna vez nuestro deseo y el suyo han coincidido. Caemos en el error de pensar que cuando ganábamos es que íbamos “todos a una”, que pensábamos lo mismo, que soñábamos lo mismo, que trabajábamos igual. Nunca un deseo de perspectiva individual como la del jugador podrá casarse con una perspectiva grupal como la que tienen los entrenadores (aunque algunos quizás en algún momento sobrepongan su ego por delante del grupo…que también). Pregunten a un jugador por los sistemas y que les identifiquen la estructura global del mismo y no lo que tiene que desarrollar el o ella. Pregunten que media de rebotes, balones perdidos o porcentaje de tiro tiene el equipo y no él o ella. Pregunten si serian capaces de subordinar sus minutos de juego a un éxito colectivo a medio o largo plazo. Podríamos poner muchos ejemplos, pero lo importante y fundamental es que cuando se entra en dinámica negativa no cambia nada respecto a la positiva, solo… los resultados. Por que realmente ni cuando había lo que nosotros podemos definir como situaciones adecuadas, se pensaba diferente a cuando ahora aflora lo que nosotros definimos como mala dinámica. Intrínsicamente no cambia nada. Lo que cambia es el envoltorio…el ganar, y por tanto la confianza de la directiva en su entrenador, la del entrenador con los jugadores, la de los socios con su equipo. Pero el envoltorio se gasta, se arruga, se rompe y al final se ve el caramelo, y este, con el tiempo se ha vuelto agrio. Mientras vas ganando y generando esta aureola, los vicios del equipo, las relaciones entre los jugadores y entrenador, el desgaste profesional y personal, el estrés que genera una competición, siguen su curso, en mi opinión solo es cuestión de tiempo. El entrenador que es capaz durante este tiempo, de adivinar posibles desgastes y modificar cosas, es el que mas le tardaran en abrir su caramelo, pero…hay que ser conscientes de que siempre el envoltorio se acabara deteriorando, no hay vuelta atrás, es la ley de la relación. Piensen en entrenadores no solo de baloncesto y sus ciclos de entrenamiento…algunos quizás nos sorprendan y estén muchos años, a costa de cambiar constantemente a jugadores y modificar situaciones muy a menudo. Pero en la gran mayoría, ustedes saben lo de los ciclos de entrenamiento, y normalmente como acabamos los entrenadores…con destituciones pactadas, con despidos, o con entrenadores que abandonan cuando se sienten “quemados”. Que diferencia había hace tres o cuatro años cuando existía una dinámica positiva con respecto ahora donde la negativa pesa mas?...el balances de victorias? …absolutamente nada. Por eso les pongo una frase de un amigo mio des de hace muchos años “Cuando entres en un club…piensa que te queda un dia menos para salir” (Rafael Layola) Esta frase resume lo que he dicho, nada de lo que hagas o dejes de hacer evitara tu marcha, por lo tanto trabaja y aporta todo lo que sabes, por que las dinámicas no son controlables. Al fin y al cabo que te recuerden por lo que has aportado y/o ganado, por que todos los entrenadores hemos perdido tarde o temprano. Joan Gonzalez Quesada Entrenador Superior (Entrenador Platges Mataró femenino)